Llicenciat en Història per la UAB, 2014.
Interessat en historia contemporània, història social i local, història del pensament, cultura i ideologies. Moviment obrer, socialisme, marxisme, anarquisme, liberalisme, conservadorisme, feixisme, comunisme, societats de postguerra i temes d’actualitat.
Ens venen constantment que tots podem ser emprenedors (entrepeuners, que es veu que tot queda més “cool” en anglès), però no és així. Tots les persones que han obert un negoci que he conegut, ho han fet gràcies a l’herència o l’ajuda dels pares. No estic jutjant, ni dient que sigui una cosa mal feta, segurament jo faria el mateix si tingués un negoci i/o el meu fill en volgués obrir un, però que no ens prenguin el pèl. Dels que treballant molt i molt o a partir d’una “gran idea” han aconseguit obrir un negoci, existeixen, però son molts menys.
Evidentment hi ha persones que reben una herència o ajuda i aconsegueixen tirar endavant el negoci o ampliar-lo, però per començar aquest negoci, per ser ells els “amos” han hagut de rebre aquesta ajuda o herència. Sobre les herències, l’impost de successions teòricament és una mesura de redistribució de la riquesa, es tracta de que l’administració a través d’aquest impost inverteixi en educació, sanitat, doni oportunitats d’incorporació al món laboral a aquells que no en tenen, entre altres. La seva utilitat dependrà de com inverteixi l’administració aquest impost. A part de “l’eficiència” de l’administració alhora d’invertir els imposts en mesures que millorin la vida i donin igualtat d’oportunitats als que no en tenen, és evident que si s’eliminen molts imposts, per molt “eficient” que sigui l’administració no hi haurà recursos per invertir en polítiques públiques.
El discurs contra els imposts, “antipaguitas”, “xiringuitos” (que és cert que n’hi ha i cal denunciar-los i eliminar-los) pot semblar molt atractiu, però sense imposts no hi ha serveis públics. Aquest discurs d’eliminació d’imposts l’ha agafat l’extrema dreta, en part per culpa d’una part de “l’esquerra” que ha acabat fent de l’activisme una forma de viure, el que no diu l’extrema dreta és que ells també viuen de subvencions, que molts d’ells (com Abascal) no han treballat en la seva vida o que quan deixen la política acaben endollats al consell d’alguna important empresa (això també passa amb alguns “d’esquerres”). El discurs “liberal” no seria incorrecte en una societat on tots partíssim amb les mateixes possibilitats, però no és així, i el que aconsegueix si es porta a l’extrem és enriquir als que més tenen i deixar a l’estacada a gran part de la població, acaba convertint-se en “la llei de la selva”.
Son molt pocs els casos de persones que treballant molt han aconseguit obrir un negoci i ja no dic crear un “imperi”… i ens volen fer tragar que tots tenim les mateixes oportunitats, que “si vols pots”. A base de repetir constantment el “mantra” de l”entrepeuner “fet a si mateix”a través dels mitjans de comunicació, xarxes socials, anuncis, etc han aconseguit que moltes persones s’ho creguin.
El discurs del “si tu vols pots”, té una part molt nociva a través de les xarxes socials. Aquests missatges poden generar molta frustració quan no s’aconsegueix ser un “triomfador”, ric, famós, envoltat de dones joves i guapes, etc . Portat a l’extrem, trobem l’influencer Amadeo Llados que ha fet un negoci piramidal amb els seus cursos per ser un “triomfador” i que ha enganyat a milers d’adolescents i joves, alguns acabant aïllant-se de familiars o amics i completament arruïnats. Un sociopata, però n’hi ha molts que no es veuen tant…
És dolent muntar un negoci? No, sempre i quan paguis el que has de pagar als treballadors, no li facis fer hores extra sense cobrar-les, no li canviïs l’horari o el facis anar a treballar quan et doni la gana, etc. que almenys compleixis la llei, vaja. I si, també hi ha treballadors ganduls, el que passa és que l’empresari sempre està en una posició de superioritat, té la seva assessoria, té més poder per imposar determinades condicions o si treballa en el mateix lloc del treballador/a assalariat té la possibilitat de no fer brot. La força del treballador per negociar amb més igualtat serà pel seu propi caràcter de reclamar els seus drets, de no deixar-se esclafar o d’associar-se amb altres treballadors/es a través d’un sindicat. Un govern pot fer polítiques per millorar les condicions i drets laborals, però sense que els treballadors/es reclamin els seus drets, sense inspeccions de treball… les empreses que es salten la llei (que no son totes, però si forces, sobretot en determinats sectors més precaris), ho seguiran fent.
El problema del capitalisme, entre molts altres, és que fomenta la COBDÍCIA, aquesta gent que no es conforma mai amb el que té, que crea “imperis” a base d’explotar, especular, carregar-se el mediambient… Al no existir cap limitació per estar “forradíssim”, fa que hi hagi gent amb tal poder d’influència per comprar polítics (també n’hi ha que es deixen comprar més fàcilment), gent tan rica que pot comprar voluntats, que el fet de tenir tanta riquesa i per tant influència, fa que siguin ells, una minoria, els que tinguin més capacitat de decisió. També ens hauríem de preguntar si és ètic adquirir enormes propietats o comprar-se rellotges, iots de luxe, etc. en un mon on hi ha tantes persones que amb prou feines poden sobreviure. I d’altra banda, els rics també son els que contaminen més, per una cosa ben senzilla, consumeixen molt més que la resta. Està bé reciclar, però no és el mateix el que contamina segons quina indústria o les persones amb un alt nivell adquisitiu que la resta d’humans. Odiar els rics tampoc serveix de res, no es construeix res de profit des de l’odi (tampoc donant abraçades als malparits) i et fas mal a tu mateix, és un sentiment que se’t va menjant per dins. Hi ha gent molt rica que mai és feliç (tampoc fa feliç ser pobre). Ara bé, com estan les coses, penso que els rics a part de viure al seu món, tenen un problema de creure’s Déus i una personalitat sociopàtica, clars exemples coneguts son Elon Musk i Donald Trump, i aquests no els convencerem a base d’abraçades, per desgràcia. I no només son ells, aquests son els més “famosos”, els que veiem.
Pedro Vera “Saliendo de la zona de Confort”. #Ranciofacts 4:
Com cada matí abans de la dura jornada laboral a l’oficina, el Kevin realitzava el seu ritual dedicat al que més estimava d’aquest món, ell mateix. Començava amb un centenar de flexions mentre escoltava un famós coach d’entrenament personal o música de motivació Un cop a la dutxa, s’aplicava un gel activat per aigua, després un sabó corporal d’avena netejador de porus, i per la cara, un gel exfoliant. per acabar, es posava una crema hidratant especial que li havien fet a la farmàcia. Mentre es mirava al mirall i començava el seu procés d’automotivació, tocant-se suaument la cara i posteriorment picar-se al pit com un goril·la en zel mentre cridava: – Has nascut per guanyar! Ets un llop! Es vestia ràpidament , es pentinava amb laca i s’aplicava una màscara uns deu minuts, a vegades es pentinava primer i altres cops, anava primer la màscara i després pentinar-se. Just abans de marxar es bevia dos batuts amb tres clares d’ou i una beguda florescent que l’ajudaven a mantenir el volum corporal o això li deia el seu entrenador. A vegades s’havia deixat posada la màscara, fet que provocava els crits de la veïna de baix que aquella hora escombrava el portal.
Un cop acabats tots els rituals, agafava el seu esportiu nou de trinca, que havia adquirit feia pocs dies amb tots els estalvis (que havia anant guardant a base de fer nombroses hores extres i d’una alimentació basada en pasta, arròs i pollastre d’oferta), i es dirigia cap el cap el club natació. Tot i que aquest es trobava a deu minuts caminant des de casa seva, li agradava aparcar davant la porta del gimnàs o prop d’aquesta, i mostrar el seu cotxe i el cutis brillant a tots els usuaris, i sobretot usuàries. Normalment primer anava a la piscina, on feia unes dues-centes sèries i després a la sala de peses a fornir especialment els abdominals, pectorals i bíceps. Però aquesta vegada va decidir canviar d’hàbits i començar per la sala de musculació. Cada vegada havia anat augmentant més les peses que feia a les màquines. A la de pectorals les posava totes i la gent que hi havia al gimnàs es girava a l’escoltar els seus gemecs guturals provocats per l’esforç de voler ser un triomfador. En el seu cervell tenia la sensació que cada vegada més noies es fixaven en el seu cos. I pensava: – És normal, els triomfadors cridem l’atenció, som l’enveja dels gimnasos, les platges, piscines, i en definitiva de tot arreu per on passem.
Aquell dia, potser es va passar amb el temps que va aixecar peses al gimnàs, normalment hi estava quaranta cinc minuts, però aquesta vegada havia fet exercici sense pesar durant dues hores pel cap baix posant el seu cos al límit. A més també havia fet cames, ja que estava preocupat per reduir el seu aspecte de croissant. Al baixar cap els vestidors, notava que li costava més de l’habitual moure els braços i les cames, aquestes últimes li feien molt mal al baixar els esglaons en direcció al vestuari. Tot i això va decidir fer unes piscines, més que res perquè el socorrista veies el cos que ell mai tindria.
Quan s’estava apunt de dutxar-se abans de tirar-se a l’aigua, se li va fer estrany que dues noies el miressin i assenyalessin rient, mirades que anaven dirigides a la zona de l’entrecuix. Però no en va fer gaire cas, només volia passar per davant seu i clicar-lis l’ullet, però aquestes van marxar ràpidament en direcció al vestíbul femení. També hi havia un grup d’adolescents que tenia la sensació que també se’n reien d’ell i anaven comentant alguna cosa entre ells, com si se’n fessin mofa. El Kevin els hi va clavar la mirada amb cara de males puces, la que ja tenia de naixement, i aquests van parar de riure de cop. Però un altre adolescent del grup que encara no s’havia incorporat al grup li va fer la traveta per darrere. L’impacte va ser molt dur ja que que resulta que s’havia deixat el banyador al vestuari, i sense adornar-se de la situació així va continuar. Els testicles van impactar directament a l’aigua. Els nens van córrer cap els vestuaris i el socorrista que havia passat aquella estona menjant xips i mirant el seu mòbil va córrer cap el Kevin cridant: Però què fas sense banyador, animal de granja! En Kevin va aconseguir incorporar-se amb molt d’esforç fora de la piscina, però quan semblava que ja estava dret va relliscar i caigué de nou a la piscina. L’abús de aixecament de peses li va impossibilitar moure els braços i les cames, era com si una roca de cent kilograms hagués caigut en una bassa. El socorrista es va dirigir cap a ell per rescatar-lo, però tot d’una, es va parar, va mirar al seu voltant, i va pensar:
– A la piscina només queda aquest gamarús prepotent i jo, el qual li tenia especial animadversió ja que feia fora a les velletes i als nens que nedaven pel mateix carril seu a base de dissimulades coces. Més d’un usuaris se li havia queixat per aquest fet, però en Kevin sempre ho negava i no hi havia proves més enllà d’algun blau a la cama de les víctimes. A més, sempre em mirava malament amb el nas arrufat i mirant-me per sobre l’espatlla amb menyspreu. Va arribar a la conclusió que si el Kevin s’ofegava, hi hauria un ambient més agradable al Club i segurament el món seria un lloc millor.
Així doncs, va decidir tranquil·lament, esperar uns minuts abans de tirar-se a la piscina per rescatar-lo, i va observa com el cos inert d’aquell ésser despreciable s’enfonsava, tot comprovant al mateix temps que ningú entrés a la piscina, i finalment va aconseguir el seu objectiu, que en Kevin no pogués sortir de l’aigua i veure com el seu cos inert s’anava enfonsant.
Al llarg del segle XIX i XX, foren nombroses les campanyes contra el consum d’alcohol (o l’excés de consum d’alcohol). Aquestes, de vegades es van traduir en prohibicions com “La Llei Seca” als Estats Units i pretenien acabar amb els problemes que pot comportar l’excessiu consum d’alcohol en diferents contexts: Problemes de salut i augment de la despesa de l’estat a causa d’aquests problemes, aldarulls públics, ruptures familiars i violència domèstica, marginació, etc.
No es tracta de veure l’alcohol i altres drogues com un atenuant o fins i tot justificant d’aquestes problemàtiques, ja que no totes les persones èbries es comporten violentament, ni causen aldarulls públics, ni agredeixen sexualment; l’alcohol no és l’únic causant d’aquestes problemàtiques, però sí que les pot facilitar i incrementar.
En aquest article repassaré les campanyes antialcohòliques als Estats Units i “La Llei Seca”, la propaganda anarquista contra el consum d’alcohol durant la Guerra Civil espanyola i les diferents campanyes i lleis dels governs soviètics per lluitar contra l’alcoholisme, especialment “La llei seca” de Gorvatxov.
Estats Units. El moviment per la Temperància i “La Llei Seca”
Es tracta d’un moviment social que propugnava el consum responsable d’alcohol, donant suport a lleis que limitessin el seu consum, o en la tendència més radical, lluitava per l’abstinència total. El moviment va tenir repercussió sobretot als països anglosaxons, especialment als Estats Units on va aconseguir aplicar l’anomenada “La llei seca”.
A finals del segle XVIII i començaments del XIX es van formar a Connecticut, Virgínia i l’estat de Nova York associacions per la temprança. Consideraven que l’alcohol produïa danys físics i psíquics greus.
Les associacions per la temprança es van estendre en vuit estats més durant la dècada de 1820. El 1826 es va crear la Societat Nord-americana per la Temprança (American Temperance Society), que va créixer ràpidament afavorida per l’interès de la societat nord-americana de l’època per la moralitat i la religió, el metodisme i més tard el mormonisme. El 1839 als Estats Units existien divuit publicacions que propugnaven la temprança.
El moviment per la temprança a banda de vincular-se a motius morals i religiosos, també es vinculava als drets de la dona, a causa de la correlació entre l’alcoholisme i la violència domèstica.
Carrie A. Nation (25 de novembre de 1846, Garrard County – 9 de juny de 1911, Leavenworth)
La icona del sector més radical del moviment la representava Carrie Amelia Nation , una dona de classe humil de Kansas que destral en mà entrava a les tavernes i destruïa les ampolles d’alcohol que trobava. A Carrie se li atribueix la seva lluita obcecada per acabar amb el consum d’alcohol a que el seu primer matrimoni va acabar fracassant ja que el seu marit era un alcohòlic.
Carrie era una dona de gran d’envergadura (1,82m i 79kg), es descrivia a si mateixa com “un bulldog que corre als peus de Jesús bordant allò que ell rebutja”, assegurava seguir ordres del mateix Déu quan entrava als bars per destruir les ampolles d’alcohol. Actuava sola o acompanyada per altres dones que cantaven cançons cristianes. Entre el 1900 i el 1910 va ser arrestada trenta vegades, pagant les multes que rebia amb donacions, conferències o gràcies a la venda de les destrals que utilitzava en els seus atacs. Carrie A. Nation amb una bíblia, la seva destral i un llaç blanc al coll, era l’ emblema del sector més purista del moviment per la temprança.
Va morir a Leavenworth (Kansas), el 9 de juny de 1911, i va ser enterrada en una tomba sense nom sota una placa amb la inscripció “Fidel a la causa de l’abstinència, va fer el que va poder” que va erigir l’Associació de Dones Cristianes Abstèmies.
L’incident de Hull House
Es coneix com a incident de Hull House, l’episodi que va succeir el 1913 quan un immigrant italià va arribar borratxo a casa seva i va voler tenir relacions sexuals amb la seva dona, aquesta que estava embarassada, es va negar, l’home la va colpejar i el nen va néixer amb malformacions, la notícia es va expandir i es va propagar que el petit tenia l’aspecte del dimoni. Nombroses dones fartes de veure com els seus marits arribaven borratxos a casa i es gastaven el sou en alcohol, es van començar a organitzar el Moviment per la Temprança es va estendre.
La primera Guerra Mundial va ser aprofitada pels activistes de la temprança per començar una campanya de “patriotisme moral” per acabar amb el consum d’alcohol, atacant les indústries d’alcohol dels immigrants alemanys i cridant a reduir o acabar amb el consum d’alcohol pel bé de les famílies estatunidenques.
“La Llei seca”
El Moviment per la Temprança marcat pel patriotisme excloent i la defensa dels seus valors WASP (de les sigles en anglès, Blanc, Protestant i Anglosaxó) veia com un perill per a la raça l’arribada d’immigrants dels països no protestants d’Europa com a part d’Alemanya, Itàlia o Irlanda. El moviment va aconseguir la seva gran victòria amb la ratificació de l’esmena XVIII a la Constitució, l’anomenada “Llei Seca” que prohibia la fabricació, venda i consum de begudes alcohòliques.
“La Llei Seca” va estar influenciada pel Moviment per la Temprança i els líders religiosos populars (especialment els protestants) que criticaven el lliure consum d’alcohol i denunciaven els seus mals contra la salut, la moral i la família. Els predicadors protestants acusaven els immigrants irlandesos, alemanys i de l’Europa Occidental de ser massa tolerants amb el consum d’alcohol. A les crítiques al consum d’alcohol del Moviment per la Temprança també s’hi van unir les dels sectors més liberals i esquerrans, intel·lectuals i sindicalistes que veien l’alcohol com un element d’endarreriment i pobresa pels treballadors.
El 1917, el Congrés va aprovar una resolució a favor de l’Esmena XVIII de la Constitució que prohibia la venda, importació, exportació, fabricació i el transport de begudes alcohòliques a tot el territori dels Estats Units. Al gener de 1919 l’esmena va ser ratificada per 36 dels 48 estats de la Unió, sent susceptible d’imposar-se com a llei federal (aplicable a tots els Estats). A l’octubre del mateix any, es va aprovar la implementació de “La Llei Seca”, el seu màxim artífex el senador republicà per Minnesota Andrew J. Volstead va declarar:
Aquesta nit, un minut després de les dotze, naixerà una nova nació. El dimoni de la beguda fa testament. nens. Es van tancar per sempre les portes de l’infern
El promotor de la llei seca, Andrew J. Volstead senador republicà per Minnesota
“La Llei Seca” malgrat no prohibir el consum d’alcohol, en va dificultar molt l’obtenció, en prohibir la manufactura, la venda i el transport de begudes alcohòliques. Només algunes poques begudes van escapar de les barreres d’aquesta: el vi de Jérez utilitzat per a ús medicinal o religiós, o la producció de vi mitjançant la venda de suc de raïm en forma de “maons” semi-sòlids anomenats bricks of wine .
Si bé és cert que el consum d’alcohol va disminuir a la meitat als anys 20 i no va superar el consum anterior fins als anys 40, “La Llei Seca” va provocar problemes de caire sanitari i criminal. La demanda de begudes alcohòliques va estimular la fabricació, importació i venda clandestina i que aquestes s’adquirissin a preus elevats al mercat negre, atraient el crim organitzat, com el cas del famós gàngster Al Capone, ell i altres gàngsters van aconseguir grans fortunes mitjançant la venda i el tràfic d’alcohol, diverses bandes de gàngsters van lluitar entre elles per aconseguir el control del tràfic.
Destrucció d’ampolles de whisky i cervesa el 1923. Durant la Prohibició va ser habitual la destrucció de begudes alcohòliques i la seva publicació en fotografies amb la intenció de fer propaganda contra l’alcohol
Davant l’increment de la criminalitat a causa del tràfic il·legal, l’opinió pública va començar a mostrar-se majoritàriament en contra de “La Llei Seca”. Anteriorment a aquesta, la població de reclusos als Estats Units era de 4.000, el 1932 la població carcerària havia augmentat fins arribar als 26.859 reclusos i la població a les presons federals havia pujat un 366%. “La Llei Seca” havia augmentat espectacularment la criminalitat, a més el govern federal havia de gastar ingents quantitats de recursos per combatre la producció, trànsit i venda d’alcohol. A partir del 1930 l’opinió pública dels Estats Units culpava “La Llei Seca” “i no el consum d’alcohol, com la causant de l’increment de l’índex de criminalitat.
El 21 de març del 1933 Roosevelt va signar l’Acta Cullen-Harrison que legalitzava la venda de cervesa que tingués fins a 3,2% d’alcohol i la venda de vi de baix contingut alcohòlic, aplicable a partir del 7 d’abril d’aquell mateix any, derogant la Llei Volstead. Finalment el 5 de desembre “La Llei Seca” va ser derogada al Senat per l’Esmena XXI.
A l’estat espanyol durant la Guerra Civil. Propaganda anarquista contra el consum d´alcohol
L’anarquisme abans i durant la Guerra Civil era molt crític amb el consum d’alcohol, el bar, la gramola o el prostíbul eren vistos com a llocs promoguts pel capitalisme i l’estat per adormir les aspiracions revolucionàries dels obrers.
Reducido, intelectual y moralmente tanto como en su condición material, al mínimo de una existencia humana, encerrado en su vida como un prisionero en su prisión, sin horizontes, sin salida, sin porvenir mismo, si se cree a los economistas, el pueblo tendría que tener el alma singularmente estrecha y el instinto achatado de los burgueses para no experimentar la necesidad de salir de ese estado; pero para eso no hay más que tres métodos, dos de ellos ilusorios y el tercero real. Los dos primeros son el burdel y la iglesia, libertinaje del cuerpo y el libertinaje de la mente; el tercero es la revolución social
Solidaridad Obrera, el juny de 1932 amb la proximitat del Congrés fundacional de les Joventuts llibertàries del 22 al 24 de juny a Madrid, declarava:
Camaradas jóvenes de todos los sexos: abandonad todos los lugares de corrupción y aquellos otros que os mantienen en las más completa ignorancia. Vuestro es el presente, el porvenir es vuestro. Los bailes, espectáculos brutales, los cabarets, cafés, campos de fútbol, etc. os distancian de la ruta que habéis de seguir para conseguir vuestra emancipación. Los ateneos libertarios de barriada han sido creados para facilitaros medios que precisa vuestra elevación
‘Llamada a los jóvenes en general y a los libertarios en particular’, Solidaridad Obrera, 16 de juny de 1932
(…) un rasgo distintivo de los anarquistas fue una moralidad ascética rigurosa que estaba estructuralmente unida a una oposición intransigente ante la religión. La intolerancia del vicio también distinguió a los anarquistas de otras organizaciones proletarias. Diaz del Moral comenta que en el trienio bolchevique en Córdoba los centros anarquistas no tenían bares, los centros socialistas si los tenían
Hem de tenir en compte la relació entre l’anarquisme i el naturisme entre els anys 20 i 30, com ara la figura del pensador naturista i anarquista sabadellenc Albano Rosell . El naturisme proposava una manera de vida respectuosa amb la natura i la pròpia, difonia el vegeterianisme, l’activitat esportiva, la medicina natural i el contacte amb la natura. Helios Monteamor planteja una vella metàfora entre l’organisme viu i la societat en afirmar que:
L’anarquista tendeix a la regeneració de l’organisme social i l’ideal naturista a la regeneració de la cèl·lula l’individu.
Durant la Guerra Civil, l’alcohol així com altres vicis i els seus locals com bars, cafès, i cabarets eren criticats a les publicacions anarquistes ja que en una situació de Guerra l’anarquista havia de mostrar més que mai la seva moral revolucionària tant al front com a la rereguarda si es volia guanyar la guerra i la revolució.
La publicació ‘Superación’ de la CNT-FAI de Sabadell,el 1937 opinava en els termes següents sobre els bars, cafès i cabarets:
(…) de origen y promoción puramente fascista y clerical, hace desgastar las energías de los luchadores y provoca escándalo entre aquellos que quieren ganar la guerra y hacerla revolucionaria
‘Superación’. Orgáno de la CNT-FAI y su comarca. Sabadell, 25 de setembre de 1937
El 13 de febrer de 1937 es tanquen els únics dos cabarets de Tarragona i es condiciona la seva reobertura a canvi que oferissin un “espectacle decent”:
Un espectáculo socializado de varietés, comedia, etc. completamente artístico, moral y con taquilla, excluyendo lo obsceno y de vicio que consistía en alternar oculta o abiertamente con las personas de distinto sexo, con los consiguientes abusos de bebidas y alcoholes que embrutecen y degradan al hombre
Estivill Pérez J. El cinema i el teatre en Guerra Civil a les comarques tarragonines. Tarragona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2000
A la veïna localitat de Reus el sindicat d’Espectacles de la CNT permet reobrir l’ Edèn Concert a condició que es facin millores en la higiene del local i la prohibició de servir consumicions de qualsevol tipus
Durant la guerra i la revolució, els anarcosindicalistes ja no veuen l’alcohòlic com un malalt víctima del sistema capitalista, sinó com un traïdor a la revolució:
En estos momentos de inquietudes supremas, no debe tolerarse las borracheras. El borracho es un ser despreciable que hay que aniquilar. El que se emborracha en estos momentos deja de ser un camarada para convertirse en un enemigo
‘Agitación’. Semanario de los trabajadores. Vinaròs, 6 de febrer de 1936
Cartell del Departament d’Ordre Públic d’Aragó controlat per la CNT, 1937
Les Joventuts Llibertàries de Múrcia van portar a terme una activa campanya contra els vicis de l’alcohol, el tabac i la prostitució (concebuts com a vicis fomentats pel capitalisme), encaminada a acabar amb el consum d’alcohol.
Actúa en bien de la nueva moral y la cultura
Lee, estudia, tu mejor compañero es el libro
L’Ateneo Libertario de Múrcia:
bochornoso espectáculo de la embriaguez (…). Ni el optimismo ni el pesimismo pueden disolverse en alcohol
La juventud ha ser dinámica; la juventud que cree ha de ser activa, la juventud ha de ser responsable
González Martín, Carmen. Diacronie. Studi di Storia Contemporanea. N° 7, 3. 2011 : ‘Spagna Anno Zero: la guerra come soluzione. III Una Guerra che non pasa. 16. ‘Anarquistas de Ayer y Hoy. De la identidad antifascista en la Guerra Civil a a la Memoria actual’ <https://journals.openedition.org/diacronie/3359>
El Sindicato Único de Espectáculos Públicos de la CNT-FAI, majoritari en el sector, es va encarregar de la producció i distribució cinematogràfica de la República al principi de la guerra. Destaca el film Barrios bajos (1937), projectat a 159 sales de cinema de l’Espanya republicana. Es tracta d’un drama social que prefigura els plantejaments del neorealisme, ambientat al barri “xinu” de Barcelona, mostra les diferències de classe, així com les problemàtiques socials como la droga i la prostitució.
També trobem La última (1939), de Pedro Puché, pel·lícula didàctica, plena d’humor, contra el consum excessiu d’alcohol:
Al costat del cinema, la propaganda mitjançant el cartellisme era fonamental per conscienciar les masses obreres sobre els perills dels vicis, no esforçar-se per guanyar la guerra i la revolució i la importància de la disciplina en la rereguarda i el front.
Tot i la vehemència de la propaganda anarquista contra l’alcohol i altres vicis, la majoria d’anarquistes no estaven a favor de la prohibició sinó d’un consum conscient i responsable.
Per a més informació sobre la lluita antialcohòlica anarquista durant la Guerra Civil:
Durant la guerra civil i després de la victòria bolvxevic (1914-1929)
Amb l’esclat de la I Guerra Mundial el 1914, l’encara govern tsarista en veure que molts soldats del front patien alcoholisme i era freqüent veure’ls ebris abans de la batalla, va promulgar una llei que prohibia el consum d’alcohol als soldats, la venda al detall de Vodka i en limitava el consum en restaurants i establiments alimentaris.
Amb la victòria de la revolució bolxevic el 1917, la posterior Guerra Civil russa i la transformació del país en la Unió Soviètica, el nou govern va mantenir les restriccions al consum d’alcohol fins al 1925. La fi del veto va suposar el creixement vertiginós de l’alcoholisme i l’augment de la criminalitat, però també l’augment d’ingressos per a les arques de l’estat.
Els diferents governs soviètics van emprendre diverses campanyes i mesures per limitar l’abús del consum d’alcohol, les primeres mesures van tenir lloc el 1929, quan es va tancar un gran nombre de cerveseries i tavernes i se’n va controlar el consum. Així mateix, es va posar en marxa una campanya de conscienciació a través de publicacions oficials, des d’on es demanava a la població no excedir-se amb el consum d’alcohol, i a portar una vida saludable mitjançant l’esport i la cultura.
Les restriccions impulsades per Khrushov (1958) i Breznev (1972)
Posteriorment, el 1958, sota la presidència de Nikita Khruxov en Plena Guerra Freda, el govern va intentar frenar l’alt índex d’alcoholisme entre la població, especialment el creixement del consum de begudes alcohòliques entre la joventut. Les mesures antialcohol de Khruxov van ser més suaus que les anteriors: mesures punitives en el consum excessiu d’alcohol, especialment als centres de treball on s’expedientava o acomiadava als treballadors que duien a terme les seves tasques sota els efectes de l’alcohol. També es va limitar la venda d’alcohol en determinats espais: Limitació de la graduació als espais propers a les fàbriques, centres educatius, hospitals o llocs on es celebrés algun esdeveniment multitudinari, també es va prohibir la venda i consum de Vodka a totes les estacions de tren i autobús i als aeroports.
A partir de l’agost del 1972, sota la presidència de Leonid Bréznev es va llançar la següent campanya de conscienciació contra el consum excessiu d’alcohol. Es van augmentar les sancions i multes de les mesures anteriors de Khruxov, així com el preu del Vodka, i es va fomentar un consum moderat i saludable de begudes de més baixa graduació (cervesa, vi) i refrescs. Les persones amb problemes d’alcoholisme havien de seguir programes de rehabilitació i es sancionaven o detenien aquelles que no seguien els programes de desintoxicació i causaven problemes d’ordre públic. Es va imprimir i penjar un gran nombre de cartells sobre el dany que provocava l’alcoholisme en la pròpia salut personal i en la destrucció de famílies. Finalment, per tal de no fomentar el consum, es va eliminar de les pel·lícules aquelles escenes on sortien persones bevent alcohol.
La Llei Seca de Gorvatxov (1985-1988)
L’última campanya contra el consum excessiu d’alcohol i la més restrictiva, va tenir lloc el 1985 sota la presidència de Mikhaïl Gorvatxov, amb el títol “Mesures per superar el consum d’alcohol i l’alcoholisme i per eradicar l’alcohol embotellat”. A Gorvatxov se’l va conèixer durant un temps amb el sobrenom de ‘ Mineral’nyi Sekretar’ (Secretari que beu aigua mineral) en lloc de l’oficial General’nyi Sekretar’ (Secretari General).
La mesura obligava a canviar la producció de nombroses destil·leries de refrescs , a augmentar el preus de les begudes alcohòliques i a limitar les hores i llocs on es podia vendre alcohol (les botigues només podien vendre alcohol de les 2 a les 7h), causant enormes cues de ciutadans que volien obtenir begudes alcohòliques. Aquestes van incloure limitar el tipus de botigues permeses per la seva venda, tancar moltes destil·leries de vodka, destruir vinyes a les repúbliques productores de vi de Moldàvia, Armènia i Geòrgia, i prohibir la venda d’alcohol als restaurants abans de les dues de la tarda (14)
Amb aquestes mesures es pretenia augmentar la producció ja que es considerava l’alcohol culpable d’una suposada baixa producció dels treballadors i que els diners que no es gastés en alcohol es gastarien en béns de consum. Igual que amb Breznev també s’aturava i multava aquells ciutadans embriagats i se’ls enviava a un centre de rehabilitació, les multes suposaven una font d’ingressos important per a l’estat, així que la policia s’esforçava per trobar a la via pública qualsevol ciutadà borratxo. Aquestes mesures només van durar fins al 1988, quan Gorvatxov va tornar a permetre l’augment de la producció de begudes alcohòliques pel fet que les mesures restrictives van acabar convertint-se en un desastre econòmic i la compra de béns de consum no va augmentar i que la producció tampoc ho va fer i per tant hi havia els mateixos béns de consum disponibles que abans.
Per saltar – se les restriccions del govern, la població soviètica preparava les begudes a les seves pròpies llars. El vodka costava més de deu rubles [100 copecs equivalen a un ruble]. Bàsicament es prenia qualsevol cosa que pogués substituir l’alcohol, per exemple: vernís, cola, anticongelant, líquid per frens o insecticida. Fins i tot el líquid anticongelant dels avions militars, el personal de la força aèria el drenava, el destilava i el prenia. Després aquest líquid es va reemplaçar per aigua que es congelava en altes latituds.
En una entrevista a Gorvatchov al Komsomolskaia Pravda el 15 de maig, aquest reconeixia el fracàs econòmic de les mesures contra el consum d’alcohol:
Al meu entendre, la campanya contra l’alcoholisme va ser un error, a causa de la manera com es va aplicar. El tancament de botigues [de licors], especialment a Moscou, va arribar a causar grans cues, un augment en la producció il·legal de productes casolans destil·lats i no hi havia sucre disponible a les botigues.
Tot i que també posa èmfasi en alguns aspectes positius a nivell de salut:
És cert que teníem deficiències òbvies, com bretxes pressupostàries i llargues cues. Però també vam tenir alguns efectes positius: les taxes de mortalitat van disminuir i les taxes de natalitat van augmentar. Al voltant d’1,6 milions de persones menys van morir durant els anys de la campanya contra l’alcoholisme respecte als anys anteriors. El nombre d’accidents laborals i vitals va caure dràsticament
A banda de les restriccions, el govern de Gorvatxov va imprimir milers de cartells amb propaganda contrària al consum d’alcohol per conscienciar la població sobre les conseqüències del seu abús. Aquests cartells mostraven a borratxos atrapats dins d’una ampolla o escanyats per una serp verda (símbol rus de l’alcohol), així com a treballadors embriagats sent uns paràsits al seu lloc de treball, descuidant la seva família i comportant-se violentament. Igual que els cartells de la CNT durant la Guerra Civil, destaquen pel missatge contundent i la seva bellesa gràfica:
“Aquesta és una unió vergonyosa, un gandul + un Vodka!”“El va bescanviar”. La inscripció a l’embolcall diu “Decisió del tribunal popular sobre la privació del dret a la maternitat””No siguis presoner dels mals hàbits”“El seu món interior”
A Mode de conclusió
Tant les mesures prohibicionistes de l’anomenada “Llei Seca” nord-americana com la de la URSS durant el mandat de Gorvatxov, no van acabar amb el consum d’alcohol encara que van aconseguir disminuir el consum en fer més difícil obtenir la seva obtenció. Aquestes mesures per`, van provocar altres problemes:sobre la salut: morts causa de la falta de control de la producció, el mercat negre i l’augment del crim, aquest darrer especialment als Estats Units amb el gangsterisme i els seus coneguts personatges com Al Capone.
La propaganda i les accions dels anarquistes espanyols contra el consum d’alcohol no van tenir èxit per diversos motius:
-Una part del camp espanyol era de terres vitivinícoles, van haver-hi alguns intents de produir alternatives no alcohòliques com la del 1938 per part de la Federación Regional de Campesinos y el Sindicato de Alimentación del Centro, l’anomenat biol-raïm. Però aquestes alternatives al vi no van acabar de fructificar, ja que en la situació de guerra interessava rentabilitzar al màxim les explotacions.
– La consideració social de l’alcohol (com actualment), era molt positiva. La tradició del vi a taula com un aliment bàsic més, ser vist com un euforitzant i un bon remei contra el fred, etc. Totes aquestes consideracions el feien encara més adequat en un context de guerra on es passava fam, fred i tota mena de calamitats.
Bakunin, Miajíl. Dios y el Estado (pág.109). El Viejo Topo, 2008. Pág.201. ISBN:84-922573-3-4
‘Llamamiento a los jóvenes en general y a los libertarios en particular’, Solidaridad Obrera, 16 de juny de 1932. Corbin, John. ‘El anarquismo andaluz: Perspectiva desde la antropologia social’. University of Kent at Canterbury. p.90 (p.18 PDF) <http://www.juntadeandalucia.es/educacion/vscripts/wginer/w/rec/3099.pdf>
Barona, Josep Lluís. Ciencia, salud pública y exilio (España, 1875-1936). Universitat de València, servei de publicacions, 2003. ISBN: 9788437055503 (283 pàg)
Superación. Orgáno de la CNT-FAI y su comarca. Sabadell, 25 de setembre de 1937
Estivill Pérez J. El cinema i el teatre en Guerra Civil a les comarques tarragonines. Tarragona: Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, 2000
Agitación. Semanario de los trabajadores. Vinaròs, 6 de febrer de 1936
González Martín, Carmen. Diacronie. Studi di Storia Contemporanea. Núm. 7, 3. 2011 : “Spagna Anno Zero”: ‘la guerra come soluzione. III Una Guerra che non pasa’. 16. ‘Anarquistas de Ayer y Hoy. De la identidad antifascista en la Guerra Civil a a la Memoria actual’ <https://journals.openedition.org/diacronie/3359>
La distòpia relata mitjançant la ciència ficció, possibles societats futures no desitjables, caracteritzades per la seva alienació moral, el control i el càstig a les emocions humanes, regides per l’homogeneïtat i el pensament únic. El terme distòpia prové de l’antagonisme amb l’obra de Tomàs Moro anomenada “Utopia” (1516), on narra una societat pacifista, on la propietat és comunal i es prenen les decisions entre tots els seus membres.
Les distòpies van aparèixer a la primera meitat del segle XX i pretenien alertar-nos del futur que ens podria portar el “desenvolupisme” capitalista amb la societat de consum i l’alienació de la feina que suposava la cadena de muntatge, els perills de la carrera armamentista nuclear, la fe acrítica en la tecnologia, o la manipulació dels mitjans de comunicació i la publicitat, al donar més valor a la imatge i l’espectacle que en analitzar el contingut.
La trama argumental acostuma a començar amb un protagonista principal que li ocorre un fet vital (fortuït o no) que li provoca el descobriment del veritable funcionament del món on viu i es rebel·li contra ell, i en alguns casos fins i tot acabi liderant la resistència. Tot i el seu caràcter pessimista, en moltes de les distòpies, hi ha un grup de resistents que s’oposen al sistema i viuen (o intenten viure) al marge, com per exemple els homes salvatges a “Un món feliç” (Aldous Huxley) o els homes-llibre a “Farenheit 451” (Brad Bradbury). Els dissidents deixen entreveure un petit bri d’esperança enfront les societats totalitàries i homogènies en què viuen.
“Nosaltres” (Yevgueni Zamiatin) i Aelita, 1924 (Jakov A. Protazanov)
“Nosaltres” es tracta d’una novel·la publicada el 1924 als Estats Units, ambientada en una societat futura on l’estat controla totalment a la població. La novel·la narra el diari personal de D-503, el constructor d’una nau espacial que ha de portar la raó a tot l’univers que s’enamora, en una societat on l’amor és prohibit. D-503 viu a la ciutat de cristall i acer de l’ Estat Únic, aquesta està separada per un mur infranquejable del món salvatge, on la vida i els homes nòmades viuen al marge de les dures regles de la ciutat-estat. La ciutat és governada per un únic home, anomenat “El Benefector”, a qui les persones li deuen total obediència, els humans ja no tenen noms i cognoms sinó que se’ls identifica mitjançant un número, vesteixen igual i mengen el mateix, treballen i fan la seva vida en estrictes horaris fixes, no tenen cap tipus de privacitat ja que viuen en edificis de vidre, i el “jo” ha sigut prohibit i substituït pel “nosaltres”. Les relacions sexuals han quedat regulades pel Departament de Qüestions Sexuals, i els nadons al néixer passen a ser propietat de l’estat.
“Nosaltres” és una crítica al nou estat bolxevic sorgit de la revolució de 1917, l’autor, Yevgueni Zamiatin, va viure la revolució russa i es va desil·lusionar amb ella en veure la repressió i la manca de llibertat del nou govern, va ser empresonat pels bolxevics el 1926. La novel·la “Nosaltres” va ser prohibida a la Unió Soviètica i no es va permetre la seva publicació de nou fins el 1989.
La pel·lícula muda “Aelita”, també de 1924, adaptació d’una novel·la d’Alexei Tolstoi, parent llunyà de Lev Tolstoi, estén la revolució bolxevic fins a Mart. L’acció es manté paral·lela entre Rússia i Mart, la reina de Mart demana ajuda a la Terra. L’enginyer Loss, el soldat Gusser i un comissari, acudeixen en la seva ajuda, i li transmeten l’ideal revolucionari, però l’avisen que la revolució pot fracassar si la dirigeix la persona equivocada. Aelita només s’aixeca per enderrocar el seu pare i una vegada guanyada la revolució amb la força dels obrers, ordena als soldats que se’ls emportin sota terra, i instaura una dictadura social, recordant-nos com una revolució pot convertir-se en una dictadura.
“Aelita”, 1924 (Yakov A. Protazanov)
“Un món feliç”, 1932 (Aldous Huxley)
“Un món feliç” ens situa al Londres de l’any 2540 (en el llibre 632 dF, després de Ford), en una societat perfecte, feliç, o això sembla… En aquesta societat s’ha eliminat la conflictivitat social gràcies a la divisió genètica de la humanitat en quatre classes: Alfa, Beta, Gamma i Delta. Els Alfa són els més bells físicament i superiors a nivell intel·lectual, i ocupen els llocs del govern. Els darrers, els Delta, s’encarreguen dels treballs més pesats. Cap classe inferior als Alfa considera la possibilitat d’ascendir a una classe superior, ja que des del naixement se’ls ha inculcat uns patrons conformistes.
El matrimoni i la parella estable no existeixen, l’intercanvi sexual amb diferents parelles i les orgies són vistes com un gàbia recomanable per a la salut física i mental. Els anticonceptius són obligatoris i les dones ja no pareixen nadons, sinó que aquests son concebuts mitjançant tècniques de reproducció artificial. Com a “Farenheit 451” de Brad Bradbury, tampoc existeixen llibres, perquè està prohibida tota expressió que pugui posar en dubte el sistema de valors dominant.
1984, 1949 (George Orwell)
George Orwell a 1984 no només fa una crítica a l’estalinisme, sinó també als perills que pot comportar un capitalisme sense oposició. L’any 1984 els membres del “Partit Interior”, els privilegiats, són conscients del seu paper coercitiu dins del sistema i de la necessitat de manipular la informació per sotmetre a la resta de la societat mitjançant la propaganda i la “neollengua”: “La Guerra és pau”, “la llibertat és esclavitud”, “la ignorància és força”. Aquesta “neollengua” també es va produir després dels atemptats de l’11S als EUA i altres atemptats a països europeus, com l’11M a Madrid, on els EUA i els seus aliats europeus van justificar les intervencions militars a l’estranger (Iraq, Afganistan, Síria), per “garantir la pau” o “defensar la democràcia”.
“1984” ens presenta una societat totalment sota la vigilància del “Gran Germà”; una crítica que també ens assenyala el present, ja que amb l’excusa de la seguretat hem anat acceptant un nombre més gran d’instruments de control, com ara càmeres de vigilància a la via pública (Londres seria la ciutat paradigma de la videovigilància), mòbils amb GPS, el rastre que deixem en navegar per Internet, o simplement la informació que deixem voluntàriament a les xarxes socials.
La “neollengua” orwelliana, on les paraules perden el sentit per poder manipular la població, pot assemblar-se al nostre actual sotmetiment al llenguatge políticament correcte, on donem més valor a com parlem que a les nostres accions reals. Un altre element orwellià és la “postveritat” que representa el falsejament de la història i del present.
1984 ha estat portada al cinema i a la televisió quatre vegades. Les tres primeres als anys 50, enmig de la Guerra Freda: CBS’s Studio One: 1984, 1953 (Paul Nickell); Sunday Night Play: 1984 , produïda per la BBC l’any 1954 (Rudolph Cartier); l’estatunidenca 1984, 1956 (Michael Anderson) ; i l’última és “1984 Nineteen Eighty-Four” (Michael Radford), estrenada el mateix any que el nom del títol.
A Sunday Night Play: 1984, 1954 (Rudolph Cartier) , el motiu que sembla originar una societat totalitària és la por de la població a una guerra nuclear i la confiança en un govern fort que imposi seguretat i mà dura davant la delinqüència. El Partit Interior no és un cos social mogut per un propòsit, sinó la representació del mal de la condició humana. Sunday night Play va tenir un gran èxit a la Gran Bretanya, amb set milions d’espectadors. Els britànics es sentien identificats amb les pors que mostrava l’obra, ja que la Gran Bretanya després de la II Guerra Mundial es trobava endeutada, amb nombrosos conflictes socials i racials, que havien causat la victòria del conservadorisme amb Winston Churchill com a primer ministre el 1951; fet que va provocar encesos debats parlamentaris sobre la moralitat de l’obra.
L’estatunidenca 1984 de Michael Anderson es va estrenar en plena Guerra Freda i de la Caça de Bruixes instigada pel senador republicà McCarthy, així que el film es limita a estereotipar al rival comunista de l’època. Anderson ens mostra un Londres on els seus habitants vesteixen tots amb uniforme, caminen i parlen com robots, i obeeixen cegament al “Gran Germà”, mentre els seus dirigents viuen en luxoses mansions. Anderson a més, vincula el comunisme amb el nazisme; els dirigents del “Partit Interior” vesteixen amb un uniforme molt semblant al de les SS; durant els “Dos minuts d’odi”, la població ha de mostrar el seu menyspreu cap als enemics i traïdors, mentre que l’orador que enardeix les masses gesticula igual que el ministre de Propaganda nazi Joseph Goebbeles. 1984 s’inscriu en la campanya anticomunista estatunidenca, igual que moltes altres pel·lícules de l’època, com The Iron Curtain, 1948 (William A. Wellman); The Red Menace , 1949 (RG Springsteen); I was Communist for the FBI, 1951 (Gordon Douglas); Walk East on Beacon , 1952 (Alfred L. Welker); Red Planet Mars, 1952 (Harry Corner) o la versió cinematogràfica i reaccionària de la novel·la “La Guerra dels Mons” de 1953, dirigida per Byron Haskin.
La versió de l’any 1984 de Michael Radfor , es va estrenar en un món més allunyat de l’obra d’Orwell, però guardava algunes similituds, com la divisió del món en blocs antagònics o la ferotge campanya anticomunista de Ronald Reagan, qualificant la Unió Soviètica com “l’Imperi del Mal” i reactivant la carrera armamentista. A la Gran Bretanya es va iniciar la vaga dels miners que pretenia evitar el tancament i la privatització de les explotacions, vaga aixafada per Margaret Tatcher que va iniciar les polítiques neoliberals de privatització. 1984, té un discurs subtilment antitatcherià, els membres del Partit Exterior vesteixen unes granotes molt semblants a les dels miners i viuen amuntegats en apartaments de barris deprimits. Les pors de la Guerra Freda havien deixat de ser l’argument principal de l’obra, ara ho eren les conseqüències de les polítiques neoliberals sobre la població, l’individualisme dominant i el menyspreu envers les classes més baixes. A la pel·lícula no sabem si el “Gran Germà” existeix de debò o és un mite, igual que Goldstein, el seu antagonista de la resistència. En aquesta versió de 1984 el “Partit Interior” alimenta la desigualtat simplement per satisfer el “Gran Germà”.
Una pel·lícula curiosa, amb un discurs anticomunista, però més subliminal que altres pel·lícules amb la mateixa finalitat, és “L’invasió dels lladres de cossos”, Invasion of the Body Sanatchers, 1956 (Don Siegel), on unes estranyes vaines copien i substitueixen als humans reals.
“La invasió dels lladres de cossos“, Invasion of the Body Sanatchers , 1956 (Don Siegel)
Els replicants malgrat tenir el mateix aspecte físic que els homes reals, han anul·lat tota decisió autònoma, no mostren cap mena de sentiment, no pensen per si mateixos i actuen només col·lectivament i de la mateixa manera. Tampoc sabem si les baines provenen de l’espai o són obra d’algun humà, per tant el missatge que ens vol fer arribar és que hem d’anar en compte amb tothom, ja que fins i tot un veí o un familiar podrien ser uns invasors de cossos, és a dir, uns comunistes.
Fahrenheit 451 , 1953 (Ray Bradbury)
El seu títol es deu a la temperatura a la qual es creu que crema el paper: 451 graus Farenheit, uns 433,2 graus centígrads. En un futur proper que a la novel·la inicial era 1960 i que en les següents versions s’ha anat modificant, els llibres estan prohibits. Un grup especial de bombers s’encarrega d’entrar a les cases on hi ha llibres, incautar-los i cremar-los. Bradbury ens mostra un món que va camí cap a l’esclavatge i el pensament únic, a causa de la mort de la cultura, una societat que prefereix missatges televisius simples i ràpids que el descobriment i l’anàlisi. No és el que també està passant ara amb els missatges populistes d’alguns polítics o les Fake News a través de altres xarxes socials? O en preferir una sèrie d’imatges d’ Instagram o les recomanacions d’un influencer, que llegir, debatre i comparar diferents fonts?
Guy Montag, el protagonista de la història, és un bomber “crema-llibres” que compleix la seva feina, pensant que la crema de llibres és necessària pel bé de la humanitat. Però un dia Montag s’enamora de Clarisse, i encara que està casat, prefereix l’amor de Clarisse que l’introdueix a descobrir la literatura prohibida, que a la seva dona, Millie, totalment dòcil i obedient. Montag després de ser denunciat per la seva dona, inicia una fugida cap a un lloc on s’amaguen els “homes-llibre”, persones que memoritzen llibres per poder-los transmetre oralment als seus descendents.
La pel·lícula Farenheit 451, 1966 (François Truffaut), és fidel a l’obra original i ha sobreviscut força bé al pas dels anys, encara que com és lògic es nota l’estètica seixantera, a diferència del llibre que es pot pensar que està escrit fa poc temps.
Una barbacoa de llibres a Farenheit 451 , 1966
Metropolis , 1927 (Thea von Harbou): pionera de la distopia al cinema
El guió va ser escrit per Fritz Lang i la seva esposa Thea von Harbou, inspirant-se en una novel·la de 1926 de la mateixa Von Harbou. L’any 2026 a la ciutat de Metropolis la societat es divideix en dos classes, els rics que tenen el poder i els mitjans de producció, els quals viuen en amplis espais i jardins, envoltats de luxes; i els obrers, reclosos en el profund subsol de la ciutat, on es troben les màquines que fan funcionar-ho tot, i a on treballen en condiciones d’esclavitud. Els rics prefereixen substituir els obrers accidentats per altres obrers que auxiliar-los, per això Freder decideix unir-se a la causa de Maria.
Fredersen ha descobert les activitats de Maria, i per evitar una revolta dels obrers, decideix sol·licitar l’ajuda del científic Rotwang, aquest li mostra un robot antropomorf que ha inventat. El robot pot adoptar l’aparença i la conducta d’una persona, així que decideixen suplantar Maria i li ordenen promoure discursos incendiaris perquè els obrers iniciïn una revolta i Fredersen pugui acabar amb les demandes obreres mitjançant una repressió violenta. Però Fredersen desconeix que el robot conté l’esperit de Hel (la que havia estat esposa de Rotwang, que va tenir un amor amb el director de la ciutat i va morir en donar a llum el seu fill Freder) i que Rotwang utilitzarà el robot per venjar-se de Fredersen, el seu fill, i de tota Metropolis.
El malvat inventor Rotwang amb el seu androide
Si bé Metropolis es recolza en el marxisme (Fritz Lang era socialista i va haver de fugir d’Alemanya) en representar dues classes antagòniques i en l’alienació del treball en mostrar la feina i la vida dels obrers, tanmateix la pel·lícula té molts més elements conservadors i reaccionaris (Thea Von Harbou codirectora del film i esposa en aquell moment de Fritz Lang, simpatitzava amb el Partit Nazi):
-La solució passa per una “armonització” entre classes socials, en comptes de la lluita de classes. L’androide malèfic que suplanta Maria és el que insta als obrers a rebel·lar-se, mentre que el missatge de Maria seria similar al d’una Santa (representació de la Mare de Déu?): esperar un “Messies” per a la col·laboració de les dues classes i que serveixi per neutralitzar la rebel·lió dels obrers.
-Els avenços científics i tecnològics se’ns mostren com els culpables de l’esclavització de la majoria dels humans (obrers) o que són creats per gent maligna com l’inventor Rotwang que vol destruir la ciutat.
-La pel·lícula a més té un missatge antisemita ja que Rotwang és jueu, apareix amb l’estrella de David, igual que algunes portes de les cases i aparadors dels rics
Pel seu caràcter corporativista i antisemita, els sectors que millor van acollir la cinta van ser els propers al partit nazi, si bé els nazis tenien una ideologia profundament reaccionària, van utilitzar la tecnologia i la ciència per construir la seva societat i eliminar aquells que consideraven inferiors. Això no treu reconèixer de l’obra els efectes especials innovadors, edificacions grandioses, maquetes detallades, filmacions en stop-motion i combinacions d’imatges basades en il·lusions òptiques.
Distopies ecologistes
No blade of grass , 1970 (Cornel Wilde)
Film pioner en tractar les distòpies sobre problemes mediambientals. La cinta comença bé, amb un recorregut documental mitjançant una successió d’imatges de la contaminació que causem al nostre planeta, mentre una veu en off ens adverteix que ens queda cada cop menys temps per revertir la situació. Al final, la veu en off ens informa que uns pesticides han provocat una infecció sobre les collites a nivell mundial. Posteriorment l’acció es trasllada a un restaurant de luxe, on els comensals contemplen la notícia sense pràcticament immutar-se, segueixen cruspint-se grans filets mentre la televisió anuncia el creixement de la fam . A partir d’aquí, la pel·lícula baixa el seu interès en picat, narrant les peripècies d’un exmilitar, John Custance (Nigel Davenport), amb la seva dona Ann (Jean Wallace) i la seva filla Mary (Lynch Frederick), acompanyat de Roger (John Hamill) un jove investigador amic de John i nuvi de la seva filla. Davant la pròxima manca d’alimentació i del col·lapse, s’intentaran refugiar al camp, on la contaminació encara no ha arribat. En aquesta fugida s’hauran d’enfrontar a una revolta urbana, aprovisionar-se d’armes i lluitar amb un grup de militars i un grup de motoristes “macarres”. La pel·lícula que durant els primers 15 minuts podia semblar interessant es converteix en una pel·lícula d’acció sèrie B (en el pitjor sentit del terme).
Silent Running, 1972 (Douglas Trumbull)
En el segle XXI, la vida vegetal s’ha extingit de la terra, la humanitat ha salvaguardat la flora que quedava en tres naus espacials botàniques situades a l’òrbita de Saturn. Amb l’esperança dipositada que algun dia es pugui repoblar de nou el planeta amb les poques espècies existents a les naus, el botànic Freeman Lowell (Bruce Dern) es responsabilitza de la cura i el manteniment d’una, el Valley Forge , fins que rep la inesperada ordre de destruir totes les espècies i tornar a la Terra.
Davant aquesta situació Lowell desesperadament acabarà per segrestar la Valley Forge, matant la resta de la seva tripulació i emprenent una fugida més enllà dels anells de Saturn en companyia de Huey i Dewey, dos robots de manteniment que acaba reprogramant per a les tasques de jardineria entre moltes altres, en la seva aventura espacial per defensar els últims recursos naturals.
El fonament de la història té un caire conservacionista, fet influït per l’època del seu rodatge, en la qual el conservacionisme va començar a tenir cert pes en el cinema de ciència ficció i es va manifestar de manera força clara en moltes de les seves produccions d’aquella dècada, de manera reivindicativa i preocupada pel que pogués succeir.
Lowel és un home que estima la natura, i farà tot el possible per preservar el que en queda, optant per preferir assassinar els seus companys per salvar-la, abans que col·laborar en la seva extinció. Els seus companys actuen egoistament i de forma inconscient, no els importa destruir el poc que ha quedat de la natura.
El protagonista intentarà humanitzar els dos robots de manteniment per combatre la soledat després d’acabar amb la vida dels seus companys i per treure’s la mala consciència dels assassinats. Tot i que els assassinats que ha comès han estat per salvar la naturalesa, el missatge de la pel·lícula és que cap assassinat està justificat.
Una altra pel·lícula més recent i en versió infantil (encara que perfectament apta per a tots els públics) però que també té un missatge anti-humà (més dissimulat) és Wall E, 2008 (Andrew Stanton). Si a Silent running , eren els robots els que acabaven cuidant la flora, aquí el robot Wall s’encarrega de netejar el “Planeta Escombraries”, abans conegut com a Planeta Terra que ha quedat fet un abocador per culpa dels humans; aquests s’han convertit en uns éssers grassos i “patosos” en vies d’extinció. A Wall-E les màquines són capaces d’enamorar-se i de salvar la terra tornant a fer créixer plantes.
Soylent Green, 1973 (Richard Fleyser)
Adaptació cinematogràfica del llibre Make Room! Make Room! de Harry Harrison. L’industrialització del segle XX porta a l’amuntegament, la contaminació i l’escalfament global a causa de l’efecte hivernacle. L’any 2022, la ciutat de Nova York està habitada per més de 40 milions de persones, físicament separades en una petita elit que manté el control polític i econòmic, amb accés a certs luxes com verdures i carn, i una majoria amuntegada en carrers i edificis on malviu amb aigua a garrafes, i dues varietats d’un “producte comestible”, ja que els aliments naturals són un privilegi només a l’abast de les classes dominants. La companyia Soylent és una empresa que fabrica i proveeix els aliments processats de concentrats vegetals a més de la meitat del món. Soylent verd és el nou producte alimentari que ha tret aquesta companyia al mercat, segons la publicitat de l’empresa, està extret del plàncton. El film no gosa arribar als extrems pessimistes del llibre, on els humans per sobreviure arriben a practicar el canibalisme.
Un detectiu anomenat Robert Thorn (Charlton Heston), conviu amb el seu amic Sol Roth (Edward G. Robinson), un ancià exprofessor i ajudant seu que investiga els llibres del passat per demostrar que hi va haver una època en què el planeta era més habitable i el menjar arribava a més persones. Thorn no s’acaba de creure les històries dels llibres del seu company, ja que ha viscut tota la vida en un planeta esgotat ecològicament.
A partir de la investigació de l’assassinat d’un dels principals accionistes de la companyia Soylen, William R. Simonson, a casa seva, descobreix aparells i comoditats que mai no havia vist, com una nevera o una dutxa d’aigua calenta, així com una biblioteca.
Durant la Guerra Freda i amb l’auge del comunisme als països asiàtics, a la dècada del 1960 i fins al 1980 es va estendre als Estats Units l’obsessió pel perill d’un creixement sense fre de la població en aquests països, que podia acabar amb els recursos del planeta, però especialment del perill que suposava per al mode de vida estatunidenc el creixement d’aquests països. El missatge conservacionista de la terra d’aquest film, en realitat, és amb l’objectiu de conservar el mode de vida estatunidenc i els seus privilegis respecte a altres països.
Futurs postapocalípitcs i postnuclears
on the beach, 1959 (Stanley Kramer)
És una adaptació cinematogràfica de la novel·la postapocalíptica de Nevil Shute, anomenada On The Beach (1957). Després de la III Guerra Mundial, el món ha quedat devastat a causa de les bombes atòmiques llançades a l’hemisferi nord, encara que el núvol radioactiu produït per una bomba de cobalt va arribant a Austràlia, on es troba la població supervivent, per evitar el dolor d’una mort lenta, el govern reparteix verí per suïcidar-se. És un film pessimista que ofereix una visió sense esperança sobre el futur de la humanitat. La novel·la i el film, en sortir als anys 50, en plena Guerra Freda, fa una crítica i ens adverteix del tràgic final que pot portar la carrera armamentística nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica.
La Jetée, 1962 (Chris Marker)
És una pel·lícula de només 28 minuts, explicada a través de fotos fixes acompanyades d’una narració. Narra la història d’un presoner que en un món devastat després de la tercera guerra mundial, aquest és utilitzat per un grup de científics del bàndol vencedor per viatjar en el temps i trobar una solució que posi fi a la devastació present. En el viatge, el presoner intentarà reconstruir el record de la seva estimada. Una altra pel·lícula distòpica és 12 Monkeys , 1995 (Terry Gilliam), es va inspirar i va agafar diversos conceptes de la Jetée .
Antiracisme i lluita de classes: La saga de “El planeta dels simis“
La idea original va partir de la novel·la “El planeta dels simis”, La Planète des singes, 1963 (Pierre Boulle), i el 1968 va ser adaptada al cinema a la pel·lícula “El planeta dels simis“, Planet of the Apes de Franklin Schaffner. George Taylor (Charlton Heston) és un astronauta d’una nau espacial que s’estavella en un planeta desconegut. Talylor descobrirà que el planeta està governat per uns simis intel·ligents que tenen esclavitzats els humans, aquests a diferència dels simis no tenen la capacitat de parlar. El líder dels simis, el Dr. Zaius veu horroritzat com Taylor és capaç de parlar, i decideix acabar amb ell, ja que suposa una amenaça per a la dominació simiesca.
El film va tenir un gran impacte i ha generat nombroses seqüeles, sèries de televisió, un remake, un reboot, alguns dels quals poc o res tenen a veure amb la novel·la i pel·lícula original.
La societat simiesca destaca per la seva desigualtat, basada en el darwinisme social, plena de prejudicis racials i religiosos i contrària al racionalisme. S’organitza mitjançant una teocràcia que estableix la seva forma de govern a partir dels “Sagrats Pergamins” , llegats per l’anomenat “Legislador”, un mico semblant a un profeta a l’estil Moisès. Els texts tenen com a fi mantenir la societat simiesca allunyada de la influència dels homes. A “El planeta dels simis” i “Retorn al planeta dels simis” aquesta teocràcia simiesca representa una paròdia dels orígens dels Estats Units. Un altre missatge de “El Planeta dels Simis” serà l antiracisme, els goril·les que cacen els humans fan servir les mateixes tàctiques que utilitzaven els negrers sudistes per capturar els esclaus fugitius de les seves plantacions .
A “Batalla pel Planeta”, 1973 (J. Lee Thompson), el que més destaca és la divisió de la societat simiesca en diferents classes socials: Els orangutans (vestits de color taronja) ocupen la part més alta de la piràmide, el poder polític, científic i religiós; els goril·les (de negre), són els aliats dels orangutans i s’encarreguen de la policia i l’exèrcit; finalment els ximpanzés (de verd), són científics de baix rang, comerciants, funcionaris i agricultors. A “El Retorn al planeta dels simis” Beneath the Planet of theApes , 1970 (Ted Post), els ximpanzés al ocupar el rang més baix, tenen unes idees més progressistes i seran oprimits per la resta. Al film, com als Estats Units, el racisme també és una qüestió de lluita de classes.
A La rebel·lió dels simis, Conquest of the Planet of the Apes 1972 (J. Lee Thompson) ens trobem als Estats Units el 1991, on després de que una epidèmia mati a tots els gats i gossos, els homes creen un centre per ensinistrar mitjançant tortura els micos salvatges i convertir-los en els seus esclaus. Armando ha criat en secret Cèsar, aquest descobreix el que fan amb els de la seva espècie i es mostra disconforme públicament, i s’ha d’amagar. Quan descobreix que es pot comunicar amb els seus telepàticament, comença a organitzar una insurrecció. És segurament el film amb un missatge més antiracista de la saga. En aquest film els simis són utilitzats com a mà d’obra barata, com la majoria dels negres quan existia l’esclavitud als Estats Units. A la part final de la pel·lícula veiem les escenes de la insurrecció dels simis, al·ludint als diferents episodis de disturbis racials que es van produir als Estats Units a l’època -York (1969), Candem (1971)-. El missatge del film va haver de suavitzar-se, per exemple en el discurs final de César, líder dels simis, repeteix la paraula “revolució”, es van tallar algunes escenes de tortura als simis ja que els membres de la Motion Picture Association of America (MPAA) creia que s’assemblaven massa a tècniques policials oficials d’alguns estats del sud.
The war game , 1965 (Peter Watkins)
Documental fictici produït per la BBC sobre les conseqüències d’un atac termonuclear contra la Gran Bretanya. El govern britànic va prohibir la seva estrena per televisió, però es va poder exhibir en nombrosos cinemes, obtenint l’Òscar al millor documental de l’any.
El documental comença amb una sèrie d’advertiments amb una veu en off simulant un reportatge, sobre la possibilitat d’una imminent guerra entre les potències occidentals i la Unió Soviètica, utilitzant imatges del Berlín controlat per occident, on l’escalada de tensió entre els dos blocs provoca l’abandonament del diàleg i fa aflorar el patriotisme més primitiu, els entrevistats són partidaris de respondre amb un atac atòmic igual o més gran al que ha patit la Gran Bretanya.
Per narrar l’atac nuclear i les seves conseqüències, Watkins utilitza imatges reals de la ciutat alemanya de Dresden, totalment arrasada després dels bombardejos aliats (bombardeig de càstig sobre la població civil que es va produir quan els nazis ja estaven pràcticament derrotats). És un documental amb imatges dures, de cossos mutilats i desfigurats per la radioactivitat que a més seran rematats per les forces de l’ordre perquè no pateixin més, o la repressió d’aquestes cap a les persones que assalten comerços a causa de la manca d’aigua i aliments. Un altre element que utilitzarà per donar veracitat al documental, són les entrevistes a polítics, ciutadans i eclesiàstics britànics ficticis però que utilitzen frases i arguments plens de prejudicis que s’escoltaven a l’època.
“El joc de la guerra” era un advertiment de les conseqüències desastroses que comportaria una guerra atòmica, aquest advertiment no era perquè si, hem de tenir en compte que el documental va sortir el 1965, en plena Guerra Freda.
Màquina contra home o màquina i home
Llei i ordre: Robocot , 1987 (Paul Verhoeven)
Encara que hi hagi tres pel·lícules de Robocop, la primera és l’única que considero que val la pena veure. El film comença amb un llarg pla aeri de la ciutat de Detroit, on observem una ciutat semi-abandonada, la joia de la indústria automobilística nord-americana, es troba a les hores més baixes. Els noticiaris mostrant la visió de Detroit de la Corporació OCP, amb les continuades interrupcions d’anuncis animant la població a consumir, es tracta d’una ciutat en mans del capitalisme més salvatge, com si fos una advertència de les conseqüències que podien comportar les polítiques econòmiques de Ronald Reagan, president el 1987 quan va sortir la pel·lícula.
Els directius de la corporació OCP que governa la ciutat, saben que els problemes de delinqüència són causats en gran part pel desmantellament industrial, però prefereixen incrementar la seguretat en comptes de crear llocs de treball i serveis públics, ja que amb la fabricació de robots-policia a més d’enriquir-se, mantenen a la població sotmesa.
Robocop, era anteriorment Alex J. Murphy, un agent de policia casat i amb un fill, que és transferit a un districte perillós de Detroit sense ser avisat, durant la seva primera patrulla ell i la seva companya persegueixen una perillosa banda de criminals fins a una zona industrial abandonada, allà Murphy es separa de la seva companya i és atacat i assassinat. El seu cos és lliurat a l’OCP per experimentació, essent reactivat el seu cervell sense memòria i convertit en el primer prototip exitós del projecte RoboCop, amb una força sobrehumana, visió tèrmica, reconeixement de veu, un radio-transmissor, i amb accés a diferents sistemes informàtics.
RoboCop està programat per seguir quatre directives:
Servir el bé comú
Protegir l’innocent
Preservar la llei
No oposar-se ni atacar directius de l’OCP
La quarta directiva va ser programada per protegir els directius d’OCP, impedint l’arrest d’algun executiu de la companyia. Per controlar-ho millor se li van programar més de 600 directives noves, però Robocop va prenent consciència de si mateix i aconsegueix esborrar-les, a la tercera pel·lícula, li insereixen de nou la quarta directiva, finalment a Robocop 3, 1993 (Fred Dekker) es converteix en un membre de la resistència contra OCP i la quarta directiva és esborrada per sempre.
Altres pel·lícules, com Terminator, 1984 (James Cameron) i les seves seqüeles, també tracten la relació conflictiva entre home i màquina, encara que en aquest cas són les màquines que vénen del futur per evitar l’apocalipsi o per posar-lo en marxa, el futur distòpic se’ns mostra a través de texts i algunes poques imatges. A “Terminator II: el dia del judici final”, 1991 (James Cameron), trenca amb la frase de “segones parts mai van ser bones” en superar la primera, en totes dues a Arnold Schwarzenegger li va com a anell al dit el paper de cyborg “repartint xarop d’estopa” contra els dolents. A Terminator II destaquen els efectes especials del dolent, el cyborg T-1000 (Robert Patrick) encarregat d’eliminaramb el T-800 (Arnold Schwarzenegger) i assassinar el líder de la resistència que protegeix, que es pot transformar en qualsevol tipus de material metàl·lic.
Matrix, 1999 (Lana Wachowski, Lili Wachowski)
The Matrix agafa idees del llibre “Un món feliç” d’Aldous Huxley i les posa en marxa mitjançant espectaculars efectes especials. La humanitat no viu el 1999 (any en què va sortir la pel·lícula) com creu, sinó el 2199, on després d’una guerra entre la nostra espècie i unes màquines intel·ligents, aquestes últimes vencen i converteixen els humans en bateries orgàniques que es troben en enormes collites, el món que és mostrat com a real, no és res més que un somni col·lectiu, amb unes regles establertes per dites màquines, les quals eviten que la humanitat coneixi la seva situació i es rebel·li.
“Matrix” ens narra la lluita contra l’absolutisme de les màquines. Neo, Morfeo i Trinity (Carrie-Ann Moss), han aconseguit escapar mentalment de Matrix, modificant les seves regles preestablertes. En un món real devastat, Neo preferirà poder transitar per “Matrix”, tenint ple coneixement de com funciona i sent capaç de modificar-lo. “Matrix” filosofa sobre la nostra corporeïtat i la nostra raó de ser, i com cada vegada per viure, som més dependents d’aparells i programes .
La distopia crítica amb el neoliberalisme i el nostre sistema de valors
“La fugida de Logan”, 1967 (William F. Nolan i George Clayton Johnson)
El 1976 va sortir la seva versió cinematogràfica sota la direcció de Micahel Anderson. Ens presenta una humanitat jove i hedonista, refugiada a unes ciutats cobertes de cúpules, ja que es diu que l’exterior és inevitable. Com a “Un món feliç” d’Aldous Huxley, es tracta d’un món molt liberal respecte al sexe i les drogues. Aquesta societat s’organitza mitjançant una màquina anomenada el “Pensador” i té com a norma que en complir els 30 anys els habitants han de posar fi voluntàriament a les seves vides, (encara que el govern diu que alguns es salven, Logan descobrirà que tampoc és així) aquest sistema es justifica en el control de la població i per evitar la malaltia i la dependència. El control de l’edat s’efectua mitjançant una flor implantada a la mà de cada persona en néixer, aquesta canvia de color fins arribar al negre que significa l’edat màxima permesa. Els ciutadans que eviten la mort als 30 anys són perseguits i eliminats pel cos de policia, del qual Logan forma part fins que comença a dubtar del sistema i a creure que fora de la cúpula hi ha un lloc anomenat “El Santuari” on es pot viure fins a morir de vell.
El 1965 quan va aparèixer la novel·la, en alguns països i especialment als Estats Units es debatia sobre el control de la natalitat, també van aparèixer els primers superordinadors. El film a banda de mostrar ambdós fenomens, també crítica el culte a la imatge (només viuen els més joves i aquests poden modificar-se el cos mitjançant modernes tècniques de cirurgía estètica), avançant-se al culte a la imatge i al cos que es va estendre més endavant.
THX 1138 , 1971 (George Lucas)
Es tracta del primer llargmetratge de George Lucas, les temàtiques que planteja i com va realitzar la pel·lícula sense un gran pressupost, són interessants, però la pel·lícula es fa massa monòtona. A THX 1138 , la humanitat viu en ciutats sota el subsòl; les drogues són acceptades i distribuïdes pel sistema, ja que així la població no es qüestiona aquest i a més aconsegueix una major concentració en fer la feina; totes les persones van rapades i vestides amb unes bates blanques, eliminant la diversitat entre els individus.
El pilar fonamental de la societat és l’economia, el sistema incita als ciutadans a treballar i a consumir durant tota la vida .
L’amor, la diversió i tot allò considerat perjudicial pel compliment del treball, és considerat immoral i prohibit. Tot el que ens fa humans s’ha perdut, no tenim capacitat d’escollir. El protagonista de l’obra que porta el mateix nom que aquesta, THX 1138, s’enamora de la seva companya d’habitació, LUX, ja que ella li retira la medicació perquè pugui sentir. Mantenen relacions sexuals i són condemnats en descobrir-se que LUX es troba embarassada, a la presó THX s’uneix a un altre reu, STR, i junts aconsegueixen iniciar una fugida.
La pel·lícula recull crítiques que ja van fer altres obres distòpiques, com el control governamental de “1984” o “Nosaltres” , o el tema de l’ús de les drogues per calmar i tenir satisfeta la població de “Un món feliç”. No recomanable per a qui busqui una pel·lícula de ciència ficció amb acció, es pot fer feixuga de veure.
El còmic V de Vendetta, 1982-1985 (Alan More) i la pel·lícula de V de Vendetta , 2005 (James Mc Teigue)
El còmic d’Alan Moore i il·lustrat per David Lloyd, es va publicar originalment a l’analogia de Warrior i més endavant l’editorial DC Comics en va treure una nova edició. A l’estat espanyol va ser publicada per Ediciones Zinco i posteriorment per Planeta d’Agostini.
El còmic és una resposta a l’autoritarisme del tatcherisme que es vivia a la Gran Bretanya a principis dels anys 80. Estem en un futur proper al que es va escriure la novel·la, a finals dels anys 90, a la Gran Bretanya, on un partit feixista ostenta el poder. Un revolucionari anomenat “V”, amaga el seu rostre sota la màscara de Guy Fawkes (un conspirar anglès que formava part del grup de la conspiració de la pólvora, un intent de volar la Cambra dels Lords a Londres el 1605), inicia una sèrie d’accions violentes contra el govern per incitar la població a la subversió. Els actes terroristes els aconsegueix sense ser descobert gràcies al fet que pirateja un programa d’ordinador que s’encarrega de controlar Anglaterra.
L’autor del còmic, Alan Moore, va rebutjar aparèixer als crèdits de la pel·lícula a causa dels canvis en el guió respecte l’obra original, en va canviar l’il·lustrador David Lloyd, el qual si que hi va participar. Moore es va queixar que en el guió de la pel·lícula de les germanes Wachowski havien eliminat les referències a l’anarquisme, per centrar-se en un context nord-americà de lluita entre el liberalisme i el neoconservadurisme. A la pel·lícula el missatge anarquista queda més difuminat, encara que va ser ben rebuda per part d’ells, també va ser aplaudida per alguns neoliberals i anarcocapitalistes per la seva crítica a l’estat autoritari davant del poder de la iniciativa individual de V. Però sobretot va ser aplaudida per moviments de protesta com el 15M o Anonymous , aquest últim en els seus comunicats, fan servir la màscara de V que també és un hacker. Tanmateix, el missatge del còmic és crític tant amb l’autoritarisme estatal com amb el capitalisme, especialment en la seva versió neoliberal, de fet Alan Moore es declara anarquista. El V de la pel·lícula, tot i ser un revolucionari impecable, també es mostra més sentimental, arribant a mostrar la seva preocupació per la pèrdua d’una vida humana, cosa que no passa amb el del còmic. A la novel·la es parla que una guerra nuclear fora de Gran Bretanya ha provocat un hivern nuclear, causant fam i inundacions, així que la població opta per un govern feixista a causa de la por al caos, mentre a la pel·lícula es fa referència a una Guerra Civil nord-americana.
They live, 1988 (John Carpenter)
Carpenter va escriure el guió de la pel·lícula sota el pseudònim de “Frank Armitage”. El film que combina el thriller amb dosis d’humor negre, es basa en un relat del 1963 de Ray Nelson titulat Eight O’Clock in the Morning .
A They Live (en castellà anomenada “Están vivos”), un treballador sense llar que aconsegueix una feina a la construcció, “John Nada” (Roddy Piper), troba fortuïtament unes ulleres que permeten veure les persones com són en realitat, descobrint que rera el sostre de part dels ciutadans, polítics de relleu i famosos es troben uns extraterrestres amb aspecte de calavera. Carpenter ens llança el missatge que els que ens governen no són com nosaltres, no són humans, sinó éssers que s’alimenten de nosaltres. En posar-se les ulleres també s’adona que els extraterrestres han inundat el món de missatges subliminals perquè l’home es converteixi en un esclau que només produeixi i consumeixi.
Darrere de l’argument del film s’amaga un rerefons de crítica a la societat contemporània de l’època: la por a una recessió econòmica (que ja es vivia a l’època als Estats Units, les referències a l’atur i a uns paisatges urbans desolats), la crítica al capitalisme salvatge (les parts de la ciutat on viuen els treballadors estan abandonades pel govern) i al consumisme (actuem i comprem productes per impuls publicitaris i pel que ens diuen els mitjans) sense pensar si els necessitem).El protagonista, “John Nada,” descobreix què amaguen els missatges publicitaris en posar-se les ulleres
Gattaca , 1997 (Andrew Nicol)
En aquest film, les diferències de classe queden ja establertes des del néixer, mitjançant el determinisme genètic . Com en “Un món feliç” o THX 1138, els nens son engendrats artificialment. A Gattaca l’enginyera genètica permet seleccionar el sexe dels nens, el seu aspecte físic, millorar la salut i dotar-los de més capacitat intel·lectual per tal que arribin a ser escollits com astronautes i colons espacials.
Vincent (Ethan Hawke), un nen nascut de manera natural, haurà de lluitar per fer-se un lloc entre els que van ser concebuts artificialment i van rebre ajuda genètica, entre ells, el seu propi germà, el favorit dels seus pares. Vincent neix amb una deficiència cardíaca que fa que només li donin 30 anys de vida, i només aconseguirà feines de baixa qualificació, però un dia treballant en la neteja d’una acadèmia de formació d’astronautes coneix un home que li dóna l’oportunitat de suplantar la identitat de Jerome Morrow (Jude Law), un esportista d’elit que va quedar paralític, així intentarà esquivar els controls del sistema.
Battle Royal, Battle Rowairu , 1999 (Takaaki Kou)
Novel·la que el realitzador japonès King Fuk va portar l’any 2000 a pel·lícula de culte. La distòpia de Battle Royal es tracte d’un Reality Show on els concursants reben armes i han de seguir unes “normes” en un combat a mort per a la supervivència. Japó és representada per la República de la Gran Àsia, en la qual el govern ostenta el poder al costat de l’exèrcit. Cada cert temps i per evitar insurreccions, es trien joves a l’atzar per portar-los a un entorn controlat on es veuen obligats a matar-se entre ells, fins que només quedi un supervivent. La democràcia liberal encara ha d’aparentar igualtat d’oportunitats entre els seus habitants, així l’instructor del joc, quan presenta les regles entre els joves, els hi diu que al camp de batalla tots tindran les mateixes oportunitats, però la veritat és que en sortir a camp obert, s’adonaran que ni tots estan igual de ben armats ni entrenats per a la batalla.
Minority Report, 2002 (Steven Spielberg)
La pel·lícula està basada en un relat curt de 1956 de Philip K. Dick (famós escriptor de ciència ficció) anomenat “L’informe de la minoria”. Com altres distòpies que hem vist, THX 1138, Gattaca, “Un món feliç”, etc. on un determinisme genètic impedia a l’home ser lliure per triar el seu destí, a Minority Report un sistema permet veure els crims que es tindran lloc al futur. L’obra ens trasllada a Washington l’any 2054, el capità John Anderton (Tom Cruise) és el cap del departament de policia “PreCrime”. Aquest departament funciona gràcies a tres mutants “Precognitius”, dos germans bessons homes i una dona, amb habilitats per descobrir els futurs crims i els seus culpables. Els “Precognitius” aconsegueixen evitar molts assassinats i empresonar als futurs assassins. El director de” PreCrime”, Lamar Burgess (Max von Sydow), pretén que el sistema s’instauri a tota la nació. Per aprovar aquesta operació, el Departament de Justícia ordena a un representant anomenat Danny Witwer (Colin Farrell), inspeccionar el sistema, però una misteriosa predicció de la precog Àgatha, “minoria d’informe” sobre l’assassinat de la seva mare (una exdrogadicta), podria posar en dubte la infal·libilitat del sistema…
The island, 2005 (Michael Bay)
Com a Fahrenheit 451, THX 1138 , “La fuga de Logan” o Gattaca, es tracta de la fugida d’un protagonista (en aquest cas, dos) que busca escapar d’una vida predeterminada pel sistema i poder triar per ell mateix quina vol. “L’illa” afegeix també el tema ètic del clonatge, encara que en ser el director Michael Blay, no és com la soporífera THX 1138 (que no és una mala pel·lícula, però es fa dura de veure tota) ni tampoc com la primera de Matrix, sinó que es tracta més d’una pel·lícula d’acció (sobretot la segona part), cosa que de vegades també s’agraeix.
El film ens situa al 2019, Lincoln Sis-Echo (Ewan McGregor) i Jordan Dos-Delta (Scarlett Johansson) viuen en una mena de recinte vigilat, sotmesos a dures restriccions que anul·len la seva autonomia com a persones. L’única esperança per a totes les persones que viuen en aquesta “macropresó” és ser escollits per anar a “l’illa”, teòricament l’únic indret de l’exterior que no està contaminat. Lincoln, a qui la vida se li fa cada cop més difícil, comença a preguntar-se si tot el que li han explicat de l’exterior és cert, arribant a descobrir la veritat de perquè són reclosos en aquest recinte.
Extraterrestre de l’apartheid: Districte 9, 2009 (Neil Bloomkamp)
Que el film estigui ambientat a la capital de Sud-àfrica, país que va viure l’apartheid, no és casualitat. Es tracta d’una crítica al racisme i la xenofòbia, utilitzant l’antiespecisme. En el film seran els extraterrestres que van arribar 28 anys abans a la ciutat, els que patiran l’apartheid, sent apartats de la humanitat i presos en un camp anomenat Districte 9.
Districte 9 també critica l’avenç de les polítiques de privatització i el poder de les corporacions i les empreses militars sobre els governs, en referència a corporacions nord-americanes com Black Water o Halliburton. Un advertiment dels perills en què ens enfrontem si el poder passa en mans de corporacions privades sense cap tipus de control.
Blach mirror (Charlie Brooke)
La sèrie que desperta els nostres temors envers l’avenç tecnològic, és sens dubte Black Mirror. Hi ha excepcions,: El primer capítol de la primera temporada, “El himno nacional”, és una d’elles , ja que no es tracta de la relació amb la tecnologia sinó de fins on pot arribar el “morbo” televisiu. A “Cállate y baila” (tercera temporada) uns desconeguts accedeixen a la càmera de l’ordinador de dues persones i els amenacen de revelar els seus secrets més íntims si no segueixen les seves ordres. “Sant Juperino” (tercera temporada), no es tracta d’una distòpia, sinó d’una utopia, on allò que ens hagués agradat fer en vida, però no hem pogut fer a causa de les circumstàncies, ho podrem fer en una altre “vida” després de la mort.
Altres capítols ens apropen a un futur no tan distant al nostre: “Caiguda en picat” (tercera temporada) , ens mostra un món on les persones som valorades en tots els nostres àmbits a través de la puntuació que rebem a una xarxa social, provocant una obsessió i estrès brutal a la protagonista per estar per sobre d’altres persones; o “Oso Blanco” (segona temporada), on la justícia s’ha convertit en un Reality Show on pot participar qualsevol ciutadà i gravar-lo amb el dispositiu mòbil. La veritat és que cada capítol de Black Mirror dóna per a un debat i la sèrie per a un article sencer o més aviat un llibre, així que no m’estendré més.
Hi ha altres sèries distòpiques interessants com “El cuento de la criada”, The Handmaid’s Tale, 2017, protagonitzada per Elisabeth Moss i basada en el llibre de 1985 de Margaret Atwood. Ens trasllada en un estat ultraconservador, masclista i feixista, on les poques dones fèrtils que queden són utilitzades com a criades (en realitat esclaves sense cap mena d’autonomia) i per engendrar els fills dels homes rics, els quals les seves dones no poden donar a llum.
Mentre hi hagi humanitat les distòpies que denuncien i ens conviden a reflexionar sobre el poder dels estats i les corporacions, l’ús de la tecnologia per controlar la població, els problemes mediambientals, el racisme, la xenofòbia, el masclisme, l’especisme, i tantes altres problemàtiques, continuaran.
La bogeria és definida i tractada a cada cultura i a cada època històrica, de manera particular, d’acord amb les idees hegemòniques de l’època. La bogeria no és una dada objectiva, sinó una dada històrica i social. A finals del s. XIX s’abandona el terme bogeria, en ser considerat despectiu, i s’usa el terme malalt mental o ja més actualment el de trastorn mental, així es separa el trastorn de la persona, del seu caràcter i les seves vivències pròpies
La bogeria a l’antiguitat
Els antics creien que la bogeria era sagrada, que era obra de déus o dimonis. Les divinitats enviaven la bogeria com a càstig o com a venjança. En aquesta època, les persones no eren culpades pel trastorn; sinó que eren considerades víctimes innocents de forces sobre les quals no tenien cap control.
A Mesopotàmia, Israel i Pèrsia, es consideraven els trastorns mentals com a possessions demoníaques.
A Egipte, abans que els grecs, van reconèixer el cervell com “la localització de les funcions mentals”, descrivint el trastorn emocional, anomenat després com a “histèria” pels grecs, atribuint-lo a una mal posició de l’úter, per la qual cosa fumigaven la vagina com a tractament, amb la intenció de tornar-lo a la seva posició original.
A l’Índia, la meditació budista es feia i encara es fa servir com una forma de psicoteràpia per a trastorns mentals, així com d’ajuda per superar les dificultats de la vida diària.
A Grècia, els grecs van ser els primers a estudiar els trastorns mentals des d’un punt de vista científic, separant l’estudi de la ment de la religió, van ser els més avançats a aplicar tècniques que es desenvoluparien més endavant com ara el diàleg amb el pacient, o la interpretació dels somnis. La medicina grega va cercar lleis universals que poguessin constituir la base d’una ciència real dels trastorns, investigant a fons les lleis que governen les malalties i cercant la connexió entre cada part i el tot, la causa i l’efecte. A més dels tractaments somàtics de l’escola hipocràtica, els grecs van fer servir tres tractaments psicològics: inducció del somni, interpretació dels somnis (a càrrec de sacerdots) i el diàleg amb el pacient. Hipòcrates va sostenir que les malalties es produïen per un desequilibri dels quatre humors essencials: flegma, bilis groga, bilis negra i sang. Petits excessos d’aquests tres humors i de sang donaven lloc a personalitats flemàtiques, colèriques i sanguínies. Hipòcrates va ubicar al cervell la capacitat per pensar, sentir o somiar. Va ser el primer a proposar que els somnis són expressió dels nostres desitjos que accedeixen al coneixement quan s’eliminen les demandes de la realitat. També va ser el primer a descriure i classificar racionalment malalties com l’epilèpsia, l mania, la paranoia, el deliri tòxic, la psicosi puerperal, les fòbies i l’histèria.
A Roma, van seguir les filosofies gregues estoica i epicúria, que van postular que les passions i desitjos insatisfets actuen sobre l’ànima produint malalties mentals, aquestes es poden controlar assolint un estat mental sense pertorbacions o ataràxia.
Cels, va dividir les malalties en locals i generals, dins d’aquestes últimes va incloure les malalties mentals, que al seu torn les dividí en febrils (deliris) i no febrils (bogeria) Considerà necessari el confinament i els procediments restrictius (fam, cadenes i grills) per al control de la violència, recomanant els esglais sobtats com a tractament.
Galè, considerava que el cervell és el centre de les sensacions i els moviments, i que l’ànima és inseparable dels centres nerviosos. Va descriure dos tipus d’ànimes: animal o racional (al cervell) i irracionals (al cor i fetge). Va dir que el clima influeix en les característiques psicològiques. Amb la seva mort va començar l’era de l’obscurantisme religiós medieval.
La bogeria a l’Edat Mitjana
Amb l’adveniment del cristianisme, la bogeria va ser conceptualitzada com a sinònim de pecat i defecte mortal. La bogeria es va considerar el resultat d’una possessió o un pacte amb el diable, com un efecte de la bruixeria. El “boig” era algú considerat controlat per les forces del mal, es va utilitzar l’exorcisme per extirpar el diable del cos de les persones presumptivament posseïdes.
A l’Edat Mitjana el “boig” no podia fer promeses, ni tenir paraula, ni testimoniar. A nivell jurídic no podia disposar dels seus béns; aquests pertanyen als seus familiars o tutors. No podia testificar davant dels tribunals, ni establir contractes. A canvi, els parents del boig havien d’assegurar la seva subsistència i guarda. Els “bojos” estrangers eren expulsats, de vegades després d’haver estat assotats.
TTambé orgeix un enfocament “mèdic” de la bogeria. Amb la creença que els “bojos” tenen una pedra al cap (la pedra de la bogeria), que origina el seu mal, es realitzen operacions quirúrgiques per extreure-la.
“Extracció de la pedra de la bogeria” El Bosco o un seguidor del mestre. 1475-1480
La bogeria al renaixement
Amb l’arribada del renaixement, s’acabaren els exorcismes i les trepanacions de cranis. S’optava per eradicar els “bojos” directament, traient-los de la ciutat, dels carrers, de l’espai públic. Se’ls deixava en camps apartats i altres són col·locats en vaixells sense timó al mig del mar. Encara que també es demana als governants que proveïssin de mitjans per gestionar els pobres, dements i malalts, és el cas del franciscà Francesc Eiximenis que el 1385 va escriure un Regiment de la cosa pública destinat als Jurats de la Ciutat de València en què s’establia la responsabilitat dels governants per proveir-los de mitjans. A la Corona d’Aragó, al Nord d’Itàlia i a l’Europa Catòlica, moltes d’aquestes institucions ja eren al segle XV civils i controlades pels municipis. El 1567 Bernardino Álvarez, soldat retirat, inaugurava el primer centre d’aquestes característiques d’Amèrica, a Mèxic. També s’estén per Europa aquesta política de confinament: a Anglaterra Enric VIII inaugura el primer hospital per a bojos, el Bethlem Royal Hospital.
Per aquest canvi, serà clau la figura de Joan Lluís Vives i March, humanista, filòsof i pedagog valencià d’origen jueu, autor del tractat D’anima et vita (Basileae, 1538) on apuntava diversos aspectes de psicologia i psicopatologia i negava categòricament l’origen sobrenatural de la bogeria.
Als estudis de Vives cal afegir els de Jean François Fernel (1485-1558), aquest descriu diverses capacitats de la ment com la memòria, la intel·ligència, o el sentit comú, i que es reafirma en l’origen natural de la malaltia mental. Johann Weyer (1515-1588), metge i humanista, i alguns altres metges com Corneli Agripa, Girolamo Cardano, Arnau de Vilanova (1238 – 1311), Andrés Laguna, Amato Lusitano o Lavinio Lemnio, s’oposen a que els bojos siguin cremats a la foguera i reivindiquen l’origen mèdic de la bogeria. Tot i que en molts d’aquests autors es continua barrejant la bogeria amb el dimoni, la bruixeria o l’alquímia.
El 1511 Erasme de Rotterdam publica Elogi de la bogeria, un assaig escrit en forma de sàtira en què crítica les supersticions i les pràctiques pietoses de l’església catòlica, així com de la pròpia bogeria. Tot i ser més una crítica sobre les pràctiques del catolicisme contra la bogeria, va exercir una gran influència en la visió de la malaltia mental durant bona part del renaixement.
La bogeria a l’Edat Moderna
Foucault assenyala que des del segle XV el “boig” era considerat portador de certa saviesa, fins al moment en què tant el “boig”, com el delinqüent i tots els marginats de la societat ocuparen l’espai dels leprosos, dels empestats socials, comportant l’augment de reus a les presons de a França del segle XVII.
Hi havia molts llocs reservats només pels “bojos” com l’Hotel Dieu o el Londres Bethlem on acceptaven únicament uns tipus de bojos determinats.
Van augmentar els tancaments als asils i als hospitals generals. Els metges comptaven amb pocs coneixements sobre la “bogeria” i els espais institucionals especialitzats no existien. Els “bojos” havien de compartir espai amb delinqüents, desertors, prostitutes, borratxos, etc.
A l’Edat Moderna es classifica els “bojos” en tres grups: furiosos, deprimits i tranquils. Als furiosos se’ls intenta calmar amb dejunis, pals i dutxes d’aigua freda. Els deprimits són aïllats en habitacions del domicili familiar, separats de la resta de membres i sovint se’ls amaga de les relacions socials. Els “més tranquils” alternen amb la família i les amistats, perquè no constitueixen un perill.
L’època de la il·lustració
En el sege XVIII comença a donar-se un tracte teòricament més humà als malalts mentals. A París, Philippe Pinel, director de l’asil de La Salpetrière, allibera de les cadenes els malalts engabiats i confinats. Pinel, és considerat el pare de la psiquiatria moderna, explica l’origen de les malalties mentals per l’herència i les influències ambientals, en el seu Tractat de la bogeria va classificar les malalties mentals en quatre tipus: mania (deliri generalitzat amb agitació), malenconia (simple, deliri parcial, juntament amb depressió), mutisme (no parlen i tenen tendència a acabar amb la seva vida) i demència (pèrdua de les funcions mentals). Pinell malgrat donar un tracte més moral als malalts mentals, com la supressió de les cadenes, continua utilitzant les camises de força i les dutxes gelades per “tractar” els “alienats”. Un altre psiquiatre, Samuel Tuke ficava els bojos en asils i els aplicava càstigs fins que aprenguessin a actuar amb normalitat, és a dir de manera submisa i ajustada a allò que la societat considerava “normal”. Això sí, comencen a investigar-se i a donar-se avenços en el coneixement de les malalties mentals.
El segle XIX
En el segle XIX, no paren d’augmentar el nombre de manicomis, aquests disfressaven la tortura com una forma de curació, un dels tants casos va ser a l’hospital psiquiàtric Charenton a París, on s’aplicaven com a tractament: mantenir-los lligats, aplica’ls-hi aigua freda a pressió, cops i submergir-los tot el cos o el cap en una banyera. Als manicomis anglesos utilitzaven un dispositiu rotatori en què feien girar el pacient a una velocitat vertiginosa, un altre tractament consistia a marcar-li el cap amb un ferro vermell roent perquè el boig recuperés el sentit. Tot això per tal d’anul·lar les idees i les il·lusions, considerades anormals.
Casa de bojos de Francisco Goya 1812-1819
El segle XX
Durant el segle XX es desenvolupen dues concepcions diferents de la malaltia mental:
Una concepció biologicista: Les malalties són provocades principalment per trastorns biològics i genètics (Kraepelin, Bleuler).
Una concepció psicologista: Les malalties mentals són trastorns psíquics, desequilibris que han de ser tractats amb mitjans psicoterapèutics, encara que també hi pugui haver una base biològica (Jaspers, Freud). Freud s’enfronta al biologisme, creant un nou rol pel metge, aquest ha d’escoltar el pacient i a partir d’aquí trobar els motius dels símptomes.
La concepció biologista juntament amb el Darwinisme social defensat per la ideologia nazi va suposar l’esterilització i l’extermini de milers d’alemanys amb trastorns mentals o minusvàlies, un total de 300.000 persones van ser assassinades mitjançant el programa T-4 o se’ls hi aplicava “eutanàsia” als malalts per allunyar-los de puresa genètica ària.
“60.000 RM és el que aquesta persona que pateix defectes hereditaris costa a la comunitat alemanya durant tota la vida. Ciutadà aquests també són els seus diners”
Un altre exemple del mal ús de la psiquiatria quan està sota les ordres d’una ideologia és el psiquiatre franquista Antonio Vallejo-Najera que “estudià” 297 brigadistes internacionals empresonats a Burgos i publicà els resultats en Biopsiquisme del fanatisme marxista, on segons ell demostraven la inferioritat mental dels partidaris de la igualtat, social i política, la seva feblesa, brutalitat del seu fanatisme i fins i tot la seva lletjor. Les conclusions de les seves obsessió anticomunista es poden trobar a la seva obra La locura y la guerra: psicopatologia de la guerra española, en què advocava per la separació dels fills dels pares dels “rojos”, ja que “la segregació d’aquests subjectes des de la infància podria alliberar la societat d’una plaga”.
També en la lluita contra el comunisme, però durant la Guerra Freda, entre els anys 1957 i 1964, la CIA va dur a terme el projecte MK-ULTRA, dirigit per Donald Ewen Cameron, el primer president de l’Associació Mundial de Psiquiatria i exmembre del Comitè Professional del Tribunal de Nuremberg que va jutjar els nazis. El projecte MK-Ultra pretenia trobar la manera de controlar la ment humana. Mitjançant la Conducció Psíquica, es creia possible corregir la bogeria, esborrar la memòria existent i reconstruir la psique del tot. Alguns dels experiments realitzats a aquest efecte, aplicats a persones sense el seu consentiment, van ser la radiació, els psicodèlics, la injecció simultània de barbitúrics i amfetamines i les descàrregues elèctriques al cervell.
L’antipsiquiatria
Malgrat els avenços en psiquiatria al segle XX, molts malalts segueixen patint les pràctiques i medicació inadequada. En els anys 60 sorgeix un moviment anomenat anti-psiquiatria que s’oposa a que els malalts mentals estiguin tancats contra la voluntat.
La psiquiatria oficial finalment ha acceptat alguns postulats de l’antipsiquiatria, la lobotomia va ser eliminada, igual que els comes insulínics, encara que encara s’utilitza l’electroxoc en alguns casos i la contenció mecànica. La psiquiatria accepta que les persones amb trastorns mentals han de ser reincorporats a la societat, molts manicomis van acabar tancant. Actualment hi ha hospitals de dia i les estades a hospitals psiquiàtrics teòricament es reserven per a moments de crisi o per a persones sense suport familiar.
El DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders)
El DSM és un manual de classificació dels trastorns mentals que proporciona descripcions i diagnòstics per tal que els psicòlegs, psiquiatres i investigadors en salut mental puguin diagnosticar, estudiar i intercanviar informació i tractar els diferents trastorns. La seva primera edició va sortir el 1952 com una variant del CIE-6. Va ser creat per l’Associació Nord-americana de Psiquiatria (APA) i l’Acadèmia de Nova York.
Una de les crítiques que es fa al DSM és la seva rigidesa a l’hora de classificar els trastorns mentals, de fet hi ha trastorns de personalitat que no es poden classificar d’una manera clara. També hi ha el perill de classificar les persones segons el trastorn mental, quan cada persona pot viure el trastorn mental a la seva manera, sense que coincideixin els mateixos símptomes amb una altra persona que pateix el mateix trastorn.
La indústria farmacèutica
A partir dels anys 60 hi ha un creixement espectacular dels psicofàrmacs. La prescripció d’antidepressius, ansiolítics, anti-psicòtics i estabilitzadors no ha parat de créixer. Hi ha una crítica per exemple de l’ús a llarg plaç dels ansiolítics, ja que poden perdre la seva eficàcia i a més poden causar addicció. Fa temps existeix un “debat” entre alguns psiquiatres i usuaris sobre si hi ha un excés de medicació i si no seria més efectiu que juntament amb el tractament psicofarmacològic la sanitat pública proporcionés més eines per prevenir els trastorns mentals i per donar suport psicològic a les persones que es tractin o no amb psicofàrmacs.
Hem fet un repàs breu des de l’antiguitat al tractament de la bogeria a Europa, faltaria per analitzar molts països on encara es practiquen mètodes inhumans a les persones amb trastorns mentals. A Europa s’ha avançat en el tractament de les persones amb trastorns mentals encara que encara queden moltes llacunes, per exemple, encara que hagi disminuït molt respecte al segle XIX i part del XX, es continua aplicant l’electroxoc, la contenció mecànica i l’ingrés forçós. A més a més de la sobre-medicació que poden rebre alguns pacients i l’augment espectacular del consum de psicofàrmacs.
L’estigmatització
Tot i els avenços en el tractament dels trastorns mentals, el que pateix un trastorn i ho fa públic o no pot amagar els efectes del trastorn o la medicació, continua estant estigmatitzat. És difícil que una persona hagi declarat públicament que està diagnosticada amb un trastorn mental trobi feina, pis, parella, sigui acceptada pels amics, veïns, etc. Sovint la persona amb un trastorn mental és desvaloritzada i menyspreada a la nostra societat. Es veu exposat a les emocions negatives que desenvolupen moltes persones davant seu: por, irritació, excés de compassió. Hi ha trastorns mentals com l’esquizofrènia que es relacionen directament amb un comportament violent, altres com la depressió sovint es considera que el malalt és així perquè vol, perquè no s’esforça. La persona que pateix un trastorn mental s’enfronta amb dos problemes: El trastorn mental i els problemes derivats de l’estigma.
Sobre la violència i els trastorns mentals les estadístiques diuen el contrari del que mostren algunes pel·lícules o titulars de notícies; les persones amb trastorns mentals no són més violentes que la resta i en alguns casos com les dones que pateixen trastorns mentals són elles les víctimes de la violència.
Tenint en compte que segons els experts una quarta part de la població patirà algun trastorn ansiós-depressiu durant la seva vida, seria interessant començar a posar fi a algun d’aquests clixés que vinculen la malaltia mental amb la violència o amb una incapacitat total.
Hi ha també un estigma en positiu de les persones que pateixen un trastorn mental, com que són més creatives o intel·ligents. El trastorn el que pot provocar és que la persona trobi en l’art un punt de fuga per expressar els seus sentiments i fer més suportable la seva vida, però un trastorn mental no converteix les persones a ser més creatives, amb la quantitat de persones amb trastorns mentals estaria ple de Van Gogh’s, Edvard Munch’s, Séraphine Louis, etc. i no és el cas.
FOUCALT, Michael. Història de la bogeria a l’època clàssica.
Joan Peiró va néixer el 18 de febrer de 1887 en una família obrera de barri de Sants de Barcelona. Des dels 8-9 anys començà a treballar en la indústria del vidre, primer a Sants, després a Poble Nou i finalment a Badalona. Fins els 15 anys va ser analfabet i tenia afició per la tauromàquia, però la vaga a l’empresa “Costa i Florit” on treballarà i els fets de la “Setmana Tràgica” de 1909 el portaren a defensar al sindicalisme i la defensa dels drets de la classe treballadora.
A nivell familiar, el 1907 es va casar amb Mercè Olives, treballadora de l’Espanya Industrial que havia residit temporalment al Poble Nou, amb qui tindrà deu fills, en van sobreviure set; tres fills, Joan, Josep i Llibert; i quatre filles, Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè.
Mercè Olives i Joan Peiró
Sindicalista, articulista i polemista
El 1908 es va traslladar a Badalona, on treballà com ajudant de vidrier de l’empresa “Costa i Florit”. Les condicions de les empreses de vidre i cristall al conjunt d’Espanya, eren dures. Els obrers treballaven a preu fet i els aprenents en prou feines aconseguien un jornal, perquè eren remunerats amb una mena de propina pels mestres vidriers, els quals les repartien de manera capritxosa i sovint injustament. A més, els mestres vidriers i els ajudants tenien una societat de resistència, però els aprenents i els obrers hi estaven exclosos.
La primera quinzena del juliol de 1908 va secundar la vaga a l’empresa “Costa i Florit” i protagonitzà la seva primera intervenció pública, favorable a una millor organització sindical dels obrers. La vaga rebé el suport de “Solidaridad Obrera” de Badalona, la “Societat de Paletes” i la “Junta Local de Reformes Socials”. El dia 17 de juliol es publicà la resolució del conflicte amb el triomf obrer,
El sector professional dels mestres vidriers va críticar en una assemblea al president de la “Societat de Vidriers de Badalona”, Jaume Pladevall, acusant-lo de beneficiar més al col·lectiu d’ajudants i aprenents que a ells. Peiró intervingué a l’assemblea defensant a Pladevall i la importància d’organitzar-se conjuntament perquè tots els obrers de la industria vidriera milloressin les condicions generals de treball. La seva intervenció va ser molt aplaudida per la resta d’obrers.
Com hem dit al principi, una altra vivència important que va marcar la seva trajectòria, van ser els fets de la “Setmana Tràgica” l’estiu de 1909. A causa d’aquests va ser empresonat a Badalona amb dos obrers més, sent condemnats a mort i finalment indultats. Durant aquest període va aprendre de manera autodidacta a llegir i escriure.
El 5 de març de 1910 va escriure el seu primer article, titulat “Del enemigo al consejo”, on defensà les escoles laiques i denuncia la brutal repressió després de la “Setmana Tràgica” amb l’assassinat del pedagog Ferrer i Guàrdia. El segon article el va escriure a “Juventud Rebelde”, el 26 de novembre de 1910, titulat “Democracia Neroniana”, on criticà el president de govern José Canalejas, ja que segons ell permetia els abusos de la burgesia, mentre els obrers tenien uns salaris de fam, l’article també recolzava els vaguistes de Sabadell. El tercer article, publicat el 6 d’abril de 1912, titulat “Moral de redención. El bombre” (el primer d’una sèrie d’articles) defensà la bondat primogènita de l’home i criticà les manipulacions de les religions. En els dos articles següents escrigué sobre el concepte de llibertat.
Després de teoritzar sobre les llibertats, va publicar tres nous articles de la sèrie “Moral de Redención” amb el títol “Problema urgente“, en el primer defensa el dret de les dones treballadores amb infants a poder deixar la feina (ja que havien de portar als seus fills amb elles a les fàbriques, sovint insalubres), en el segon aprofundeix en les condicions laborals de les dones; i en el tercer i últim article afirma que l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos. Un cop acabada la sèrie “Moral de redención”, analitzà críticament la societat, establint una connexió directa amb la conflictivitat laboral i social del moment.
Va polemitzar amb els articles “los mujerzuelas” i “los puercos”, de “Sol Ixent”, òrgan d’expressió local de la Lliga Regionalista, a causa d’un article difamatori contra ell, denunciant les desigualtats socials i a les autoritats per defensar-les i posicionar-se en contra dels obrers, així com la necessitat d’aquests a organitzar-se i sindicar-se per defensar els seus drets, també denuncià als esquirols.
El 1915 va unir els sindicats badalonins en una Federació Local i funda el seu portaveu, “La Colmena Obrera”, de 1916 a 1920 fou secretari general de la Federació Espanyola del Vidre i un any després, redactor del diari “El Vidrio”.
El 1917 va defensar en una conferència les tesis anarcosindicalistes i el 1918 assistí al Congrés de Sants. Com hem vist, el seu treball teòric el va desenvolupar a través de diferents periòdics, cal destacar la sèrie d’articles a la “Colmena Obrera” l’any 1919, titulada “La democracia y el sindicalismo”, que seran els seus primers escrits seriosos sobre els principis i tàctiques del sindicalisme revolucionari i els seus fins. El 1920 es va traslladar a Sants, organitzant el congrés nacional vidrier, patí dos atemptats i fou empresonat a Sòria i Vitòria per reunió clandestina.
Cooperativista i secretari general de la CNT
El 1922 es va convertir en secretari general de la CNT, any en què tingué lloc la Conferència de Saragossa on després de l’informe de Pestaña del seu viatge a Rússia, el sindicat decidí abandonà la Intersindical Sindical Roja i entrar a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Mataró es va mostra a favor dels drets dels vidriers participant en diversos mítings, destacant per la seva aportació en el cooperativisme, creant el 1925 la cooperativa de producció “Cristalleries de Mataró”, la cooperativa del vidre més important de Catalunya.
Joan Peiró a la Cooperativa del Vidre de Mataró, a l’esquerra de la imatge en primer terme
Durant la dicatadura de Primo de Rivera la CNT fou il·legaltizada, seves publicacions censurades i molts dels seus militants detinguts, Peiró va ser detingut els anys 1925, 1927 i 1928. Va criticar la UGT per defenar els jurats mixtos de la dictadura. Així mateix, va defensar una organització sindicalista de masses enfront les tesis insurreccionalistes de la FAI. El 1928 i 1929 va tornar a ser secretari general de la CNT, a finals de 1929 va polemitzar amb el també cenetista Ángel Pestaña, rebutjant la CNT com un simple recipient, condemnant el corporativisme i reivindicant l’acció directa, acció directa en clau anarcosindicalista, sense intermediaris. El 1930 en el diari confederal de Vigo, “¡Despertad!”, va escriure “Problemas del sindicalismo y el anarquismo”, inspirant-se en la carta del sindicalisme revolucionari francès que el 1906 havia fet la seva declaració de principis al Congrés d’Amiens, defensant que el sindicalisme necessitava l’anarquisme per avançar cap el control obrer de la producció i l’ideal de societat sense estat. Aquest mateix any, va firmar el “Manifiest d’Intel·ligència Republicana”, publicat al diari “L’Opinió” de Barcelona el maig de 1930, aquest proposava un seguit de principis per arribar a un acord de mínims entre les forces republicanes catalanes, la firma li va comportar moltes crítiques i l’acabà retirant.
En el Congrés de Madrid de la CNT el juny de 1931, va aconseguir que el sindicat aprovés les Federacions d’Indústrie. En aquest mateix congrés va donar suport la ponència “Posición de la CNT ante las Cortes Constituentes”, aquesta defensava que la proclamació de la República podria significar un avenç per la classe treballadora. A l’agost del mateix any va firma el “Manifest Trentista”, contrari a les tesis insurreccionalistes de la FAI i abandona la direcció del periòdic de la CNT “Solidaridad Obrera” a causa de pressions de la FAI. El 1932 va ingressar a la Federació Sindicalista Llibertària i el 1934 va criticar durament la creació del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña i apostà per la reunificació confederal (la unió dels sindicats d’oposició trentistes amb els de la CNT-FAI) que no tingué lloc fins el 1936.
Guerra Civil
Iniciada la Guerra Civil va ser un dels dos vicepresidents del Comitè de Salut Pública de Mataró, abandonant-lo a mitjans d’agost per dedicar-se al periodisme, va escriure una sèrie d’articles que el novembre de 1936 van ser publicats com a llibre amb el nom de “Perill a la rereguarda” on criticava les accions dels “incontrolats” durant els primers mesos d’esclatar la guerra, amb els assassinats de capellans i gent de dretes. Va col·laborar amb “Solidaridad Obrera“, afirmant que la guerra s’havia de guanyar per l’economia, defensant un règim de transició: guanyar la guerra era el més important, unitat sindical amb la UGT i presència de la CNT al govern. Considerava que la CNT tot i ser la primera força sindical, si ves olia guanyar la guerra, i no perdre les conquestes socials assolides, havia de col·laborar amb la UGT i els partits republicans d’esquerres.
A l’octubre va ser escollit delegat del Consell d’Economia de la Generalitat, i el novembre ministre d’Indústria del Govern Central. Des d’aquest, va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d’un banc de crèdit industrial. Després dels “Fets de Maig” de 1937 demana la dimissió però li és rebutjada i crítica en una sèrie d’articles el procés del PCE contra el POUM. El 1938 va entrar en el nou govern presidit per Negrín, però amb un càrrec no com a ministre, sinó com a comissari general d’Energia Elèctrica, des d’on va fer crides a lluitar contra el derrotisme i analitzant i revisant el paper de la CNT durant la revolució i la Guerra Civil.
Joan Peiró en el seu despatx del Ministeri d’Indústria
Després de passar pel govern, dirigí el diari “Catalunya”, publicació de la CNT íntegrament en català. Entre 1938 i 1939, els seus escrits mostren la desolació davant els esdeveniments de la guerra: considera que la CNT no hauria d’haver col·laborat de manera directa amb el govern, desconfiança de la UGT i defensa de les col·lectivitzacions. Considerava que la CNT havia cedit massa enfront el govern i la UGT i havia pagat un preu molt alt.
Exili, captura i assassinat
El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d’on es dirigí cap a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París, on col·laborà amb la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), per tal de treure els militants cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-los-hi el trasllat a Mèxic.
Joan Peiró amb els seus fills a l’exili
La policia francesa el va detenir i règim de Vichy el va entregar a la GESTAPO el novembre de 1940, el 27 de gener de 1941 aquesta va rebre una sol·licitud d’extradició del Ministerio de Asuntos Exteriores en mans de Serrano Suñer, i el 19 de febrer de 1941 el van entregar a les autoritats franquistes a Irún, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se’l va traslladar a la Dirección General de Seguridad de Madrid, on va ser torturat, perdent unes quantes dents. L’abril de 1941 el traslladaren a València i el desembre d’aquest any es va obrir el procés sumari , on van declarar a favor seus diversos testimonis de gent de dretes, a qui havia salvat la vida. Però al negar-se a l’oferiment de dirigir el sindicat vertical franquista va acabar sent condemnat a mort el 21 de juliol. El 24 va ser afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (País Valencià, Horta Nord).
Algunes de les seves obres i articles son:
Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925).
Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930)
Perill a la retaguarda (1936)
De la fábrica del vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937)
Sense cap mena de dubte, un dels esdeveniments més importants (o el més important) del segle XX va ser la caiguda de la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits.
La doctrina ultraliberal i anticomunista de Reagan
El 1980 Reagan succeïa a Jimmy Carter com a president dels EUA, Reagan havia participat en les purgues anticomunistes del maccarthisme. Abans de la seva elecció s’havia declarat com enemic de la distensió i de la signatura del tractat de SALT II, ja que segons ell afavorien la Unió Soviètica en detriment dels Estat Units. Reagan no era partidari d’abordar les problemàtiques internacionals i geoestratègiques de manera conjunta, sinó de combatre el comunisme per tots els mitjans i arreu del món, ja que considerava superiors els valors del capitalisme liberal sobre una URSS que ja començava a mostrar problemes econòmics.
En el seu primer mandat, va llançar el major programa en temps de pau de la història dels EUA, la “Iniciativa de Defensa Estratègica” (IDE), coneguda com a “Guerra de les Galàxies”, que pretenia crear un gran escut antímissils que abastés tot els EUA (en realitat aquest projecte no era realista i consistia sobretot en mostrar la superioritat respecte la Unió Soviètica). i sobretot financers per llançar-se a una altra baula més alta de competició armamentista.
A nivell exterior, Ronald Reagan va llançar l’anomenada “Doctrina Reagan”, una política d’intervencions militars i ajuda a les contrarevolucions anticomunistes per enderrocar règims marxistes al tercer món: Invasió de Granada el 1983, suport a la contra nicaragüenca i la guerrilla islàmica de l’Afganistan.
L’arribada de Gorbatxov al poder el 1985 i la seva política de Perestroika va permetre que Reagan en el seu segon mandat (1984-1988) donés un gir en la seva política exterior, oblidant la seva retòrica anticomunista i optant per una política pragmàtica. els arsenals nuclears de les dues superpotències.
La derrota soviètica a l’Afganistan
En 1973, el nou líder de l’Afaganistan, Daoud Khan, va ser assassinat per oficials afganesos entrenats per l’URSS, els quals van nomenar Nur Mohammed Taraki com a president d’un govern prosoviètic Però Amin no s’entenia amb el govern de Moscou, a més les reformes socialitzadores i laiques van posar en contra els Mujahidins islamistes, i a més hi havia una lluita de poder entre les dues principals tendències comunistes. El 24 de desembre de 1979 la Unió Soviètica va envair Afganistan amb la intenció d’assegurar-se un govern prosoviètic i derrotar als Mujahidins. Estats Units va armar als Mujahidins al considerar que Afganistan quedava fora de la zona d’influència soviètica, boicotejà els Jocs Olímpics de Moscou i embargà l’exportació de blat a l’URSS.
La guerra es va convertir en un fracàs per l’URSS, els 100.000 soldats soviètics només controlaven les ciutats, mentre que grans extensions rurals eren controlades per la guerrilla islamista. Finalment el 1989, l’exèrcit soviètic abandona l’Afganistan, el resultat: 20.000 homes morts i milions de rubles perduts, amb una economia ja en crisi. El resultat posterior del suport dels EUA als mujahidins ha estat la creació de grups terroristes fonamentalistes com Al-Qaida i que el 1996 els extremistes islamites dels talibans prenguessin el poder del país.
La crisi dels euromíssils
Durant els anys 70, l’URSS va desplegar a Europa central i oriental 330 míssils nuclears d’abast mitjà, amb la intenció d’intimidar els estats de l’Europa occidental, buscant a llarg termini l’allunyament dels estats occidentals dels Estats Units, ja que els Estats Units no gosarien intervenir directament en sòl europeu. Després que l’URSS trenqués les negociacions sobre els míssils, a finals de 1983 l’OTAN va instal·lar míssils Pershing més precisos que els SS-20 soviètics i amb un temps de vol a Moscou de 10 minuts.
En els quatre anys transcorreguts entre la decisió i el desplegament dels “euromíssils” hi va haver enormes protestes pacifistes, sobretot a la RFA. Però finalment Helmut Kohl va aprovar la instal·lació de 108 míssils Pershing i 464 Cruise, sortint unida i enfortida l’OTAN, fins que el 1987 el tractat soviètic-nord-americà va eliminar les armes nuclears de mig abast.
Els intents de reforma de Gorvatxov: La Perestroika i la Glasnost
En arribar al poder el 1985, una de les qüestions immediates a resoldre era fins quan podia aguantar l’URSS l’estirada armamentística i tecnològica impulsada per Reagan.
El projecte de Gorbatxov pretenia un canvi gradual en les estructures polítiques (Glasnost: obertura política) i econòmiques (Perestroika : reestructuració econòmica) dels països socialistes per adequar-se a les noves necessitats. En matèria política, Gorbatxov va introduir eleccions directes, va posar fi a la prohibició de partits polítics i va declarar que els països del Pacte de Varsòvia eren lliures per triar el seu futur.
En matèria econòmica es pretenia passar d’un sistema d’economia centralitzada i planificada a un sistema d’economia de mercat, però sense destruir tot el sistema d’economia planificada. Es va permetre certa autonomia local i es van liberalitzar els preus, així mateix es pretenia lluitar contra l’absentisme laboral propugnant la liberalització econòmica, campanyes i lleis contra l’alcoholisme. També pretenia donar més poder de decisió a les empreses sense haver de consultar a les autoritats. Es va fomentar l’empresa privada i les societats conjuntes per impulsar l’inversió.
Les reformes de Gorbatxov, teòricament, no pretenien una tornada al capitalisme sinó políticament una democratització del sistema, i econòmicament donar cabuda a la petita i mitjana empresa i a l’inversió estrangera. La qüestió és que el 1989 a causa de les problemàtiques nacionals (oposició al control de Moscou, independència) polítiques (reclamació de llibertat d’expressió, pluripartidisme, etc.) i econòmiques (crisi econòmica, llibertat per crear una empresa) dels països de l’est, especialment la població dels països satèl·lits de l’URSS, estava desenganyada amb el sistema; l’oposició al sistema socialista s’havia organitzat en moviments de protesta forts. També cal destacar la propaganda occidental o ciutadans que havien viatjat a l’Europa occidental i que havien vist els articles de consum i el nivell de vida que es podia arribar a obtenir en aquests països.
La caiguda del mur i el bloc de l’est
La primera peça del bloc de l’est que va caure va ser el mur de Berlín, on oest i est es donaven l’esquena. El 9 de novembre de 1989, un mes després de que Honecker fos substituït pel reformista Krenz i després de manifestacions demanant democràcia i llibertat, les autoritats van permetre el lliure pas entre els dos sectors de Berlín i el mur va ser enderrocat per la població. Amb la seva eliminació s’acabava amb el símbol més representatiu de la Guerra Freda i s’obria la possibilitat de reunir les dues alemanyes.
El 22 d’octubre es refundava la República Húngara, suprimint la “República Popular”, a Polònia el moviment opositor de caràcter nacionalista i anticomunista, estava comandat pel sindicat Solidarnosc i el seu líder carismàtic Lech Walesa i l’església, que amb l’elecció d’un papa polonès va complicar encara més la situació, aquest fort rebuig al comunisme va fer que el desembre el parlament prohibís el Partit Comunista.
A Txecoslovàquia, l’anomenada “revolució de vellut” comença amb les mobilitzacions estudiantils, a començaments de desembre es forma el govern comunista de Milos Jakes, formant-se un gabinet provisional que integrava diverses forces polítiques. Les protestes però, continuen, i finalment Vaclac Havel, intel·lectual i símbol de la resistència al règim comunista, és elegit per unanimitat president de la República.
Totes les revolucions foren pacífiques, excepte a Romania. Al desembre una manifestació a Timissora va ser durament reprimida. Com a resposta, Ceausescu, va decidir convocar una manifestació a favor seu al centre de Bucarest, però la protesta es va convertir en una manifestació contra ell i la seva família, que va ser dissolta a trets. A finals de desembre l’exèrcit es fracciona entre partidaris i detractors del règim, i la policia política, la Securité , es manté lleial al règim. Els combats tenen lloc a la capital i a diverses ciutats del país, mentrestant Ceausescu i la seva dona intenten fugir, però són capturats i assassinats. Es forma un Comitè de Salvació Nacional, amb un antic col·laborador de Ceausescu, Ion Iliescu, i es convoquen eleccions.
Així doncs, el 1989 van caure tots els règims comunistes europeus, les excepcions van ser Bulgària (1990) Albània (1992) i la mateixa Unió Soviètica (1991).
A la Unió Soviètica, el 1988 ja s’havien celebrat eleccions que tot i no ser lliures, el PCUS ja no tenia tots els llocs del govern i es va formar una minoria de “reformadors” entre els quals es trobava Ieltsin.
El 19 d’agost de 1991 va tenir lloc un cop d’estat per part de militars contraris a les reformes de Gorvatxov, criticat perquè les reformes s’aplicaven massa lentament o pels comunistes que temien que destruïssin el sistema socialista, finalment va renunciar al seu càrrec després de sortir al carrer amb diversos milers de manifestants. amb el poder, el 31 de desembre va eliminar l’URSS i va reemplaçar la bandera vermella per la tricolor d’origen tsarista.
La doctrina de xoc: Rússia i Polònia com exemples
L’economista neoliberal Milton Friedman (Nobel de la pau) i els seus companys economistes neocons , anomenats els Chicago Boys van aprofitar la caiguda del “socialisme” per implementar les seves polítiques econòmiques neoliberals en diversos països.
Milton Friedman amb George Bush, 2 de març de 2016
A Rússia es van privatitzar ràpidament unes 225.000 empreses estatals. El 1992, el rus mitjà consumia un 40% menys que l’any 1991, i una tercera part de la població vivia per sota del llindar de la pobresa. D’aquestes privatitzacions en sortiria un grup de nous multimilionaris, alguns antics membres del Partit Comunista, altres ciutadans “corrents”, coneguts com els oligarques, que es van enriquir a través de la compra d’empreses privatitzades a baix preu. El 1989, 3 milions de russos vivien en la misèria, amb menys de quatre dòlars diaris, després de la teràpia de xoc, un 90,74 milions de russos vivien sota el llindar de la pobresa, segons el Banc Mundial. El 2006 el govern rus va reconèixer que a Rússia hi havia 715.000 nens sense sostre, la UNICEF va elevar la xifra en 3,5 milions.
A Polònia, després de la caiguda del comunisme, el govern de Solidarnosc es va trobar amb un deute de 40 milions de dòlars i una inflació que arribava al 600%. Jeffrey Sachs i el seu company del FMI David Lipton amb l’ajuda de George Soros, van oferir al govern polonès el Pla Sachs: vendre les mines i les fàbriques estatals al sector privat. En realitat el Pla Sachs xocava amb la proposta de Solidarnosc de formar una plataforma de cooperatives. Sumit pels deutes i les pressions del FMI i els neocons, el govern polonès va adoptar el Pla Sachs. El poble polonès va respondre al Pla Sachs i al govern de Solidarnosc amb nombroses vagues, a finals de 1993 el 62% de la indústria polonesa continuava sent pública, es van produir unes 7500 vagues. L’onada de vagues va aconseguir frenar la privatització de més empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball.
Principals causes de la caiguda de la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits
Causes econòmiques
-Proteccionisme i centralització econòmica.
-Massa pes del sector secundari davant del terciari.
-Excés de despesa en la carrera armamentística amb els EUA.
-Estancament de la producció siderúrgica i petroliera.
-Dificultats en el proveïment energètic.
-Absentisme laboral.
-Endarreriment de l’URSS en telecomunicacions i informàtica (respecte al bloc occidental).
-La pròpia Perestroika: Tesi defensada sobretot pels partidaris de planificació econòmica socialista o marxistes partidaris del manteniment de l’URSS, assenyalen la pròpia Perestroika com a causant de la desintegració de l’URSS, argumentant a la transformació en una economia de mercat, va destruir i desorganitzar la producció, creant inflació i desproveïment. A més, va facilitar que els interessats en el canvi de sistema actuessin sense consultar a la població i aprofitessin per enriquir-se especulant amb els articles de consum i la privatització de les empreses estatals. Si bé és cert que la disponibilitat de productes de primera necessitat havia baixat dràsticament i la inflació s’havia disparat durant la Perestroika, als anys 70 ja començava a fer-se evident i als 80 és quan els problemes econòmics es van aguditzar. Així doncs, seria la direcció soviètica (revolució des de dalt) la que hauria provocat la “Gran Transició” cap al capitalisme, en aquest aspecte tenen certa raó, ja que la desintegració de la Unió Soviètica va ser duta a terme per part de les elits liberals del partit. El març de 1991 en referèndum, el 80% de la població de l’URSS es va mostrar favorable de mantenir la Unió Soviètica“ com una federació renovada de repúbliques sobiranes i iguals en dret, en què es garanteixin els drets i les llibertats de les persones de totes les nacionalitats”. Tot i que cal objectar que les tesis liberals es van estendre fàcilment a causa de la desacceleració econòmica dels 80.
Tampoc s’han d’ ignorar les causes polítiques que descriurem breument a continuació.
Causes polítiques:
-El poder de la burocràcia en ser conscients que la transformació en un sistema capitalista els podria beneficiar econòmicament.
-Control polític i intervencions militars de Moscou als estats socialistes de l’Europa Oriental (Hongria 1954, Praga 1968) així com a Afganistan (1979-1989). Provocant el rebuig dels habitants d’aquests països i reclamant la plena sobirania davant de la supeditació als interessos de Moscou. La majoria de països de l’est, veien la Unió Soviètica i el comunisme com un control de Moscú de la seva política, economia i societat.
-Falta de llibertat i participació obrera en les decisions econòmiques i polítiques.
-Entrada d’elements liberals als càrrecs alts i intermedis del PCUS.
-Nacionalisme als països bàltics (Eslovènia, Letònia i Lituània) recolzats pel bloc occidental, així com a les Repúbliques del sud (Kazakhstan, Azerbaidjan, Armènia i Geòrgia), en aquestes últimes, s’han de sumar els conflictes interètnics i religiosos dins de les pròpies Repúbliques.
Principals conseqüències de la caiguda de la Unió soviètica i els seus països satèl·lits:
Conseqüències econòmiques:
Increment de la desigualtat social:
Especialment durant els primers anys de la transició del comunisme al capitalisme, baixa el nivell de vida de la majoria de ciutadans de les Repúbliques socialistes, exceptuant els dels països bàltics. La fi de l’estat assistencial (gratuïtat i garantia de sanitat, educació, habitatge i treball) suposa l’aparició de l’atur, la indigència i la mendicitat.
Apareix una nova elit econòmica, els oligarques, provinents de l’antic aparell soviètic que aprofiten la privatització de les empreses estatals per fer-se’n amos.
Amb Putin l’economia russa i el nivell de vida (sobretot a ciutats com Sant Petesburg o Moscou) va anar millorant, tot i existir borses importants de pobresa, és per això que tingué el suport de molts russos. Així mateix, acabà amb mà de ferro amb la guerra entre màfies.
Conseqüències polítiques:
Reunificació d’Alemanya.
Partició de Txecoslovàquia en dos nous estats: República Txeca i Eslovàquia.
Instauració irregular de democràcies liberals als països excomunistes de l’est (exceptuant Bielorússia).
Ressentiment de molta població russa per la pèrdua del “gran país” i la humiliació i misèria, sobretot durant els primers anys de les privatitzacions.
Nacionalisme i ultranacionalisme:
-Conflictes territorials a Geòrgia (Abkhàzia i Ossètia del Sud), Moldàvia (Transnistria), Ucraïna (repúbliques de Donetsk i Lugansk), Azerbaidjan (República de Nagorno Karabakh). Guerra a la exiugoslàvia, que malgrat no formar part del bloc de l’est, era un país socialista (Tito havia donat marge a certa “autogestió” obrera), no alienat i format per diferents pobles. El seu enfonsament al juny de 1991, va provocar una brutal guerra civil (1991-1999). Sèrbia, amb l’excusa de protegir les seves minories de les diferents repúbliques, va intentar crear una “Gran Sèrbia” estenent el seu exèrcit i cometent matances sobretot contra els musulmans de Bòsnia i Kosovo, matances que també van cometre els ultranacionalistes croats contra la minoria sèrbia del país.
-Sorgiment de moviments nacionalistes i ultranacionalistes en països exsocialistes: Hongria, Ucraïna, Bulgària, Polònia o la pròpia Rússia.
Fi del món bipolar:
-Hegemonia ideològica: S’aplica el neoliberalisme sense oposició, als estats exsocialistes així com s’acaba o es va minant l’anomenat “Estat del Benestar” a les democràcies liberals. El capitalisme neoliberal és vist com l’únic sistema possible, teoria del «Fi de la història» de Fukuyama, Nou Ordre Mundial, G. Bush.
-Hegemonia política i militar dels Estats Units, extensió de l’OTAN a Europa. En els darrers temps, però, Rússia ha tornat a intervenir en el pla militar i ha recuperat influència en diversos territoris, a Geòrgia (Ossètia del Sud i Abkhàzia), Ucraïna (Crimea, Lugansk i Donetsk) i Síria.
En els últims temps estem en un món més multipolar, Actualment Xina és el principal competidor econòmic dels EUA, altres països considerats emergents son Brasil, Índia, Rússia i Sud-Àfrica.
-Hegemonia cultural: Societat de consum, competitivitat, on sovint s’arriba a un individualisme extrem.
La fi de la història o només un punt i a part?
L’economista Francis Fukuyama a La fi de la història i l’últim home (The End of History and the Last Man )el 1992, defensa que la caiguda del socialisme real suposa la victòria del liberalisme com a únic sistema possible. En realitat, la base del llibre va ser la conferència que va donar l’hivern del 1989 a la Universitat de Chicago, en aquesta conferència va exposar que la caiguda del comunisme comportava: “no al final d’una ideologia ni a una convergència entre capitalisme i socialisme […] sinó a una victòria sense intimidació del liberalisme econòmic i polític. No era doncs una ideologia que havia acabat, sinó la fi de la història com a tal”.
En els darrers anys s’han viscut importants canvis:
S’accentua la concentració de riquesa en poques mans, provocant una gran desigualtat i la capacitat d’influència sobre milions de persones. Segons Intermon-Oxfam des del 2020, la fortuna conjunta dels cinc homes més rics del món s’ha disparat un 114 %, mentre que la riquesa en mans del 60% més pobre de la població ha disminuït des de l’inici de la dècada. A l’estat espanyol, el 10% més ric concentra més de la meitat de la riquesa, mentre que el 50% de les llars més pobres amb prou feines arribava al 8%.
El treball s’ha tecnificat i diversificat, abans els obrers es culturitzaven al sindicat o als ateneus, creant així una cultura obrera pròpia. La gent independentment de la seva classe social es “culturitza” mitjançant els mitjans de comunicació, la publicitat, les xarxes socials i els esports de masses.
Ha augmentat espectacularment el desenvolupament i l’accés a les Tecnologies de la Informació (informàtica, Internet i comunicacions), així com l’ús de les xarxes socials des d’on es propaguen les Fake News per tal d’aconseguir que la població es cregui un determinat discurs. La dreta populista i l’extrema dreta utilitzen les xarxes socials per difondre Fake News i propagar els missatges d’odi, però no son els únics, també ho fan governs de diferents colors i les corporacions.
L’acceleració del canvi climàtic, amb més fenomens climàtics extrems, l’augment de la temperatura, la desforestació del pulmó de la selva amazònica, el desglaç del pol nord, etc. Seran clau les polítiques a implementar per fer-lo front, polítics populistes com Trump o partits i líders de l’extrema dreta en diferents països, neguen o menystenen el canvi climàtic. La contaminació també té a veure amb la desigualtat, segons Intermon-Oxfam 50 dels milmillonaris més rics del món emeten, una mitjana, més carbó a través de les seves inversions, avions privats i iots en poc més d’una hora i mitja que una persona de mitjana tota la vida.
L’error del determinisme històric
La idea de la fi de la història, el determinisme històric, no és nou, Hegel va utilitzar el llenguatge de la ciència social moderna ja que creia que l’home era producte del seu entorn social i històric concret, però pensava que la història culminava en un moment absolut en què triomfava una societat i un estat racional. Marx va descriure la història com una sèrie d’etapes on l’home s’havia adaptat al medi social per una interacció de forces materials. Per a Marx, les darreres etapes històriques serien la dictadura del proletariat, necessària per acabar amb la burgesia, i l’extinció de l’estat que suposaria la implantació del socialisme. Tots els determinismes històrics han fallat en les seves prediccions, ja que la història futura és impredictible, mitjançant les problemàtiques presents es poden “apuntar” les que podrien ser les principals problemàtiques futures, però no afirmar que la història ha acabat, ja que mentre hi hagi humanitat, el motor, o millor dit, els motors que mouen la història, continuaran movent-se.
E. HOFFMAN, David (2003) Los oligarcas, poder y dinero en la nueva Rusia. Ed. Mondadori
FUKUYAMA, Francis (1992) El fin de la historia y el último hombre. Ed. Planeta.
HOFFMAN, David E. (2003) Los oligarcas: Poder y dinero en la nueva Rusia. Literatura Random House
HOSBAWN, Erich, (2011) Historia del siglo XX. Ed. Crítica
HUNTINGTON, Samuel P. (2015) El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial. Ed. Paidós Ibérica.
KLEIN, NAOMI, (2012) La doctrina del shock. El auge del capitalismo del desastre. Ed.Planeta
LOZANO, Álvaro, (2007). La Guerra Fría. Melusina
MAMMARELLA, Giuseppe, (2006) Historia de Europa contemporánea desde 1945 hasta hoy. Editorial Ariel
POCH de Feliu, Rafael. (2003). La gran transición 1985-2002. Barcelona: Editorial Crítica.
TAIBO, Carlos, (1995) Crisis y cambio en la Europa del Este. Carlos Taibo. Ed. Alianza Editorial.
Apunts sobre la conferència: “Seguí, Companys i Layret. Sindicalisme i republicanisme federal a la Catalunya i al Sabadell de principis del segle XX, 14 de març de 2023. Organitzada pel Memorial Lluís Companys
Breu resum i principals idees del republicanisme federal de Pi i Maragall. Què és? A quins altres moviments influeix?
El federalisme és un pacte entre iguals de diferents regions d’un determinat estat o territori. Proudhon també fa referència al federalisme en “El Principi Federatiu” (1863), però anteriorment, Pi i Maragall ja en parlarà en “La reacció i la revolució” (1854). El federalisme de Proudhon és de caràcter cosmopolita a diferència del de Pi i Maragall i Bakunin, aquest últim parlava d’una federació de pobles eslaus. Pi i Maragall va influïr en els moviments populars del país, com l’anarcosindicalisme, els republicans federals d’arreu de l’estat i el republicanisme d’esquerres federal i catalanista. Amb la guerra cubana i el desastre de 1898 va defensar la lliure autodeterminació dels pobles. És a “Les nacionalitats” (1877) on aprofundeix en el funcionament del federalisme a Espanya i el defensa com a única forma d’organtizació política per evitar la independència o separació d’algunes parts de l’estat.
La I República no aconsegueix connectar amb el moviment obrer socialista. Els liberals en aquella època es pronunciaven més per un estat unitari, en canvi, els tradicionalistes carlistes defensaven el foralisme. La I República va tenir un temps de durada molt curt (11 de febrer de 1873 – 29 de desembre de 1874) i es va trobar amb una gran inestabilitat política: la guerra dels Deus Anys cubana, la tercera guerra carlista i els pronunciaments cantonals. Hi ha qui diu que era un règim massa avançat per l’època i que li faltaven defensors. El 3 de gener de 1874 el cop d’estat del general Pavía va posar fi a la primera experiència republicana a l’estat espanyol. Del 3 al 5 de gener de 1874, durant tres dies Sabadell es va declarar cantó federal, és a dir entitat autònoma i independent de tot govern.
El federalisme de Pi Maragall era un pacte entre iguals de baix a dalt, del municipi a la federació d’aquests en diferents regions i a la unió de totes aquestes (estat). L’anarcosindicalisme també s’organitza de manera federal des de les unitats més petites a les més grans: sindicat, federació local de sindicats, federació comarcal, federació regional i confederació. Serà la manera d’organitzar-se del primer sindicalisme d’arrel anarquista com la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (FTRE), la CGT francesa i la CNT. En aquests últims la primera sigla fa referència a la “Confederació” (unió de totes les federacions de sindicats).
A Sabadell, en el Círcol Republicà Federal “la catedral del republicanisme del Vallès”, és on es formarant molts dels militants republicans d’esquerres, anarcosindicalistes i socialistes de la ciutat.
El Seguí autodidacta
Es va formar a les tertúlies dels cafès (molt importants com a centres de debat, intercanvi d’idees i formació política), sobretot a la del Café Español, al Paral·lel; a les conferències i debats de l’Ateneu Enciclopèdic Popular. Així com en el temps que estava empresonat, on aprofitava per llegir. Va ser un dels creadors de l’Ateneu Sindicalista del carrer Ponent de Barcelona on organitzava la biblioteca. Impulsa la creació de Solidaridad Obrera, formant part del consell directiu com a vocal. Seguí va ser dels principals impulsors de Solidaritat Obrera.
Contrari al Lerrouxisme
Seguí compartia amb Companys i Layret l’animadversió contra el Lerrouxisme. Alejandro Lerroux, amb el seu republicanisme populista i espanyolista, havia intentat captar i dominar a la classe obrera catalana, però al ser rebutjat per la majoria anarcosindicalista i socialista dins de “Solidaritat Obrera”, va reaccionar acusant des del seu diari “El Progreso” a Salvador Seguí, de col·laborar amb els sagnants atemptats indiscriminats, que el confident Joan Rull i Queraltó, juntament amb la seva banda, havien fet entre 1906 i 1907 a Barcelona. Joan Rull s’havia fet confident del governador civil de Barcelona cobrant diners, però quan van deixar de pagar-li va començar a posar bombes per justificar que eren necessaris els seus serveis i cobrar més. Seguí i uns companys seus anarquistes van entrar en un míting lerrouxista el 12 d’agost de 1907 per protestar contra aquelles infàmies, provocant una baralla i un tiroteig en el que va morir el lerrouxista Jaume Soteras. Seguí va estar per això 9 mesos a la presó. Des de llavors Seguí va ser ja per sempre un declarat enemic del lerrouxisme. És per això que es va perdre el primer any del desenvolupament de Solidaritat Obrera entre 1907 i part de 1908, ja que als pocs dies després de fundar-se seria empresonat durant 9 mesos per aquest enfrontament.
Unitat CNT i UGT. La vaga de 1916 i la vaga revolucionària de 1917
El 1916 inicia negociacions per a un pacte d’unitat conjunta d’acció entre la CNT i la UGT com a front únic del moviment obrer, aquestes van donar com a fruit una vaga general de 24 hores el18 de desembre com a protesta per l’augment de preu dels comestibles. Moment en què s’exporten productes per la I Guerra Mundial i hi ha un augment de la inflació brutal que ofega les classes desposseïdes.
El 1917 continua l’aliança entre CNT i UGT. vaga general per a l’estiu del 1917, que es va desenvolupar entre el 13 i el 18 d’agost: vaga indefinida i revolucionària per CNT; i vaga general política pel PSOE i UGT. El Febrer del mateix any, s’inicia la revolució russa que exercirà una gran influència sobre el moviment obrer mundial.
Sabadell seria la segona ciutat de tot l’estat i de Catalunya (després de Barcelona) amb més morts. Durant la Vaga General revolucionària del 13 al 15 d’agost de 1917, després de lluitar amb els obrers que defensaven l’Obrera, formant barricades als carrers Sant Cugat i Calderón, la força de la Guàrdia Civil comandada per Manuel Tegido, demanà l’assistència de l’artilleria. El dimecres 15 d’agost a les 9 del matí, una peça d’artilleria del Regiment de Vergara, disparà contra l’Obrera, (tot i que els obrers ja l’havien abandonat) danyant el balcó i la teulada. El tinent Agustín Muñoz Grandes és qui donà l’ordre de disparar, més endavant comandaria la División Azul, el seu General era Martínez Anido que aplicava la llei de fugues. Abans de disparar a l’Obrerael Regiment de Vergara va atacar el Cafè el Diluvio.
Efectes de l’artilleria sobre el Cafè El Diluvio
El seu pensament: El sindicat com a eina de formació i organització dels treballadors/es
Podem veure més el seu pensament i el que representava per ell sindicalisme com a centre de formació dels obrers:
La virtut del sindicalisme, com que té idees pròpies, és rellevar i substituir els factors del capitalisme i de la burgesia. L’organització professional del Sindicalisme, orientat en un sentit revolucionari i llibertari, s’apropa a l’anarquisme. Sindicalisme és l’agrupació natural dels elements d’una mateixa professió. Aquest no solament substituirà els valors burgesos i capitalistes dels quals he parlat abans, sinó que donarà garanties de moralitat i personalitat no donades, fins ara, per cap règim burgès. El Sindicalisme, diguem-ho ja, és l’avançada de l’anarquisme. Els anarquistes en els Sindicats. Tasca a realitzar… “Si les institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per a l’ofici d’autogovernar-se
Conferència de Salvador Seguí “anarquisme i sindicalisme” al Penal de la Mola, 31 de desembre de 1919
El sindicalisme llibertari havia de ser l’escola de formació i organització dels obrers, creant una societat i una cultura obrera paral·lela a la capitalista que l’acabaria substituint. Partidari d’una revolució gradual, aquesta no es podia fer si els obrers no estaven preparats encara per prendre el control de les indústries i el transport, per organitzar tota la societat. És per això que es va mostrar contrari a continuar amb la vaga de la Canadenca perquè els treballadors organitzats en la CNT tot i ser molts, encara no eren majoria ni estaven preparats amb la brutal repressió que havia dut a terme el govern.
Seguí, Companys i Layret
La família de la mare de Seguí era de Tornabous, els seus pares es van casar allà, Seguí va néixer a Lleida però la família estava molt arrelada a Tornabous, on es va conèixer amb Companys (que tenia casa a El Tarròs) en els primers jocs d’infància, les cases de les dues famílies es trobaven a 2 Km. de distància. El pare de Seguí era forner i havia treballat de jornaler per la família de Companys, propietaris de terres de l’Urgell. Recordem que Companys seria un dels principals impulsors de la Unió de Rabassaires, ja que en el camp català tenia menys pes la CNT que a les zones industrials. Segurament pel fet que el camp català a diferència de l’andalús estava principalment format per petits propietaris de terres.
Layret provenïa d’una família de comerciants de l’Eixample. Amb Seguí va coincidir a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, allà Layret en les sessions informals podia ensenyar el seu pensament i experiències al jove Seguí. I posteriorment en les lluites socials de Barcelona, on Layret exerciria d’advocat defensor de sindicalistes.
Layret i Companys havien coincidit al Liceu Poliglota, més endavant a la Facultat de Dret i en la participació a l’Associació Escolar Republicana (Layret era un dels seus fundadors), però on establirant més les seves relacions polítiques i d’amistat seria en la participació i fundació de partits republicans, des d’on volien treure l’hegemonia del catalanisme a la conservadora Lliga Regionalista: Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), Bloc Republicà Autonomista (BRA) i Partit Republicà (PRC) i en les publicacions d’aquests partits. Companys i Layret utilitzaven la premsa com a eina política de les idees republicanes, d’esquerres i catalanistes.
D’esquera a dreta a la primera fila: Francesc Layret, Marcel·lí Domingo i Lluís Companys. Fundadors del Partit Republicà Català (PRC). Els tres i Salvador Seguí havien anat a les conferències de l’Ateneu Enciclopèdic Popular
Seguí es retrobaria amb el seu antic amic de jocs d’infància, Companys, en les lluites de la classe obrera de Barcelona de principis del segle XX. Companys des del parlament denunciava sovint la repressió contra els cenetistes i defensava les demandes obreres, el mateix feia Layret. També establiria relacions amb altres polítics i periodistes republicans, en la lluita comuna en defensa dels treballadors i contra les oligarquies econòmiques i polítiques del país. Seguí optava per la via sindical revolucionària i no la parlamentària, però no impedia que sigués amic de Companys i Layret.
L’assassinat de Layret
L’assassinat de Layret i després el de Seguí, van ser cops molt durs per la organització dels treballadors. Layret era un intel·lectual i articulador del republicanisme d’esquerres. Seguí tenia una gran capacitat d’oratòria, organitzador del sindicalisme revolucionari, però també era un pragmàtic (com Peiró, ambdós secretaris generals de la CNT que acabarien assassinats), per exemple amb la seva intervenció al míting de les Arenes que posava fi a la vaga de la Canadenca. La CNT va perdre força durant la dictadura de Primo de Rivera. El 30 de novembre de 1920, a les 18 hores, Layret seria assassinat al portal de casa seva quan anava amb l’esposa de Companys, Mercè Micó, a dirigir-se a la Model per evitar que aquest, Seguí i els altres 36 sindicalistes arrestats fossin enviats al penal de la Mola de Maó. Les darreres 20 hores de Layret abans de ser assassinat les havia passat a Sabadell, fent una conferència sobre Pi Maragall al Círcol Republicà Federal i dormint a l’Hotel Espanya. Companys va ser escollit per ser el candidat pel districte de Sabadell, en substitució de Layret. La Candidatura d’Esquerres va vèncer a la del Bloc Nacionalista, llista de forces conservadores creada per la Lliga i encapçalada per Manuel Folguera. La dreta es presentava dividida ja que els monàrquics també presentaven llista, la Unión Monarquica encapçalada Enric Turull.
L’assassinat de Seguí
El 10 de març de 1923, Seguí va quedar al Cafè Tostadero de la Plaça Universitat, on es va reunir amb Companys, entre altres. Després d’acomiadar-se, es dirigí en direcció al Raval acompanyat del també anarcosindicalista Francesc Comas”Peronas”, tres pistolers els van seguir fins davant el Bar la Trona (carrer de la cadena -actualment Sant Rafael amb Rambla del Raval) on els assassinaren. Seguí va morir el mateix dia i Peronas dos dies després. Seguí va ser enterrat en una cerimònia només per familiars, ja que les autoritats tenien por a un enterrament multitudinari que acabés amb disturbis. L’enterrament de “Peronas” si que va ser públic, reunint a unes 200.000 persones.
Quins van ser els organitzadors i executors de l’assassinat?
L’exdona de Seguí en una entrevista a “El Maresme”, el gener de 1978 va afirmar:
Alguns els van liquidar, els altres van anar a Amèrica i després van tornar…però el que gairebé segur que hi va participar va ser el Feced.Entrevista a Teresa Muntaner. Teresa Carreras
“El Maresme”, gener de 1978.
El mateix Innocenci Feced es vanagloriava davant les autoritats franquistes d’haver matat a Seguí. Segons Ángel Pestaña en una reunió al domicili d’un expresident de Foment del Treball (segurament Josep de Caralt), s’hauria recaptat els diners per pagar els pistolers, en aquesta també i hi hauria assistit Cambó, líder de la Lliga.
Hi hagueren diversos organitzadors i finançadors del pistolerisme patronal: Pere Màrtir Homs, exadvocat d’anarcosindicalistes que va formar una banda encapçalada per la seva dona. La Banda Negra del cap de policia de Barcelona Bravo Portillo, que un cop assassinat va ser substituït pel Baró de König. Així com els pistolers del Sindicat Lliure, format per militants tradicionalistes carlistes però finançats per la patronal.
Innocenci FecedEl Baró de König, conegut estafador i finançador del pistolerisme patronal
Polèmiques entorn la figura de Seguí
Sovint, des de diferents posicions polítiques, sindicats, partits o campanyes determinades d’aquests, es mostra el relat d’un Salvador Seguí que sinó hagués sigut assassinat segurament hauria optat per la via política parlamentària en algun partit republicà d’esquerres i catalanista. No hi ha cap prova documental que ho corrobori i si dels seus discursos anarcosindicalistes. Hem de tenir en compte el context de cada època i a principis del segle XX, la CNT era la principal organització obrera (i organització) de Catalunya, als anys 30 ho seguiria sent juntament amb ERC.
Existeix una polèmica sobre un discurs seu a l’Ateneu de Madrid el 4 d’octubre de 1919, que en realitat va tenir lloc al Teatre de la Casa del Pueblo i segurament no va dir “la independència de la nostra terra no ens fa por”, com va escriure Pere Foix a “Apòstols i mercaders” (1949). El discurs taquigrafiat on crítica el catalanisme (referint-se al de la Lliga Regionalista, majoritària en aquella època) és aquest:
…Que se dé, no ya la autonomía, que ésta después de todo es aceptable: que se dé incluso la independencia a Cataluña, y ¿sabéis quiénes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Nosotros, no; de ninguna manera; nosotros nos entenderíamos muy bien y pronto con la burguesía catalana. “¿Sabéis, repito, quienes serían los primeros en no aceptar la independencia de Cataluña? Los mercaderes de la Liga regionalista; la misma burguesía catalana, que está dentro de la Liga regionalista, sería la que no aceptaría de ninguna manera la independencia de Cataluña”. Discurs de Salvador Seguí taquigrafiat i publicat a Nueva España’, 4 d’octubre de 1919
Altres anarcosindicalistes si que optarien posteriorment per la via política. A Sabadell en tenim diversos exemples, com Magí Marcé, que seria segon alcalde de la República per la Coalició d’Esquerres (Círcol Republicà Federal, Esquerra Republicana de Catalunya – on s’hi afiliaria – i Unió Socialista de Catalunya) o el ceramista Marian Burgès que d’anarquista passaria al republicanisme d’esquerres catalanista. Però també hi hagué coneguts militants republicans federals que amb el trencament trentista van optar per la CNT-FAI i l’anarquisme més insurreccional. Balbina Pi, mare de la cantautora i militant del POUM Teresa Rebull, feminista republicana federal, i una de les principals organitzadores de la Vaga de les subsistències de 1916. O Bru Lladó, republicà federal que el 1907 demanava el vot per Solidaritat Catalana i amb el trencament trentista va optar per la CNT-FAI. Les relacions, doble militància o passar- de l’anarquisme al republicanisme federal d’esquerres i catalanista (o a l’inrevés) era comú a l’època i a Sabadell provablement més per la força del republicanisme.
L’aposta política de la burgesia catalana neix el 1901 amb la fi de la supeditació als partits de dretes estatals i la formació de la Lliga Regionalista i acaba el 1939 amb la victòria franquista. Significa això que la burgesia catalana va deixar d’intervenir en política? No, no ho va fer el setembre de 1923 quan va donar un suport passiu a la dictadura de Primo de Rivera i encara menys amb el règim franquista.
Burgesos catalans com el dirigent de la Lliga Regionalista Joan Ventosa i Calvell eren conscients de que si esclatava un greu conflicte a Espanya, haurien de fer costat a un règim dictatorial, segurament de caràcter feixista, ultra-centralista i per tant anti-catalanista. Tot i que la burgesia catalana donà suport al règim franquista, cal diferenciar els que ho feren per motius ideològics abans de la insurrecció militar del 19 de juliol de 1936; amb els que ho feren després del fallit cop d’estat i davant els canvis revolucionaris que s’havien produït a Catalunya.
Exceptuant alguns individus, la majoria social burgesa acceptà el franquisme ja que els permetia salvaguardar i augmentar els seus negocis i patrimoni i mitjançant la repressió acabava amb la contestació obrera, a canvi la burgesia catalana renunciava a les llibertats polítiques i nacionals, i a la seva autonomia d’organització com a grup social específic. Però aquestes qüestions es van considerar prescindibles i ajornables, a canvi de recuperar i augmentar la seva riquesa i acabar amb la conflictivitat laboral.
Disposem de diverses mostres de suport de les elits catalanes al bàndol nacional. Abans d’esclatar la guerra, a l’abril de 1936, el dirigent de la Lliga Catalana Joan Ventosa i Calvell avisava que en cas de situació de força, les classes conservadores catalanes havien de recolzar una sortida dictatorial:
En el cas de triomf d’una dictadura, l’individu no pot eludir el seu esforç. Li cal pensar en el cas d’Itàlia o Alemanya, en què la contribució de tots és molt accentuada. Que no pensi ningú que, amb un cop de força un règim determinat vindrà a salvar-li els seus interessos de forma providencial. Això ja ha passat. (1)
L’empresari tèxtil Manuel Gorina, president del Gremi de Fabricants de Sabadell , va pronunciar el següent discurs durant la visita de Franco a la capital vallesana al gener de 1942:
El Gremio tiene para con el invicto Caudillo una deuda de gratitud que reclama su satisfacción inmediata, y ninguna ocasión será más propicia que la presente para probar que somos buenos pagadores y para acreditar que la semilla del agredecimiento, que siempre se alberga en pechos nobles y generosos, ha florecido y fructificado también en el nuestro… Después de a Dios es al Generalisimo Franco y a su valeroso ejército a quienes debemos la terminación de nuestro cautiverio, la conservación de nuestros hogares y la recuperación de nuestro patrimonio industrial… Loado sea Dios que en aquellos momentos de verdadera angustia para nuestra desventurada España, nos deparó, para redimirla, ese hombre extraordinario. (2)
Dins la burgesia catalana doncs, trobarem els partidaris d’una sortida dictatorial abans que es produís el cop d’estat, es tractava de persones provinents del carlisme, dels partits dinàstics, i també de la Lliga Regionalista, alguns d’ells anteriorment ja havien donat suport a la dictadura de Primo de Rivera. I per altra banda els burgesos catalanistes que a l’esclatar la guerra militaven o donaven suport a la Lliga Regionalista però que davant el perill revolucionari de perdre les seves propietats, riquesa i estatus social, opten per recolzar el bàndol nacional deixant de banda les demandes de més autogovern o de defensa de la llengua i cultura catalana.
A Sabadell, ciutat de la qual tinc més informació, moltes persones provinents de la burgesia tèxtil llanera van donar suport i van participar al règim i/o participant en els diferents governs locals, alguns exemples:
Joaquim Taulé Coll (Sabadell, 7 gener 1912 – 1998). Industrial tèxtil i polític. Va militar a les Joventuts de la Lliga, va combatre amb el Bàndol Nacional i es va afiliar a Falange, cap local del Servicio de Información e Investigación. Tinent d’alcalde al Departament d’Avituallaments i Transports (1940). Tinent d’alcalde d’Assistència Social (1945-1954).
Moisès Figueras Sallarès (Sabadell, 23 d’abril de 1898 – 24 d’agost de 1942). Comercial tèxtil, durant la Guerra Civil es va afiliar a Falange, d’on va ser-ne sergent i posteriorment ascendit a la Comissió de Serveis. Director del Sindicat Mercantil de Sabadell. Quan va esclatar la guerra, Moisès es trobava viatjant com a comercial de l’empresa Sucesores de Llonch & Sala i va acabar establint la seva residència a Saragossa i Pamplona. Es va afiliar a Falange, d’on en va ser sergent i ascendit posteriorment a la Comissió de Serveis. A part d’intercanviar nombrosa correspondència amb la seva esposa, Mercè Arbós, i amb altres empresaris, sobretot tèxtils per assumptes comercials; també es va escriure amb molts partidaris del bàndol franquista: com Jordi Domingo; amic seu i defensor de la causa nacional; Joan Figueras, oncle seu i encarregat de les quotes de Falange; Luis Marrugat Salvans, primer voluntari sabadellenc de la División Azul; Joan Molet, que estava a la 1ª Bandera de la F.E.T Catalunya, Emili Moliner i Arnau, militar afiliat a les Juventudes Católicas Españolas, etc. En la correspondència es pot veure la influència i el poder que tenia, ja que moltes cartes son per preguntar-li si sabia on es trobaven diverses persones que havien marxat de la zona republicana a la nacional, demanar-li feina, o per rebre diners en girs postals. Creant una autèntica xarxa de suport entre partidaris del bàndol nacional, desertors i fugitius de la república. Amb l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, retorna a Sabadell on es reuneix amb la família. Continua treballant com a comercial i viatjant per Sucesores de Llonch & Sala, S.A. per Espanya. Va arribar a ser director del Sindicat Mercantil, mantenint contacte amb les autoritats franquistes locals de Sabadell.
Pere Pascual Salichs (Sabadell, 10 de juliol de 1883 – Barcelona, 17 de desembre de 1965. President de la Lliga Regionalista de la ciutat i assessor del Banc de Sabadell. Amb la victòria franquista va ser nomenat secretari de la Corporació de l’Ajuntament Doctorat en Dret, exercí com a diputat segon del Col·legi d’Advocats de Sabadell de 1924 a 1945. Va ser dirigent d’Acció Catòlica, els Lluïsos, la Lliga Regionalista i director del “Diari de Sabadell”. Alcalde de Sabadell del 3 de desembre de 1918 a l’1 d’abril de 1922, substitut mitjançant un Reial Ordre per Antoni Cusidó. Un cop deixat el càrrec, el 1923 es presentà com a candidat a Corts per la Lliga Regionalista. També fou president de la Lliga Regionalista de Sabadell i assessor del Banc Sabadell. Durant la seva alcaldia, amb el suport de la Cambra de Comerç i el Gremi de Fabricants, el 26 d’abril de 1919 va demanar al Ministre de Guerra un regiment que fos destinat a reprimir les protestes obreres. Pascual Salichs es va dirigir al director de la Guàrdia Civil i al Ministre de Governació per recordar-los-hi que la Caserna de la Guàrdia Civil havia estat costejada per la població, amb un cost de 300.000 pessetes, i reclamant-los que fos convertida en Comandància, amb més efectius d’infanteria, i sobretot forces de cavalleria. Salichs va mantenir dures discussions amb la oposició republicana respecte el projecte de l’arribada dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) a la ciutat, els republicans eren partidaris que el tren passés sota terra i Salichs s’hi oposava, finalment els republicans van guanyar la partida i les vies van ser soterrades, el primer tren arribà a Sabadell el 20 de setembre de 1925, però el projecte s’havia iniciat molt abans amb la seva legalització el 17 de desembre de 1912. Va ser nomenat Secretari de la corporació de l’Ajuntament del batlle Esteve Maria Relat, per la jubilació sol·licitada per Feliu Pascual Carol (oncle seu que exercí el càrrec durant mig segle) el 20 de juliol de 1928, càrrec que va exercir fins el 1953. Per unanimitat, els 23 regidors assistents van nomenar a Pere Pascual secretari, tot i haver rebut 64 sol·licituds per la vacant. Va continuar exercint de secretari municipal durant la República i no es va exiliar, va passar la guerra a Sabadell. Finalitzada aquesta es va incorporar novament a la Secretaria de l’Ajuntament i va escriure nombrosos articles com a col·laborador a “Boletín” i a la premsa local de Falange a la secció fixa anomenada “Humaredas”, sota el pseudònim de “Nihil”.
Josep Miquel Sanmiquel Planell Sabadell (9 de febrer de 1920 – 10 d’agost de 2010). Fill d’una nissaga d’importants empresaris tèxtils de Sabadell, el seu pare era Joan Sanmiquel Casablancas i la seva mare Enriqueta Planell i Fonolleda. L’avi de Miquel Sanmiquel va iniciar la nissaga d’industrials tèxtils el 1876. Primer fabricant mantes i bufandes, i després teixits de llana i cotó, més endavant va ser membre delGremi de Fabricants i seria president de la Cambra de Comerç entre el 1909 i el 1910. El 1916 es va associar amb Jaume Carulla Serret i el 1917 l’empresa va passar a anomenar-se Sanmiquel i Carulla, S.L. El 1928 en morir, l’empresa la va heretar el pare de Miquel Sanmiquel, Joan M. Sanmiquel Griera, que el 1955 va convertir l’empresa en Sanmiquel S.L. El 1954 Josep Miquel Sanmiquel es va incorporar a l’empresa, fins a l’any 1979 que va haver de tancar. Membre del Consell Administratiu de la Caixa d’Estalvis de Sabadell; i l’any 1961 va ser nomenat Prohom del Gremi de Fabricants. Va continuar la influència de la família a la ciutat. Igual que el seu pare, estudià primària als Escolapis de Sabadell. Estudià Comerç a l’Acadèmia Miralles de la mateixa ciutat, i dos cursos equivalents a la Llicenciatura d’Economia a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils de Barcelona de 1936 a 1940. Formà part del grup promotor del Club Racó de Sabadell vinculat a l’Opus Dei juntament amb Joan Argemí Fontanet i Joan Gambús. Va participar a les activitats de la Parròquia Concepció i d’Acció Catòlica. En l’àmbit empresarial i professional, va ser un dels creadors de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt o l’Institut Sallarès i Pla per a formar joves empresaris tèxtils, que es va fundar el 1947, l’any 1943, fou nomenat secretari del Patronat de l’Escola de Professionals del Comerç de Sabadell, i encarregat de la Càtedra de Legislació Mercantil Espanyola fins el 1951. De l’any 1948 fins el 1962 va ser Director de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Va ser membre de la Junta Promotora de l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics i Socials del Gremi de Fabricants de Sabadell. Participà en nombroses entitats d’àmbit cultural i esportiu de la ciutat, com la FundacióBosch i Cardellach, exercí com a President de l’Acadèmia de Belles Arts de 1967 a 1972, President de la Junta Gestora del Centre d’Esports Sabadell i Conseller d’Honor del Club Natació Sabadell. Així mateix, participà activament en organitzacions catòliques com el Club Racó de Sabadell, Acció Catòlica, i fundà l’Associació Caps de Família per defensar els valors familiars tradicionals i un concepte catòlic de la vida i de l’home, posteriorment aquesta associació esdevindria el “Círculo de Estudios de Sabadell” (CES), a partir de 1987 la seva seu era al carrer de Joan Plans núm 25; en Josep-Miquel Sanmiquel va ser-ne President a partir de 1988. De 1980 fins a 1995 va ser professor de tecnologia i ètica del Centre d’Estudis Ramar-2. Del 1967 fins el 1972, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Des de 1952 fins el 1958 va ser membre numerari de la Fundació Bosch i Cardellach i posteriorment en continuà vinculat activament. La seva influència a la ciutat, no es va aturar durant els últims anys de la seva vida, i tot i el seu passat franquista, rebé diversos guardons com el premi Cambra al Mèrit Empresarial el 2003, el premi Tenacitat 2003 de les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, i la Medalla de la Ciutat al Mèrit Educatiu de l’Ajuntament de Sabadell. D’altra banda, participà en diversos mitjans de comunicació locals com la ràdio, la televisió i el “Diari de Sabadell”. Al morir, l’Ajuntament va declarar un dia de dol ciutadà. Sanmiquel, al morí cedí la seva col·lecció d’obres als museus municipals de Sabadell.
Antoni Tamburini Tous (Sabadell, 23 de juliol de 1901 – 25 de març de 1972). Industrial tèxtil. Fill de Laureà Tamburini Gibernau (1866-1944 i Enriqueta Tous Murtro, es va casar amb Joaquima Fatjó Turull. Durant els anys 20 havia sigut jugador del C.E Sabadell i de l’Atlètic Sabadell, president del C.E Sabadell de 1930 a 1933. Molt influent durant la dictadura franquista, a l’acabar la Guerra Civil va presidir el C.E Sabadell (1939-1943) i després va ser membre de la Junta del F.C Barcelona (1946-50, 1961-68) i de la Federació Catalana de Futbol, en altres àmbits, va ser president de l’Aeroclub Sabadell-Barcelona (1962-1967) i vicepresident del Motor Club Sabadell.
Joan Grau Tarruell (Sabadell, 10 de febrer de 1934). Besnét del fundador de l’indústria tèxtil familiar, Antoni Grau Gambús; nét de Joan Grau Puig; i fill d’Andreu Grau Molins, tots ells continuadors del mateix negoci tèxtil, a partir d’Andreu Grau anomenat Grau, S.A. Grau Tarruell va ser tinent d’alcalde de cultura de l’Ajuntament de Sabadell, durant el mandat de l’alcalde falangista, Josep Burrull Bonastre. Durant el seu mandat es va construir el primer centre pilot experimental d’EGB a Campoamor-Espronceda. En democràcia, es va presentar com a cap de llista de Convergència i Unió (CiU) l’any 1987 i va ser el número 47 de la mateixa coalició a les autonòmiques de 1992.
Veurem més exemples d’aquest suport dels industrials catalans al franquisme, tant de Sabadell, com en altres ciutats, en els següents apartats.
Dels afectes al règim anteriorment a l’esclat de la guerra, trobem:
Joaquim Bau Nolla (Tortosa, 1897–Madrid, 1973). Comerciant, carlí i alcalde de Tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera. Durant el franquisme acumulà una gran riquesa a través del Banco de Tortosa. Fou procurador de les Corts franquistes, presidí el Consejo del Reino des de 1965 fins la seva mort, any el qual el rei li atorgà el títol pòstum de Comte de Bau i el municipi de Tortosa posà el seu nom a un institut. Un dels seus fills, Fernando Bau, també va ser procurador a les Corts franquistes i un dels fundadors d’Alianza Popular (AP) a les terres de l’Ebre.
Josep Burrull Bonastre (Sabadell, 1922 – 23 de febrer de 2009). Empresari paperer i polític. Alcalde de la ciutat de Sabadell durant la dictadura franquista de 1965 a 1976, el penúltim alcalde franquista. Va començar la seva militància a favor del franquisme en la seva primera adolescència, quan, encara durant la Guerra Civil, va fer pintades a favor de l’exèrcit nacional. Un cop acabat el conflicte va fer-se militant del Frente de Juventudes. Ingressà després a la Falange Española. Va ser un Falangista convençut, creant a Sabadell el Club San Fernando, una plataforma de trobada de franquistes d’on sortirien posteriorment regidors sabadellencs que van formar part del consistori durant el seu mandat .Gràcies a la seva vinculació amb el Movimiento Nacional, entrant com a regidor de l’alcaldeJosep Maria Marcet. Posteriorment va seguir com primer tinent d’alcalde amb l’arribada d’Antoni Llonch. Un cop l’alcalde Llonch va dimitir, Josep Burrull va prendre el relleu a l’alcaldia el 1965, on hi va restar fins a l’any 1976. Va ser diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976. El 1971 va ser vicepresident de la Diputació de Barcelona. Durant la primera part del seu mandat el consistori va funcionar com un club de negocis on hi havia representat els diferents sectors empresarials de la ciutat: tèxtil, metall i construcció. Era l’època de l’anomenat “desarrollismo”, del turisme de masses, l’accés de la població a nous productes de consum, així com de l’especulació urbanística. Durant el mandat de Burrull es van construir grans infraestructures que donaven una imatge moderna de la ciutat, especialment en l’àmbit esportiu com l’estadi de futbol de la Nova Creu Alta, el pavelló municipal al carrer de Sol i Padrís o les piscines municipals.Sabadell va ser batejada pel règim com a “Ciudad piloto del deporte español”, gràcies a l’ajuda d’un altre franquista convençut, el president de la Diputació de Barcelona, Joan Antoni Samaranch, el qual va nomenar Burrull com el seu vicepresident. Juntament amb l’alcalde de Barcelona Porcioles i amb Muller, va signar la compra-venta dels terrenys de la que seria la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el 27 de Febrer 1969. Burrull, del 27 de maig de 1971 al gener de 1972 ocupà la presidència accidental del Club Natació Sabadell i posteriorment de 1985 a 1995 fou vicepresident de la Federació Catalana de Natació. Va controlar l’oposició amb mà de ferro, però al setembre de 1974 va perdre el control del carrer, després de realitzar-se una reunió de la Comissió Permanent de l’Assemblea de Catalunya amb la detenció de 67 persones, i posteriorment l’any 1976 amb la vaga general que paralitzà la ciutat. En aquests anys l’oposició local guanyà el carrer i es revelà com a majoritària a la localitat, tot desbordant qualsevol pretensió de consens passiu que tinguessin les autoritats franquistes. El moviment veïnal que reclamava millores en els serveis dels barris, i el moviment obrer es van convertir en moviments massius d’oposició el règim amb l’hegemonia del PSUC i CCOO. Burrull va soterrar les vies del ferrocarril de la RENFE i a sobre seu hi va construir la Gran Via, que en aquella època es va convertir en una de les principals entrades i sortides de vehicles de la ciutat. Els veïns es van oposar a la seva construcció ja que tallava la ciutat en dos. Però el que va provocar la sortida de Burrull, van ser les creixents protestes obreres. La vaga general política de 1976 a Sabadell, a causa de la repressió policial en una manifestació per l’ensenyament públic el 13 de febrer. Les primeres aturades van començar el 17 de febrer i el 23 de febrer la vaga va ser general, vaga que es va mantenir fins el dia 26. La vaga va aconseguir que dimitís el 28 de febrer de 1976. Burrull va intentar aglutinar els defensors del franquisme participant en la fundació, juntament amb Juan Antonio Samaranch i Sánchez Terán, del partitConcòrdia Catalana, que va acabar en fracàs.La seva militància a Falange l’ajudà a entrar com a regidor al consistori sabadellenc amb l’alcalde Josep Maria Marcet, amb l’entrada a l’alcaldia d’Antoni Llonch continuà com a primer tinent d’alcalde. Quan Llonch dimití, Burrull prengué el relleu de l’alcaldia el 1965, càrrec que ocupà fins l’any 1976, ja desbordat per l’oposició antifranquista del moviment veïnal, el PSUC i la contestació obrera per part de CCOO (3). Ocupà altres càrrecs com el de diputat provincial pel partit judicial de Sabadell de l’any 1967 al 1976 i vicepresident de la Diputació de Barcelona el 1971. Creà juntament amb Juan Antonio Samaranch Sánchez el partit Concòrdia Catalana que pretenia aglutinar els seguidors del franquisme, però va acabar fracassant.
Demetrio Carceller Segura (Las Parras de Castellote, Terol, 22 de desembre de 1894 – Madrid, 1 de maig de 1968). President de cerveses S.A Damm, tot i no haver nascut a Catalunya realitzà la seva activitat industrial i política a Catalunya. Va ser juntament amb Primo de Rivera, fundador de Falange i va col·laborar amb l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista des del govern, després l’abandonà i es dedicà a fer fortuna en el sector privat mitjançant el BOE. A part d’haver sigut propietari de S.A Damm, va formar part dels consells d’administració del Banco Comercial Transatlántico, el Banco Industrial de Catalunya, Fomento de Aragón i Cepsa. Ja en democràcia, el seu fill Demetrio Carceller Coll, consolida el seu imperi empresarial: Campsa, Cepsa, Hidrocantábrico y Banco Herrero, i participa en diferents empreses com Endesa, Banco Comercial Transatlántico i Damm. L’imperi empresarial dels Carceller continua actualment amb el fill de Demetrio Carceller Coll, Demetrio Carceller Arce, en sectors com l’alimentari: Damm, Pescanova, Ebri Foods, Cacaolat. El sector energètic: Repsol, Gas Natural, CLH. I la construcció i infraestructures: Sacyr i Vallhermoso (3).
Rafael Gay de Montellà (Vic, Osona, 1882-Barcelona 1969). Advocat i falangista durant la Barcelona franquista, en el seu llibre de 1940, anomenat “Autarquia” defensa aquest model econòmic de la postguerra. El seu fill, Joaquim Gai de Montellà, fou president de la patronal catalana Foment del Treball.
José Manuel Lara Hernández (El Pedroso, Sevilla, 31 de desembre de 1914 – Barcelona, 11 de maig de 2003). Empresari editor, va participar a la guerra al costat del bàndol franquista com a capità de la legió, fidel a Franco fins la seva mort, el 1949 fundà l’Editorial Planeta. Lara va bastir el seu imperi editorial amb el vistiplau franquista que li permetia recórrer les impremtes de Barcelona a punta de pistola, requisant el paper que utilitzaria per publicar els seus llibres (4). Rebé el títol nobiliari de Marqués de Pedroso de Lara el 1994. El seu fill, José Manuel Lara Bosch, continuà l’empresa editorial a més d’haver presidit el RCD Espanyol, va consolidar un dels principals grups editorials espanyols, l’Editorial Planeta, a més de posseir accions a “La Razón” i Atresmedia (La Sexta i Antena 3). Conegudes són les seves declaracions en que amenaçava de traslladar l’Editorial Planeta de Catalunya si aquesta assolia algun dia la independència.
Miquel Mateu Pla, (Barcelona, 1898-1972).Provenia anteriorment dels monàrquics autonomistes, va ser alcalde de Barcelona des de l’entrada dels feixistes a la capital catalana fins a 1945. També va ser 24 anys procurador a les Corts franquistes com a conseller nacional de la Falange i cinc anys més com a membre vitalici, així com ambaixador a París. Inicià el conglomerat empresarial vinícola del Grup Peralada que dóna lloc al castell i les terres de la seva propietat. El seu fill destacarà pel control d’una part important de les sales de joc de Catalunya, incloent-hi el casino situat al castell de Peralada. Miquel Mateu, era amic íntim del Caudillo que l’anava a visitar sovint a la seva casa de Llançà. Fill d’un industrial, cofundador de la Hispano-Suiza, va tenir nombrosos càrrecs i responsabilitats al Banco Urquijo Catalán o Barcelonesa de Publicaciones (editora del Diario de Barcelona), i va presidir La Caixa de Pensions, Fomento del Trabajo Nacional i l’agència de notícies EFE. (5)
Miquel Mateu i Pla en un acte religiós poc després de ser nomenat alcalde de Barcelona
Carles Trias Bertran (Barcelona, 1914–Madrid, 1969).Fill de l’alta burgesia barcelonina, va ser un dels fundadors de Falange a la província, va marxar a Burgos a l’esclatar la guerra. Tinent d’alcalde de la Barcelona franquista i primer secretari del Movimiento a la província de Girona, està vinculat amb la sentència de mort al fundador d’Unió Democràtica de Catalunya, Manuel Carrasco i Formiguera. Dels seus fills, Jorge Trias, és advocat i col·laborador de la Fundación para los Análisis y los Estudios Sociales (FAES) i diputat del PP entre 1996 i el 2000. Històric columnista de l’ “ABC”, posteriorment de “El País”. Un altre dels seus fills, Eugenio Trias, fou un dels principals filòsofs espanyols del segle XX, promotor del manifest del Foro Babel que denunciava el catalanisme i reclamava més presència del castellà a Catalunya, vinculat a Ciutadans.
Juan Antonio Samaranch Torelló (Barcelona, 1920-2010).Fill d’una família acomodada que vivia a la dreta de l’Eixample i que tenia una empresa tèxtil a Molins de Rei. Durant la Guerra Civil fou cridat a incorporar-se al bàndol republicà (maig de 1938), com a sanitari, posteriorment passà a França i des d’allà es traslladà a la zona nacional. Procurador a les Corts franquistes de 1964 a 1977 com a delegat nacional d’Esports, regidor a l’Ajuntament de Barcelona i com a president de la Diputació de Barcelona de 1973 a 1977, el 1980 és designat com a president del Comitè Olímpic Internacional (COI), des d’ aquest càrrec anuncià que Barcelona acolliria els Jocs Olímpics del 92. Durant el seu mandat al COI es van donar greus casos de corrupció, el 1991 es va produir la dimissió de l’advocat i mà dreta de Samaranch, Robert Helmick, per haver-se beneficiat del seu càrrec i haver cobrat de forma irregular 300.000 dòlars. Per altre banda, durant el seu càrrec també es va donar la comprar silenciosa de vots per part de la candidatura de Salt Lake City per acollir els Jocs Olímpics d’Hivern del 2002. En l’àmbit empresarial, Samaranch va ser conseller delegat i gerent de la societat familiar Samaranch Hermanos, conseller de la Fábrica Española de Magnetos (FEMSA), del Banco de Madrid i del Banco Catalán de Desarrollo. El 1987 va ser nomenat conseller delegat de la Caixa de Pensions el 1987, president de l’entitat fins 1999, així com president de la immobiliària Colonial propietat de la mateixa Caixa de Pensions i des d’on es va promoure l’especulació immobiliària i la posterior bombolla del sector. Un cop jubilat Samaranch fou designat president d’honor del RCD Espanyol i el 1991 el rei el va nomenar Marquès de Samaranch. El seu fill, Joan Antoni Samaranch Salisachs fou membre del Comitè Olímpic Internacional des de l’any, vicepresident de la Federació Internacional de Pentatló modern des de 1996 i soci fundador de l’empresa GBS Finanzas, SA.
Burgesos que passaren de la Lliga Regionalista a donar suport al franquisme a l’esclatar la guerra o amb la victòria franquista:
Francesc Cambó Batlle (Verges, 2 de setembre de 1876-Buenos Aires, 30 de abril de 1947). Líder de la Lliga Regionalista, a l’’sclatar la guerra es trobava a l’Adriàtic navegant amb el seu iot Catalonia. Amb la formació del govern liderat pel socialista Largo Caballero, Cambó va recolzar públicament als militars insurrectes i considerant la Guerra Civil com una “Cruzada Española“.
El 10 de febrer de 1938 en un escrit titulat Per què, malgrat tot, els catalans devem desitjar la victòria dels nacionals, es posicionava a favor de la causa nacional en aquests termes:
Cambó, Francesc. Meditacions. Dietari (1936-1940). Editorial Alpha SA, Barcelona. Abril de 1982
Finançà el servei d’espionatge franquista Servicio de información del Nordeste de España (SIFNE). El 1941 es va traslladar a Buenos Aires on fou president de l’empresa d’electricitat CADE, va morir el 1947.
Narcís de Carreras Guiteras, (La Bisbal d’Empordà, 16 d’agost de 1905 – Barcelona, 11 d’ octubre de 1991). De professió advocat, va ser ser secretari personal del líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó. Un cop acabada la Guerra Civil col·laborà activament amb el règim franquista. A l’1 d’octubre de 1960 a l’aniversari de la designació de Franco com a cap d’estat escrivia un article a “La Vanguardia” anomenat “La política o la ilusión del bien común” (6), on es mostrà clarament favorable al règim franquista.
Fragment final de l’article de Narcís de Carreras «La política o la ilusión del bien común» La Vanguardia, 1 d’octubre de 1960
Formà part de les directives del Futbol Club Barcelona d’Agustí Montal i Galobart i d’Enric Martí i Carreto. Fou president del Futbol Club Barcelona entre 1968 i 1969 (seva és la frase “el barça és més que un club”), i de la Caixa de 1972 a 1987. El seu fill és Francesc de Carreras Serra, jurista, articulista i catedràtic de Dret Constitucional a la UAB; abandonà el PSUC el 1986 ja que considerava que amb ICV havia derivat cap a posicions nacionalistes, crític també amb el PSC i Pascual Maragall a qui acusava de catalanistes, fou un dels signants del Foro Babel contra la immersió lingüística en català, i va participar en la fundació de Ciutadans el 2006.
Joan Llonch Salas (Sabadell, 9 de febrer de 1946 – 14 de novembre de 1976). Director de Llonch SA i amo del Vapor Llonch. El 1919 es va afiliar a la Lliga Regionalista, de la qual el gener de 1930 va ser membre de la Junta Directiva a Sabadell i el 1932 secretari d’aquesta. Amb l’esclat de la guerra, es trobava a l’Hotel Ritz, domicili dels seus pares en aquells moments, i que va ser ocupat per les forces republicanes. Va aconseguir amagar-se al soterrani de l’edifici i abandonar-lo a la tarda, ja que va tenir notícies que un camió amb comunistes armats provinents de Sabadell, l’estava buscant. El 26 de juliol va creuar la frontera andorrana i després la francesa. El gener de 1937, Francesc Cambó li va encarregar ser el cap de l’Oficina de Propaganda i Premsa de París, des d’on es recolzava als militars colpistes i es prestava ajuda als desplaçats de la zona republicana. Va deixar la direcció l’any 1938 a causa d’algunes tensions que es van produir a l’Oficina. Assabentat de la malaltia del seu pare, va decidir tornar a Espanya, establint-se a Doneztebe/Santesteban (Navarra), on el 21 de setembre de 1938 -pocs dies després de la mort del seu pare-, ell i el seu pare foren acusats de catalanistes i se’ls hi va retirar els salvo-conductes Des de llavors es va dedicar a l’activitat empresarial i quan va acabar la guerra va tornar a Sabadell, dedicant-se a la direcció de l’empresa. També va formar part del consell d’administració del Banc de Sabadell, del que en va ser nomenat president el 1976, i en els darrers anys de la seva vida va col·laborar, tot i que rebutjant qualsevol càrrec, al projecte del nou Partit Liberal Català que no va acabar de fructificar.
Josep Maria Marcet Coll (Sabadell, 26 de març del 1901- 4 d’abril del 1963). Alcalde de Sabadell de 1942 al 29 d’abril de 1960. Empresari vinculat a la indústria llanera, milità a les Joventuts Mauristes, i arribà a ser cap de la Unión Patriótica, el partit de la dictadura de Primo de Rivera i regidor durant el 1924-25. També va ser regidor durant la II República amb la Lliga Catalana. En esclatar la Guerra Civil va refugiar-se a la zona franquista i s’afilià a les FET-JONS. Participà en la primera centúria de Falange i creà la segona centúria de la Falange catalana establerta a Burgos, va combatre al Front d’Aragó i estigué vinculat als serveis d’informació militar. Un cop el bàndol franquista guanyà la guerra, tornà a la ciutat, fou delegat local de la CNS, d’excombatents i de milícies, primer tinent d’alcalde i alcalde accidental al 1940. El 27 de gener de 1942, Marcet organitzà una monumental visita de Franco a la ciutat, després d’aquesta, fou nomenat alcalde, en un consistori on tots els regidors tenien el carnet de la FET-JONS. Fou l’alcalde franquista de Sabadell que estigué més temps en el càrrec, des de finals de 1940 com a alcalde accidental i de 1942 fins al 1960. El 21 de maig de 1947 organitzà una nova visita de Franco a la ciutat. Dirigí el consistori amb mà de ferro, realitzant una profunda depuració de l’administració anterior republicana i iniciant una dura repressió contra els antifranquistes vençuts, a més vetllà pels interessos dels empresaris del tèxtil llaner dels que ell en formava part, fent-se nomenar president del Gremi de Fabricants de 1951 a 1956, també fou president del Centre d’Esports Sabadell i de l’Aeroclub de Sabadell. Tornà a ser diputat provincial del Partit Judicial entre 1955-56.
José Tayá Solanes, el seu pare era propietari d’una carnisseria i ell treballà com a comerciant majorista de carn. Durant la II República va militar a la Lliga Regionalista però sense tenir-ne un paper destacat, durant la Guerra Civil es va quedar a l’Hospitalet i col·laborà en les col·lectivitzacions, curiosament fou nomenat secretari de la Col·lectivització de les Empreses Càrnies a proposta de la CNT. Un cop acabada la Guerra i després del cessament del també empresari carnisser Enrique Jonama Darnaculleta va ser proposat com alcalde pel governador civil Felipe Acedo Colunga, però fou cessat quatre anys després al ser acusat de frau en els abastaments que practicaven alguns membres del consistori municipal.
A part dels burgesos catalans que hem anomenat i dels quals podríem anomenar forces més, també cal destacar el suport al Franquisme de grans escriptors i intel·lectuals catalans com Josep Pla i Eugeni d’Ors.
Josep Pla i Casadevall (Palafrugell, 8 de març de 1897 – Llufríu, 23 de abril de 1981), treballà com espia al servei de Franco en el SIFNE, de fet va ser l’espia número 10 i una figura clau de la quinta-columna franquista. A l’esclatar la guerra es traslladà a Marsella, posteriorment a Roma escriu per encàrrec de Cambó gran part de l’obra Historia de la Segunda República Española, publicada el 1939. A la tardor de 1938 Pla i la seva parella, la noruega Adi Enberg, es desplacen a Biarritz i des d’allà arriben a Sant Sebastià des d’on s’incorporen a l’Espanya franquista. El gener de 1939 entrà a Barcelona amb les tropes franquistes i entre febrer i abril de 1939 fou subdirector de “La Vanguardia” sota la direcció de Manuel Aznar.
Eugeni d’Ors, a l’esclatar la guerra es trobava a París fins que el 1937 es traslladà a Pamplona on continuà el seu Glosario al diari Arriba España, i començà a col·laborar en les institucions culturals del bàndol nacional. D’Ors també col·laborà a la revista Jerarquia i participà el 1938 en la creació i com a secretari perpetu a l’Instituto de España. Fou nombrat Jefe Nacional de Bellas Artes i aconseguí recuperar a Ginebra pel règim de Franco els tresors del Museu del Prado exportats pel Govern de la República durant la Guerra. Durant els anys quaranta d’Ors representà el règim franquista en els principals fòrums culturals europeus.
Tot i el recolzament de la burgesia catalana al franquisme, aquesta va ser poc premiada pel règim, el finançament de Cambó al bàndol nacional no va ser recompensat per Franco, i el personal polític català va tenir poc pes en l’estructura franquista, quedant relegat a l’àmbit local. A la dècada dels quaranta només va haver-hi dos ministres catalans: Eduardo Aunós, Ministro de Justícia (1943-45), membre del primer Consejo Nacional de FET-JONS, ex-militant de la Lliga i exministre durant la dictadura de Primo de Rivera, que va ser nomenat Ministro de Justícia (1943-1945); i Demetrio Carceller, ministre d’Industria y Comercio (1940-1945).
(1) de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg 63).
(2) de Riquer, Borja. 1939 Barcelona any zero. Història Gràfica de l’ocupació de la ciutat. Barcelona, Institut de Cultura-Proa,1999. 1939: La conveniència pràctica de la burgesia catalana (pàg.66).
GUIXA, Josep (2014) Espias de Franco: Josep Pla y Francesc Cambó. Ed. Forcola, Colección s.XX. 520 pàgS.
MARÍN i Corbera, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari,12.
Història i pensaments 