Història i pensaments

L’aposta política de la burgesia catalana neix el 1901 amb la fi de la supeditació als partits de dretes estatals i la formació de la Lliga Regionalista i acaba el 1939 amb la victòria franquista. Significa això que la burgesia catalana va deixar d’intervenir en política? No, no ho va fer el setembre de 1923 quan va donar un suport passiu a la dictadura de Primo de Rivera i encara  menys amb el règim franquista.

Burgesos catalans com el dirigent de la Lliga Regionalista Joan Ventosa i Calvell eren conscients de que si esclatava un greu conflicte a Espanya, haurien de fer costat a un règim dictatorial, segurament de caràcter feixista, ultra-centralista i per tant anti-catalanista. Tot i que la burgesia catalana donà suport al règim franquista, cal diferenciar els que ho feren per motius ideològics abans de la insurrecció militar del 19 de juliol de 1936; amb els que ho feren després del fallit cop d’estat i davant els canvis revolucionaris que s’havien produït a Catalunya.

Exceptuant alguns individus, la majoria social burgesa acceptà el franquisme ja que els permetia salvaguardar i augmentar els seus negocis i patrimoni i mitjançant la repressió acabava amb la contestació obrera, a canvi la burgesia catalana renunciava a les llibertats polítiques i nacionals, i a la seva autonomia d’organització com a grup social específic. Però aquestes qüestions es van considerar prescindibles i ajornables, a canvi de recuperar i augmentar la seva riquesa i acabar amb la conflictivitat laboral.

Disposem de diverses mostres de suport de les elits catalanes al bàndol nacional. Abans d’esclatar la guerra, a l’abril de 1936, el dirigent de la Lliga Catalana Joan Ventosa i Calvell avisava que en cas de situació de força, les classes conservadores catalanes havien de recolzar una sortida dictatorial:

En el cas de triomf d’una dictadura, l’individu no pot eludir el seu esforç. Li cal pensar en el cas d’Itàlia o Alemanya, en què la contribució de tots és molt accentuada. Que no pensi ningú que, amb un cop de força un règim determinat vindrà a salvar-li els seus interessos de forma providencial. Això ja ha passat. (1)

L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:

El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agredecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalisimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario. (2)

Dins la burgesia catalana doncs, trobarem els partidaris d’una sortida dictatorial abans que es produís el cop d’estat, es tractava de persones provinents del carlisme, dels partits dinàstics, i també de la Lliga Regionalista, alguns d’ells anteriorment ja  havien donat suport a la dictadura de Primo de Rivera. I per altra banda els burgesos catalanistes que a l’esclatar la guerra militaven o donaven suport a la Lliga Regionalista però que davant el perill revolucionari de perdre les seves propietats, riquesa i estatus social, opten per recolzar el bàndol nacional deixant de banda les demandes de més autogovern o de defensa de la llengua i cultura catalana.

A Sabadell, ciutat de la qual tinc més informació, moltes persones provinents de la burgesia tèxtil llanera van donar suport i van participar al règim i/o participant en els diferents governs locals, alguns exemples:

Joaquim Taulé Coll (Sabadell, 7 gener 1912 – 1998). Industrial tèxtil i polític. Va militar a les Joventuts de la Lliga, va combatre amb el Bàndol Nacional i es va afiliar a Falange, cap local del Servicio de Información e Investigación. Tinent d’alcalde al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’alcalde d’Assistència Social (1945-1954).

Moisès Figueras Sallarès (Sabadell, 23 d’abril de 1898 – 24 d’agost de 1942). Comercial tèxtil, durant la Guerra Civil es va afiliar a Falange, d’on va ser-ne sergent i posteriorment ascendit a la Comissió de Serveis. Director del Sindicat Mercantil de Sabadell. Quan va esclatar la guerra, Moisès es trobava viatjant com a comercial de l’empresa Sucesores de Llonch & Sala i va acabar establint la seva residència a Saragossa i Pamplona. Es va afiliar a Falange, d’on en va ser sergent i ascendit posteriorment a la Comissió de Serveis. A part d’intercanviar nombrosa correspondència amb la seva esposa, Mercè Arbós, i amb altres empresaris, sobretot tèxtils per assumptes comercials; també es va escriure amb molts partidaris del bàndol franquista: com Jordi Domingo; amic seu i defensor de la causa nacional; Joan Figueras, oncle seu i encarregat de les quotes de Falange; Luis Marrugat Salvans, primer voluntari sabadellenc de la División Azul; Joan Molet, que estava a la 1ª Bandera de la F.E.T Catalunya, Emili Moliner i Arnau, militar afiliat a les Juventudes Católicas Españolas, etc. En la correspondència es pot veure la influència i el poder que tenia, ja que moltes cartes son per preguntar-li si sabia on es trobaven diverses persones que havien marxat de la zona republicana a la nacional, demanar-li feina, o per rebre diners en girs postals. Creant una autèntica xarxa de suport entre partidaris del bàndol nacional, desertors i fugitius de la república. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, retorna a Sabadell on es reuneix amb la família. Continua treballant com a comercial i viatjant per Sucesores de Llonch & Sala, S.A. per Espanya. Va arribar a ser director del Sindicat Mercantil, mantenint contacte amb les autoritats franquistes locals de Sabadell.

Pere Pascual Salichs (Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 1965. President de la Lliga Regionalista de la ciutat i assessor del Banc de Sabadell. Amb la victòria franquista va ser nomenat secretari de la Corporació de l’Ajuntament Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’Advocats de Sabadell  de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’Acció Catòlica, els Lluïsos, la Lliga Regionalista i director del “Diari de Sabadell”. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell. Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recordar-los-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria, i sobretot forces de cavalleria. Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912. Va ser nomenat Secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents van nomenar a Pere Pascual secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant. Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no es va exiliar, va passar la guerra a Sabadell. Finalitzada aquesta es va incorporar novament a la Secretaria de l’Ajuntament i va escriure nombrosos articles com a col·laborador a “Boletín” i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”. 

Josep Miquel Sanmiquel Planell Sabadell (9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010). Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre del Gremi de Fabricants i seria president de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa la va heretar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que va haver de tancar. Membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants.  Va continuar la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí Fontanet i Joan Gambús. Va participar a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica. En l’àmbit empresarial i professional, va ser  un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell. Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la Fundació Bosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), a partir de 1987 la seva seu era al carrer de Joan Plans núm 25; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir de 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.  Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i posteriorment en continuà vinculat activament. La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els  últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament  va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.

Antoni Tamburini Tous (Sabadell, 23 de juliol de 1901 – 25 de març de 1972). Industrial tèxtil. Fill de Laureà Tamburini Gibernau (1866-1944 i Enriqueta Tous Murtro, es va casar amb Joaquima Fatjó Turull. Durant els anys 20 havia sigut jugador del C.E Sabadell i de l’Atlètic Sabadell, president del C.E Sabadell de 1930 a 1933. Molt influent durant la dictadura franquista, a l’acabar la Guerra Civil va presidir el C.E Sabadell (1939-1943) i després va ser membre de la Junta del F.C Barcelona (1946-50, 1961-68) i de la Federació Catalana de Futbol, en altres àmbits, va ser president de l’Aeroclub Sabadell-Barcelona (1962-1967) i vicepresident del Motor Club Sabadell.

Joan Grau Tarruell (Sabadell, 10 de febrer de 1934). Besnét del fundador de l’indústria tèxtil familiar, Antoni Grau Gambús; nét de Joan Grau Puig; i fill d’Andreu Grau Molins, tots ells continuadors del mateix negoci tèxtil, a partir d’Andreu Grau anomenat Grau, S.A. Grau Tarruell va ser tinent d’alcalde de cultura de l’Ajuntament de Sabadell, durant el mandat de l’alcalde falangista, Josep Burrull Bonastre. Durant el seu mandat es va construir el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 i va ser el número 47 de la mateixa coalició a les autonòmiques de 1992.

Veurem més exemples d’aquest suport dels industrials catalans al franquisme, tant de Sabadell, com en altres ciutats, en els següents apartats.

Dels afectes al règim anteriorment a l’esclat de la guerra, trobem:

Joaquim Bau Nolla (Tortosa, 1897–Madrid, 1973). Comerciant, carlí i alcalde de Tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant el franquisme acumulà una gran riquesa a través del Banco de Tortosa. Fou procurador de les Corts franquistes, presidí el Consejo del Reino des de 1965 fins la seva mort, any el qual el rei li atorgà el títol pòstum de Comte de Bau i el municipi de Tortosa posà el seu nom a un institut. Un dels seus fills, Fernando Bau, també va ser procurador a les Corts franquistes i un dels fundadors d’Alianza Popular (AP) a les terres de l’Ebre.

Josep Burrull Bonastre  (Sabadell, 1922 – 23 de febrer de 2009). Empresari paperer i polític. Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista. Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional. Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Va ser un Falangista convençut, creant a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat .Gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcalde Josep Maria Marcet. Posteriorment va seguir com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch va dimitir, Josep Burrull va prendre el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi va restar fins a l’any 1976. Va ser diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona. Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.Sabadell va ser batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB),  el 27 de Febrer 1969.  Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació. Va controlar l’oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se  una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la vaga general que paralitzà la ciutat. En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer  es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La vaga va aconseguir que dimitís el 28 de febrer de 1976. Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sánchez Terán, del partit Concòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.La seva militància a Falange l’ajudà a entrar com a regidor al consistori sabadellenc amb l’alcalde Josep Maria Marcet, amb l’entrada a l’alcaldia d’Antoni Llonch continuà com a primer tinent d’alcalde. Quan Llonch dimití, Burrull prengué el relleu de l’alcaldia el 1965, càrrec que ocupà fins l’any 1976, ja desbordat per l’oposició antifranquista del moviment veïnal, el PSUC i la contestació obrera per part de CCOO (3). Ocupà altres càrrecs com el de  diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976 i  vicepresident de la Diputació de Barcelona el 1971. Creà juntament amb Juan Antonio Samaranch Sánchez el partit Concòrdia Catalana que pretenia aglutinar els seguidors del franquisme, però va acabar fracassant.

Demetrio Carceller Segura (Las Parras de Castellote, Terol, 22 de desembre de 1894 – Madrid, 1 de maig de 1968). President de cerveses S.A Damm, tot i no haver nascut a Catalunya realitzà la seva activitat industrial i política a Catalunya. Va ser juntament amb Primo de Rivera, fundador de Falange i va col·laborar amb l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista des del govern, després l’abandonà i es dedicà a fer fortuna en el sector privat mitjançant el BOE. A part d’haver sigut propietari de S.A Damm, va formar part dels consells d’administració del Banco Comercial Transatlántico, el Banco Industrial de Catalunya, Fomento de Aragón i Cepsa. Ja en democràcia, el seu fill Demetrio Carceller Coll, consolida el seu imperi empresarial: Campsa, Cepsa, Hidrocantábrico y Banco Herrero, i participa en diferents empreses com Endesa, Banco Comercial Transatlántico  i Damm. L’imperi empresarial dels Carceller continua actualment amb el fill de Demetrio Carceller Coll, Demetrio Carceller Arce, en sectors com l’alimentari: Damm, Pescanova, Ebri Foods, Cacaolat. El sector energètic: Repsol, Gas Natural, CLH. I la construcció i infraestructures: Sacyr i Vallhermoso (3).

Rafael Gay de Montellà (Vic, Osona, 1882-Barcelona 1969). Advocat i falangista durant la Barcelona franquista, en el seu llibre de 1940, anomenat “Autarquia” defensa aquest model econòmic de la postguerra. El seu fill, Joaquim Gai de Montellà, fou president de la patronal catalana Foment del Treball.

José Manuel Lara Hernández (El Pedroso, Sevilla, 31 de desembre de 1914 – Barcelona, 11 de maig de 2003). Empresari editor, va participar  a la guerra al costat del bàndol franquista com a capità de la legió, fidel a Franco fins la seva mort, el 1949 fundà l’Editorial Planeta. Lara va bastir el seu imperi editorial amb el vistiplau franquista que li permetia recórrer les impremtes de Barcelona a punta de pistola, requisant el paper que utilitzaria per publicar els seus llibres (4). Rebé el títol nobiliari de Marqués de Pedroso de Lara el 1994. El seu fill, José Manuel Lara Bosch, continuà l’empresa editorial a més d’haver presidit el RCD Espanyol, va consolidar un dels principals grups editorials espanyols, l’Editorial Planeta, a més de posseir accions a “La Razón” i Atresmedia (La Sexta i Antena 3). Conegudes són les seves declaracions en que amenaçava de traslladar l’Editorial Planeta de Catalunya si aquesta assolia algun dia la independència.

Miquel Mateu Pla, (Barcelona, 1898-1972). Provenia anteriorment dels monàrquics autonomistes, va ser alcalde de Barcelona des de l’entrada dels feixistes a la capital catalana fins a 1945. També va ser 24 anys procurador a les Corts franquistes com a conseller nacional de la Falange i cinc anys més com a membre vitalici, així com ambaixador a París. Inicià el conglomerat empresarial vinícola del Grup Peralada que dóna lloc al castell i les terres de la seva propietat. El seu fill destacarà pel control d’una part important de les sales de joc de Catalunya, incloent-hi el casino situat al castell de Peralada. Miquel Mateu, era amic íntim del Caudillo que l’anava a visitar sovint a la seva casa de Llançà. Fill d’un industrial, cofundador de la Hispano-Suiza, va tenir nombrosos càrrecs i responsabilitats al Banco Urquijo Catalán o Barcelonesa de Publicaciones (editora del Diario de Barcelona), i va presidir La Caixa de Pensions, Fomento del Trabajo Nacional i l’agència de notícies EFE. (5)

Carles Trias Bertran (Barcelona, 1914–Madrid, 1969). Fill de l’alta burgesia barcelonina, va ser un dels fundadors de Falange a la província, va marxar a Burgos a l’esclatar la guerra. Tinent d’alcalde de la Barcelona franquista i primer secretari del Movimiento a la província de Girona, està vinculat amb la sentència de mort al fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera. Dels seus fills, Jorge Trias, és advocat i col·laborador de la Fundación para los Análisis y los Estudios Sociales (FAES) i diputat del PP entre 1996 i el 2000. Històric columnista de l’ “ABC”, posteriorment de “El País”. Un altre dels seus fills, Eugenio Trias, fou un dels principals filòsofs espanyols del segle XX, promotor del manifest del Foro Babel que denunciava el catalanisme i reclamava més presència del castellà a Catalunya, vinculat a Ciutadans.

Juan Antonio Samaranch Torelló (Barcelona, 1920-2010). Fill d’una família acomodada que vivia a la dreta de l’Eixample i que tenia una empresa tèxtil a Molins de Rei. Durant la Guerra Civil  fou cridat a incorporar-se al bàndol republicà (maig de 1938), com a sanitari, posteriorment passà a França i des d’allà es traslladà a la zona nacional. Procurador a les Corts franquistes de 1964 a 1977 com a delegat nacional d’Esports, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i com a president de la Diputació de Barcelona de 1973 a 1977, el 1980 és designat com a president del Comitè Olímpic Internacional (COI), des d’ aquest càrrec  anuncià que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics del 92. Durant el seu mandat al COI es van donar greus casos de corrupció, el 1991 es va produir la dimissió de l’advocat i mà dreta de Samaranch, Robert Helmick, per haver-se beneficiat del seu càrrec i haver cobrat de forma irregular 300.000 dòlars. Per altre banda, durant el seu càrrec també es va donar la comprar silenciosa de vots per part de la candidatura de Salt Lake City per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2002. En l’àmbit empresarial, Samaranch va ser conseller delegat i gerent de la societat familiar Samaranch Hermanos, conseller de la Fábrica Española de Magnetos (FEMSA), del Banco de Madrid i del Banco Catalán de Desarrollo. El 1987 va ser nomenat conseller delegat de la Caixa de Pensions el 1987, president de l’entitat fins 1999, així com president de la immobiliària Colonial propietat de la mateixa Caixa de Pensions i des d’on es va promoure l’especulació immobiliària i la posterior bombolla del sector. Un cop jubilat Samaranch fou designat president d’honor del RCD Espanyol i el 1991 el rei el va nomenar Marquès de Samaranch.  El seu fill, Joan Antoni Samaranch Salisachs fou membre del Comitè Olímpic Internacional des de l’any, vicepresident de la Federació Internacional de Pentatló modern des de 1996 i soci fundador de l’empresa GBS Finanzas, SA.

Burgesos que passaren de la Lliga Regionalista a donar suport al franquisme a l’esclatar la guerra o amb la victòria franquista:

Francesc Cambó Batlle (Verges, 2 de setembre de 1876-Buenos Aires, 30 de abril de 1947). Líder de la Lliga Regionalista, a l’’sclatar la guerra es trobava a l’Adriàtic navegant amb el seu iot Catalonia. Amb la formació del govern liderat pel socialista Largo Caballero, Cambó va recolzar públicament als militars insurrectes i considerant la Guerra Civil com una “Cruzada Española“.

El 10 de febrer de 1938 en un escrit titulat Per què, malgrat tot, els catalans devem desitjar la victòria dels nacionals, es posicionava a favor de la causa nacional en aquests termes:

Finançà el servei d’espionatge franquista Servicio de información del Nordeste de España (SIFNE). El 1941 es va traslladar a Buenos Aires on fou president de l’empresa d’electricitat CADE, va morir el 1947.

Narcís de Carreras Guiteras, (La Bisbal d’Empordà, 16 d’agost de 1905 – Barcelona, 11 d’ octubre de 1991). De professió advocat, va ser ser secretari personal del líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó. Un cop acabada la Guerra Civil col·laborà activament amb el règim franquista. A l’1 d’octubre de 1960 a l’aniversari de la designació de Franco com a cap d’estat escrivia un article a “La Vanguardia” anomenat “La política o la ilusión del bien común” (6), on es mostrà clarament favorable al règim franquista.

Formà part de les directives del Futbol Club Barcelona d’Agustí Montal i Galobart i d’Enric Martí i Carreto. Fou president del Futbol Club Barcelona entre 1968 i 1969 (seva és la frase “el barça és més que un club”), i de la Caixa de 1972 a 1987. El seu fill és Francesc de Carreras Serra, jurista, articulista i catedràtic de Dret Constitucional a la UAB; abandonà el PSUC el 1986 ja que considerava que amb ICV havia derivat cap a posicions nacionalistes, crític també amb el PSC i Pascual Maragall a qui acusava de catalanistes, fou un dels signants del Foro Babel contra la immersió lingüística en català, i va participar en la fundació de Ciutadans el 2006.

Joan Llonch Salas (Sabadell, 9 de febrer de 1946 – 14 de novembre de 1976). Director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 secretari d’aquesta.  Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció l’any 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Doneztebe/Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvo-conductes Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català que no va acabar de fructificar.

Josep Maria Marcet Coll (Sabadell, 26 de març del 1901- 4 d’abril del 1963). Alcalde de Sabadell de 1942 al 29 d’abril de 1960. Empresari vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, i arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera i regidor durant el 1924-25. També va ser regidor durant la II República amb la Lliga Catalana. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a les FET-JONS. Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, fou delegat local de la CNS, d’excombatents i de milícies, primer tinent d’alcalde i alcalde accidental al 1940. El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, fou nomenat alcalde, en un consistori on tots els regidors tenien el carnet de la  FET-JONS. Fou l’alcalde franquista de Sabadell que estigué més temps en el càrrec, des de finals de 1940 com a alcalde accidental i de 1942 fins al 1960. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro, realitzant una profunda depuració de l’administració anterior republicana i iniciant una dura repressió contra els antifranquistes vençuts, a més vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner dels que ell en formava part, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també fou president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955-56.

José Tayá Solanes, el seu pare era propietari d’una carnisseria i ell treballà com a comerciant majorista de carn. Durant la II República va militar a la Lliga Regionalista però sense tenir-ne un paper destacat, durant la Guerra Civil es va quedar a l’Hospitalet i col·laborà en les col·lectivitzacions, curiosament fou nomenat secretari de la Col·lectivització de les Empreses Càrnies a proposta de la CNT. Un cop acabada la Guerra i després del cessament del també empresari carnisser Enrique Jonama Darnaculleta va ser proposat com alcalde pel governador civil Felipe Acedo Colunga, però fou cessat quatre anys després al ser acusat de frau en els abastaments que practicaven alguns membres del consistori municipal.

A part dels burgesos catalans que hem anomenat i dels quals podríem anomenar forces més, també cal destacar el suport al Franquisme de grans escriptors i intel·lectuals catalans com Josep Pla i Eugeni d’Ors.

Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llufríu, 23 de abril de 1981), treballà com espia al servei de Franco en el SIFNE, de fet va ser l’espia número 10 i una figura clau de la quinta-columna franquista. A l’esclatar la guerra es traslladà a Marsella, posteriorment a Roma escriu per encàrrec de Cambó gran part de l’obra Historia de la Segunda República Española, publicada el 1939. A la tardor de 1938 Pla i la seva parella, la noruega Adi Enberg, es desplacen a Biarritz i des d’allà arriben a Sant Sebastià des d’on s’incorporen a l’Espanya franquista. El gener de 1939 entrà a Barcelona amb les tropes franquistes i entre febrer i abril de 1939 fou subdirector de “La Vanguardia” sota la direcció de Manuel Aznar.

Eugeni d’Ors, a l’esclatar la guerra es trobava a París fins que el 1937 es traslladà a Pamplona on continuà el seu Glosario al diari Arriba España, i començà a col·laborar en les institucions culturals del bàndol nacional. D’Ors també col·laborà a la revista Jerarquia i participà el 1938 en la creació i com a secretari perpetu a l’Instituto de España. Fou nombrat Jefe Nacional de Bellas Artes i aconseguí recuperar a Ginebra pel règim de Franco els tresors del Museu del Prado exportats pel Govern de la República durant la Guerra. Durant els anys quaranta d’Ors representà el règim franquista en els principals fòrums culturals europeus. 

Tot i el recolzament de la burgesia catalana al franquisme, aquesta va ser poc premiada pel règim, el finançament de Cambó al bàndol nacional no va ser recompensat per Franco, i el personal polític català va tenir poc pes en l’estructura franquista, quedant relegat a l’àmbit local. A la dècada dels quaranta només va haver-hi dos ministres catalans: Eduardo Aunós, Ministro de Justícia (1943-45), membre del primer Consejo Nacional de FET-JONS, ex-militant de la Lliga i exministre durant la dictadura de Primo de Rivera, que va ser nomenat Ministro de Justícia (1943-1945); i Demetrio Carceller, ministre d’Industria y Comercio (1940-1945).

(1) de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg 63).

(2) de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg.66).

(3) Grasso, Danielle; Ruíz, Iván. La Dinastia de los Carceller, un imperio levantado en tiempos de Franco. El Confidencial. Economia, 12 de setembre del 2013. <https://www.elconfidencial.com/empresas/2013-09-12/la-dinastia-de-los-carceller-un-imperio-levantado-en-tiempos-de-franco_27556/>

(4) Borràs, Xavi. Lara i l’imperi de les pistoles. Media.cat observatori crític dels mitjans. Opinió, 31 d’octubre del 2013 <http://www.media.cat/2013/10/31/lara-i-l%E2%80%99imperi-de-les-pistoles/>

(5) Vives Faig, Jordi. Miquel Mateu i Pla, l’ànima de ferro franquista de l’imperi dels casinos de Catalunya. La Directa, Economia, 22/09/2016 <https://directa.cat/miquel-mateu-pla-lanima-de-ferro-franquista-de-limperi-dels-casinos-catalunya>

(6) Hemeroteca La Vanguardia: Narciso de Carreras, «La política o la ilusión del bien común» <http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1960/07/02/pagina-5/32734166/pdf.html?search=narcis%20de%20carreras>

BIBLIOGRAFIA

GUIXA, Josep (2014) Espias de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó. Ed. Forcola, Colección s.XX. 520 pàgS.

MARÍN i Corbera, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12.

MARÍN i Corbera, Martí. L’Ajuntament de Sabadell en el període franquista. L’articulació política municipal 1939-1979. Arraona Revista d’Història. Núm.9. 1991 <http://www.raco.cat/index.php/Arraona/article/view/203631/280416>

RIQUER, Borja de (1999) 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa.

SALELLAS (2015), Lluc. El franquisme que no marxa. Edicions Saldonar i Grup Barnils