• Llegir molt no et fa més intel·ligent ni més crític, hi ha una gran quantitat de llibres de merda, de famosos del cor, xafarderies, conspiracions que cauen per totes bandes, etc. Tampoc et fa més intel·ligent ni més crític llegir només aquells que pensen com tu o per confirmar només les idees que ja tens (biaix de confirmació).
• Els homes quan ens acostem als 40 o abans (o molt abans) ens quedem calbs o ens surten canes.
• Molt sovint la gent que ha pres drogues una llarga temporada o ho deixen amb la parella, es fan “runners”, pugen moltes muntanyes o fan qualsevol altre esport de forma molt intensiva. En el cas de la droga deu ser per suplir-la a base d’endorfines i en el cas de trencament amb la parella, també deu ser per no menjar-se l’olla.
• La gent que té l’autoestima molt alta acostuma a ser idiota terminal i profundament insuportable.
• Quan més van darrere teu, més passes d’ell/a, quan vas més darrere d’ell/a més passa de tu. “L’estratègia” acostuma a ser l’interès, sense tirar tots els trastos. Però el cert és que amb aquestes coses no es poden fer gaires estratègies, més enllà de no liar-la “parda”.
• Una persona sonada i/o ignorant es pot detectar en si creu en l’astrologia, l’alquímia, en tot tipus de conspiracions, es creu qualsevol frase de psicologia positiva i és molt fan de llibres i autors d’autoajuda. Si només té una d’aquestes coses és lleu, si en té dues o més és més greu i si les té totes és molt complicat trobar-hi solució.
• Sovint els “coachings” son xarlatans amb ganes de treure’t calés.
• El cervell pot ser el teu pitjor enemic.
• Les xarxes socials han convertit en famosos a gent narcisista i sovint també idiota que només generen “polèmica” per ser el centre d’atenció.
• Com més busquis la felicitat menys la trobaràs, la felicitat és disfrutar del moment (amb les persones que vols estar, la natura, etc.) i s’aconsegueix sense buscar-la ni pensar-hi.
• És cert que equivocar-se és sovint la millor manera d’aprendre, però hi ha qui s’equivoca constantment amb el mateix i no aprèn res.
• Si diu: “no soc d’esquerres ni de dretes” és que és molt de dretes.
• Si diu: “no sóc racista, però…”, és molt racista.
• Qui diu: “Soc un lliure-pensador”, “políticament incorrecte”, etc. Acostuma a ser un fatxa important.
• Els nous rics acostumen a tenir la necessitat de mostrar la seva riquesa, cotxes i cases de luxe, marques de roba, etc. A vegades aquesta actitud és una mostra d’inseguretat i necessiten fardar de que pertanyen a una classe social alta. En canvi els rics del cagar des de que han nascut, no acostumen fer-ho, no en tenen cap necessitat, de fet pots trobar-te’n alguns que van bastant “tirats” per exemple en el vestir. A Sabadell per exemple hi ha descendents de famílies d’industrials que tenen molts calés, però en canvi no els veuràs pel centre donant voltes amb un cotxe de luxe per exemple, després poden tenir una casa enorme o vàries (els que no s’han arruïnat, clar).
• Les persones que fàcilment idealitzen a les altres, tenen una baixa autoestima.
• No tot depèn d’un mateix. Hi ha una pila de circumstàncies que limiten el marge de llibertat personal, on has nascut, la família, el barri, l’educació, etc. Així que no et carreguis tota la culpa.
• La gent que parlar molr sense parar, acostuma a no dir res interessant.
• Sovint les persones amb una autoestima molt alta son profundament idiotes.
• Es coneix molt a una persona veient com tracte a un cambrer i en general aquells treballadors que estan de cara al públic.
• El respecte no és tenir por cap una persona, sinó admiració pels coneixements que té i com actua, pel que pots aprendre d’ella.
• Qui no s’arrisca, no pisca, però també a l’arriscar et pot sortir malament i caure en picat, cal valorar els pros i els contres.
• L’odi no és gens sa, crema a un mateix per dins, es pot estar en contra d’alguna cosa o no suportar a certes persones, però odiar només serveix per fer-se mal a un mateix.
• A vegades per entendre com funcionen les coses i les persones, és millor callar i escoltar per aprendre. També pot ser útil per recollir informació per quan et faci falta.
• És important saber parar el cap, no sempre cal estar amb el coco en funcionament, calen també moments de simplement gaudir del moment, sigui xerrant amb altres, gaudint de la naturalesa, de l’esport, de contemplar un paisatge o una obra d’art, etc.
• El problema no és tenir una creença sinó quan aquesta s’institucionalitza i es forma una jerarquia.
• Mai tant pocs han robat tant a tants com actualment, aquesta fa molt que es diu, però a mesura que “avencem” va a més.
• Les persones que acostumen a donar més lliçons de vida, ètica, etc., acostumen a ser les que més es comporten contràriament a les lliçons que donen.
• Sovint les persones que més calés tenen, més en volen, fent tota classe de corrupteles, trepitjant als demés, etc. i aconseguint ser uns infeliços i que els altres ho siguin.
• Sovint els més ignorants afirmen saber moltes coses, i els més llests son els que esperen, contrasten informació i es formen una opinió pròpia.
• A vegades hi ha persones que arribem a una edat i ja passem de discutir segons quines coses amb segons quines persones. Donem la raó o pel seguit i així tots contents. Ells es pensen que tenen la raó i nosaltres no ens estressem.
• Els nacionalismes (i amb això no estic dient que tots siguin iguals, perquè no ho son) tenen en comú elevar en herois a personatges històrics mal parits i abusadors (com a mínim). Per exemple el nacionalisme espanyol i català eleven a herois nacionals (sobretot els nacionalismes romàntics identitaris) a personatges medievals matadors de moriscs, abusadors amb els pagesos, amb dret a cuixa, expansionistes, mercenaris, etc. El nacionalisme espanyol a “los Reyes Católicos”, el Cid o Pelayo, i el nacionalisme català Guifré el Pollós, els Almogàvers i Jaume I. Encara que el cert és que no lluitaven per cap nació sinó per expandir el seu poder i control del territori, per calés el cas dels Almogàvers, eren mercenaris al servei del rei.
• Els que es defineixen com a “no nacionalistas”, acostumen a ser nacionalistes espanyols.
• Les persones que no tenen por poden ser les més perilloses, per exemple les persones que la vida els ha atropellat un tràiler diverses vegades, i especialment les que no tenen por a morir. I si la vida els ha atropellat i no tenen por a morir (ni a matar) per unes idees (o sigui, fanàtics), poden ser extremadament perilloses.
• Quan algú es mor, els coneguts diuen que era una bona persona, simpàtic, agradable, etc. Encara que pensin que era insuportable i els hi caigués malament. Una vegada es va morir un conegut i a un que també el coneixia li vaig dir que no em queia bé, es va quedar parat, fent cara de sorprès. Tampoc cal que aneu al tanatori o a l’enterrament a dir que us queia malament, li vaig dir passat uns anys.
• Quan s’agafa un assassí, és molt comú que els veïns seus davant la premsa diguin que era una persona molt amable, que mai ho haguessin dit, que era molt educat i sempre saludava. Encara que tinguin sospites que era un assassí, és una manera de protegir-se i treure’s qualsevol responsabilitat, no haurien d’entrevistar els veïns, perquè sempre és el mateix.
• És molt important posar límits a les persones, especialment en persones narcisistes i/o psicòpates, sinó pots ser esclafat com un cuc una i altra vegada. Amb els nens petits també és important establir límits sinó es fan grans i entenen que poden fer el que els doni la gana sense tenir conseqüències per ells ni pels del seu voltant.

Continuarà… (suposo).