Història i pensaments

Sense cap mena de dubte, un dels esdeveniments més importants (o el més important) del segle XX va ser la caiguda de la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits.

La doctrina ultraliberal i anticomunista de Reagan

El 1980 Reagan succeïa a Jimmy Carter com a president dels EUA, Reagan havia participat en les purgues anticomunistes del maccarthisme. Abans de la seva elecció s’havia declarat com enemic de la distensió i de la signatura del tractat de SALT II, ja que segons ell afavorien la Unió Soviètica en detriment dels Estat Units. Reagan no era partidari d’abordar les problemàtiques internacionals i geoestratègiques de manera conjunta, sinó de combatre el comunisme per tots els mitjans i arreu del món, ja que considerava superiors els valors del capitalisme liberal sobre una URSS que ja començava a mostrar problemes econòmics.

En el seu primer mandat, va llançar el major programa en temps de pau de la història dels EUA, la “Iniciativa de Defensa Estratègica” (IDE), coneguda com a “Guerra de les Galàxies”, que pretenia crear un gran escut antímissils que abastés tot els EUA (en realitat aquest projecte no era realista i consistia sobretot en mostrar la superioritat respecte la Unió Soviètica). i sobretot financers per llançar-se a una altra baula més alta de competició armamentista.

A nivell exterior, Ronald Reagan va llançar l’anomenada “Doctrina Reagan”, una política d’intervencions militars i ajuda a les contrarevolucions anticomunistes per enderrocar règims marxistes al tercer món: Invasió de Granada el 1983, suport a la contra nicaragüenca i la guerrilla islàmica de l’Afganistan.

L’arribada de Gorbatxov al poder el 1985 i la seva política de Perestroika va permetre que Reagan en el seu segon mandat (1984-1988) donés un gir en la seva política exterior, oblidant la seva retòrica anticomunista i optant per una política pragmàtica. els arsenals nuclears de les dues superpotències.

La derrota soviètica a l’Afganistan

En 1973, el nou líder de l’Afaganistan, Daoud Khan, va ser assassinat per oficials afganesos entrenats per l’URSS, els quals van nomenar Nur Mohammed Taraki com a president d’un govern prosoviètic Però Amin no s’entenia amb el govern de Moscou, a més les reformes socialitzadores i laiques van posar en contra els Mujahidins islamistes, i a més hi havia una lluita de poder entre les dues principals tendències comunistes. El 24 de desembre de 1979 la Unió Soviètica va envair Afganistan amb la intenció d’assegurar-se un govern prosoviètic i derrotar als Mujahidins. Estats Units va armar als Mujahidins al considerar que Afganistan quedava fora de la zona d’influència soviètica, boicotejà els Jocs Olímpics de Moscou i embargà l’exportació de blat a l’URSS.

La guerra es va convertir en un fracàs per l’URSS, els 100.000 soldats soviètics només controlaven les ciutats, mentre que grans extensions rurals eren controlades per la guerrilla islamista. Finalment el 1989, l’exèrcit soviètic abandona l’Afganistan, el resultat: 20.000 homes morts i milions de rubles perduts, amb una economia ja en crisi. El resultat posterior del suport dels EUA als mujahidins ha estat la creació de grups terroristes fonamentalistes com Al-Qaida i que el 1996 els extremistes islamites dels talibans prenguessin el poder del país.

La crisi dels euromíssils

Durant els anys 70, l’URSS va desplegar a Europa central i oriental 330 míssils nuclears d’abast mitjà, amb la intenció d’intimidar els estats de l’Europa occidental, buscant a llarg termini l’allunyament dels estats occidentals dels Estats Units, ja que els Estats Units no gosarien intervenir directament en sòl europeu. Després que l’URSS trenqués les negociacions sobre els míssils, a finals de 1983 l’OTAN va instal·lar míssils Pershing més precisos que els SS-20 soviètics i amb un temps de vol a Moscou de 10 minuts.

En els quatre anys transcorreguts entre la decisió i el desplegament dels “euromíssils” hi va haver enormes protestes pacifistes, sobretot a la RFA. Però finalment Helmut Kohl va aprovar la instal·lació de 108 míssils Pershing i 464 Cruise, sortint unida i enfortida l’OTAN, fins que el 1987 el tractat soviètic-nord-americà va eliminar les armes nuclears de mig abast.

Els intents de reforma de Gorvatxov: La Perestroika i la Glasnost

En arribar al poder el 1985, una de les qüestions immediates a resoldre era fins quan podia aguantar l’URSS l’estirada armamentística i tecnològica impulsada per Reagan.

El projecte de Gorbatxov pretenia un canvi gradual en les estructures polítiques (Glasnost: obertura política) i econòmiques (Perestroika : reestructuració econòmica) dels països socialistes per adequar-se a les noves necessitats. En matèria política, Gorbatxov va introduir eleccions directes, va posar fi a la prohibició de partits polítics i va declarar que els països del Pacte de Varsòvia eren lliures per triar el seu futur.

En matèria econòmica es pretenia passar d’un sistema d’economia centralitzada i planificada a un sistema d’economia de mercat, però sense destruir tot el sistema d’economia planificada. Es va permetre certa autonomia local i es van liberalitzar els preus, així mateix es pretenia lluitar contra l’absentisme laboral propugnant la liberalització econòmica, campanyes i lleis contra l’alcoholisme. També pretenia donar més poder de decisió a les empreses sense haver de consultar a les autoritats. Es va fomentar l’empresa privada i les societats conjuntes per impulsar l’inversió.

Les reformes de Gorbatxov, teòricament, no pretenien una tornada al capitalisme sinó políticament una democratització del sistema, i econòmicament donar cabuda a la petita i mitjana empresa i a l’inversió estrangera. La qüestió és que el 1989 a causa de les problemàtiques nacionals (oposició al control de Moscou, independència) polítiques (reclamació de llibertat d’expressió, pluripartidisme, etc.) i econòmiques (crisi econòmica, llibertat per crear una empresa) dels països de l’est, especialment la població dels països satèl·lits de l’URSS, estava desenganyada amb el sistema; l’oposició al sistema socialista s’havia organitzat en moviments de protesta forts. També cal destacar la propaganda occidental o ciutadans que havien viatjat a l’Europa occidental i que havien vist els articles de consum i el nivell de vida que es podia arribar a obtenir en aquests països.

La caiguda del mur i el bloc de l’est

La primera peça del bloc de l’est que va caure va ser el mur de Berlín, on oest i est es donaven l’esquena. El 9 de novembre de 1989, un mes després de que Honecker fos substituït pel reformista Krenz i després de manifestacions demanant democràcia i llibertat, les autoritats van permetre el lliure pas entre els dos sectors de Berlín i el mur va ser enderrocat per la població. Amb la seva eliminació s’acabava amb el símbol més representatiu de la Guerra Freda i s’obria la possibilitat de reunir les dues alemanyes.

El 22 d’octubre es refundava la República Húngara, suprimint la “República Popular”, a Polònia el moviment opositor de caràcter nacionalista i anticomunista, estava comandat pel sindicat Solidarnosc i el seu líder carismàtic Lech Walesa i l’església, que amb l’elecció d’un papa polonès va complicar encara més la situació, aquest fort rebuig al comunisme va fer que el desembre el parlament prohibís el Partit Comunista.

A Txecoslovàquia, l’anomenada “revolució de vellut” comença amb les mobilitzacions estudiantils, a començaments de desembre es forma el govern comunista de Milos Jakes, formant-se un gabinet provisional que integrava diverses forces polítiques. Les protestes però, continuen, i finalment Vaclac Havel, intel·lectual i símbol de la resistència al règim comunista, és elegit per unanimitat president de la República.

Totes les revolucions foren pacífiques, excepte a Romania. Al desembre una manifestació a Timissora va ser durament reprimida. Com a resposta, Ceausescu, va decidir convocar una manifestació a favor seu al centre de Bucarest, però la protesta es va convertir en una manifestació contra ell i la seva família, que va ser dissolta a trets. A finals de desembre l’exèrcit es fracciona entre partidaris i detractors del règim, i la policia política, la Securité , es manté lleial al règim. Els combats tenen lloc a la capital i a diverses ciutats del país, mentrestant Ceausescu i la seva dona intenten fugir, però són capturats i assassinats. Es forma un Comitè de Salvació Nacional, amb un antic col·laborador de Ceausescu, Ion Iliescu, i es convoquen eleccions.

Així doncs, el 1989 van caure tots els règims comunistes europeus, les excepcions van ser Bulgària (1990) Albània (1992) i la mateixa Unió Soviètica (1991).

A la Unió Soviètica, el 1988 ja s’havien celebrat eleccions que tot i no ser lliures, el PCUS ja no tenia tots els llocs del govern i es va formar una minoria de “reformadors” entre els quals es trobava Ieltsin.

El 19 d’agost de 1991 va tenir lloc un cop d’estat per part de militars contraris a les reformes de Gorvatxov, criticat perquè les reformes s’aplicaven massa lentament o pels comunistes que temien que destruïssin el sistema socialista, finalment va renunciar al seu càrrec després de sortir al carrer amb diversos milers de manifestants. amb el poder, el 31 de desembre va eliminar l’URSS i va reemplaçar la bandera vermella per la tricolor d’origen tsarista.

La doctrina de xoc: Rússia i Polònia com exemples

L’economista neoliberal Milton Friedman (Nobel de la pau) i els seus companys economistes neocons , anomenats els Chicago Boys van aprofitar la caiguda del “socialisme” per implementar les seves polítiques econòmiques neoliberals en diversos països.

A Rússia es van privatitzar ràpidament unes 225.000 empreses estatals. El 1992, el rus mitjà consumia un 40% menys que l’any 1991, i una tercera part de la població vivia per sota del llindar de la pobresa. D’aquestes privatitzacions en sortiria un grup de nous multimilionaris, alguns antics membres del Partit Comunista, altres ciutadans “corrents”, coneguts com els oligarques, que es van enriquir a través de la compra d’empreses privatitzades a baix preu. El 1989, 3 milions de russos vivien en la misèria, amb menys de quatre dòlars diaris, després de la teràpia de xoc, un 90,74 milions de russos vivien sota el llindar de la pobresa, segons el Banc Mundial. El 2006 el govern rus va reconèixer que a Rússia hi havia 715.000 nens sense sostre, la UNICEF va elevar la xifra en 3,5 milions.

A Polònia, després de la caiguda del comunisme, el govern de  Solidarnosc es va trobar amb un deute de 40 milions de dòlars i una inflació que arribava al 600%. Jeffrey Sachs i el seu company del FMI David Lipton amb l’ajuda de George Soros, van oferir al govern polonès el Pla Sachs: vendre les mines i les fàbriques estatals al sector privat. En realitat el Pla Sachs xocava amb la proposta de Solidarnosc de formar una plataforma de cooperatives. Sumit pels deutes i les pressions del FMI i els  neocons, el govern polonès va adoptar el Pla Sachs. 
El poble polonès va respondre al Pla Sachs i al govern de  Solidarnosc amb nombroses vagues, a finals de 1993 el 62% de la indústria polonesa continuava sent pública, es van produir unes 7500 vagues. L’onada de vagues va aconseguir frenar la privatització de més empreses i la pèrdua de centenars de milers de llocs de treball.

Principals causes de la caiguda de la Unió Soviètica i els seus països satèl·lits

Causes econòmiques

-Proteccionisme i centralització econòmica.

-Massa pes del sector secundari davant del terciari.

-Excés de despesa en la carrera armamentística amb els EUA.

-Estancament de la producció siderúrgica i petroliera.

-Dificultats en el proveïment energètic.

-Absentisme laboral.

-Endarreriment de l’URSS en telecomunicacions i informàtica (respecte al bloc occidental).

-La pròpia Perestroika: Tesi defensada sobretot pels partidaris de planificació econòmica socialista o marxistes partidaris del manteniment de l’URSS, assenyalen la pròpia Perestroika com a causant de la desintegració de l’URSS, argumentant a la transformació en una economia de mercat, va destruir i desorganitzar la producció, creant inflació i desproveïment. A més, va facilitar que els interessats en el canvi de sistema actuessin sense consultar a la població i aprofitessin per enriquir-se especulant amb els articles de consum i la privatització de les empreses estatals. Si bé és cert que la disponibilitat de productes de primera necessitat havia baixat dràsticament i la inflació s’havia disparat durant la Perestroika, als anys 70 ja començava a fer-se evident i als 80 és quan els problemes econòmics es van aguditzar. Així doncs, seria la direcció soviètica (revolució des de dalt) la que hauria provocat la “Gran Transició” cap al capitalisme, en aquest aspecte tenen certa raó, ja que la desintegració de la Unió Soviètica va ser duta a terme per part de les elits liberals del partit.  El març de 1991 en referèndum, el 80% de la població de l’URSS es va mostrar favorable de mantenir la Unió Soviètica“ com una federació renovada de repúbliques sobiranes i iguals en dret, en què es garanteixin els drets i les llibertats de les persones de totes les nacionalitats”. Tot i que cal objectar que les tesis liberals es van estendre fàcilment a causa de la desacceleració econòmica dels 80.

Tampoc s’han d’ ignorar les causes polítiques que descriurem breument a continuació.

Causes polítiques:

-El poder de la burocràcia en ser conscients que la transformació en un sistema capitalista els podria beneficiar econòmicament.

-Control polític i intervencions militars de Moscou als estats socialistes de l’Europa Oriental (Hongria 1954, Praga 1968) així com a Afganistan (1979-1989). Provocant el rebuig dels habitants d’aquests països i reclamant la plena sobirania davant de la supeditació als interessos de Moscou. La majoria de països de l’est, veien la Unió Soviètica i el comunisme com un control de Moscú de la seva política, economia i societat.

-Falta de llibertat i participació obrera en les decisions econòmiques i polítiques.

-Entrada d’elements liberals als càrrecs alts i intermedis del PCUS.

-Nacionalisme als països bàltics (Eslovènia, Letònia i Lituània) recolzats pel bloc occidental, així com a les Repúbliques del sud (Kazakhstan, Azerbaidjan, Armènia i Geòrgia), en aquestes últimes, s’han de sumar els conflictes interètnics i religiosos dins de les pròpies Repúbliques.

Principals conseqüències de la caiguda de la Unió soviètica i els seus països satèl·lits:

Conseqüències econòmiques:

• Increment de la desigualtat social:

Especialment durant els primers anys de la transició del comunisme al capitalisme, baixa el nivell de vida de la majoria de ciutadans de les Repúbliques socialistes, exceptuant els dels països bàltics. La fi de l’estat assistencial (gratuïtat i garantia de sanitat, educació, habitatge i treball) suposa l’aparició de l’atur, la indigència i la mendicitat.

Apareix una nova elit econòmica, els oligarques, provinents de l’antic aparell soviètic que aprofiten la privatització de les empreses estatals per fer-se’n amos. 

Amb Putin l’economia russa i el nivell de vida (sobretot a ciutats com Sant Petesburg o Moscou) va anar millorant, tot i existir borses importants de pobresa, és per això que tingué el suport de molts russos. Així mateix, acabà amb mà de ferro amb la guerra entre màfies.

Conseqüències polítiques:

Reunificació d’Alemanya.

Partició de Txecoslovàquia en dos nous estats: República Txeca i Eslovàquia.

Instauració irregular de democràcies liberals als països excomunistes de l’est (exceptuant Bielorússia).

Ressentiment de molta població russa per la pèrdua del “gran país” i la humiliació i misèria, sobretot durant els primers anys de les privatitzacions.

• Nacionalisme i ultranacionalisme:

-Conflictes territorials a Geòrgia (Abkhàzia i Ossètia del Sud), Moldàvia (Transnistria), Ucraïna (repúbliques de Donetsk i Lugansk), Azerbaidjan (República de Nagorno Karabakh). Guerra a la exiugoslàvia, que malgrat no formar part del bloc de l’est, era un país socialista (Tito havia donat marge a certa “autogestió” obrera), no alienat i format per diferents pobles. El seu enfonsament al juny de 1991, va provocar una brutal guerra civil (1991-1999). Sèrbia, amb l’excusa de protegir les seves minories de les diferents repúbliques, va intentar crear una “Gran Sèrbia” estenent el seu exèrcit i cometent matances sobretot contra els musulmans de Bòsnia i Kosovo, matances que també van cometre els ultranacionalistes croats contra la minoria sèrbia del país.

-Sorgiment de moviments nacionalistes i ultranacionalistes en països exsocialistes: Hongria, Ucraïna, Bulgària, Polònia o la pròpia Rússia.

• Fi del món bipolar:

-Hegemonia ideològica: S’aplica el neoliberalisme sense oposició, als estats exsocialistes així com s’acaba o es va minant l’anomenat “Estat del Benestar” a les democràcies liberals. El capitalisme neoliberal és vist com l’únic sistema possible, teoria del «Fi de la història» de Fukuyama, Nou Ordre Mundial, G. Bush.

-Hegemonia política i militar dels Estats Units, extensió de l’OTAN a Europa. En els darrers temps, però, Rússia ha tornat a intervenir en el pla militar i ha recuperat influència en diversos territoris, a Geòrgia (Ossètia del Sud i Abkhàzia), Ucraïna (Crimea, Lugansk i Donetsk) i Síria. 

En els últims temps estem en un món més multipolar, Actualment Xina és el principal competidor econòmic dels EUA, altres països considerats emergents son Brasil, Índia, Rússia i Sud-Àfrica.

-Hegemonia cultural: Societat de consum, competitivitat, on sovint s’arriba a un individualisme extrem.

La fi de la història o només un punt i a part?

L’economista Francis Fukuyama a La fi de la història i l’últim home (The End of History and the Last Man )el 1992, defensa que la caiguda del socialisme real suposa la victòria del liberalisme com a únic sistema possible. En realitat, la base del llibre va ser la conferència que va donar l’hivern del 1989 a la Universitat de Chicago, en aquesta conferència va exposar que la caiguda del comunisme comportava: “no al final d’una ideologia ni a una convergència entre capitalisme i socialisme […] sinó a una victòria sense intimidació del liberalisme econòmic i polític. No era doncs una ideologia que havia acabat, sinó la fi de la història com a tal”.

En els darrers anys s’han viscut importants canvis:

• S’accentua la concentració de riquesa en poques mans, provocant una gran desigualtat i la capacitat d’influència sobre milions de persones. Segons Intermon-Oxfam des del 2020, la fortuna conjunta dels cinc homes més rics del món s’ha disparat un 114 %, mentre que la riquesa en mans del 60% més pobre de la població ha disminuït des de l’inici de la dècada. A l’estat espanyol, el 10% més ric concentra més de la meitat de la riquesa, mentre que el 50% de les llars més pobres amb prou feines arribava al 8%.

• El treball s’ha tecnificat i diversificat, abans els obrers es culturitzaven al sindicat o als ateneus, creant així una cultura obrera pròpia. La gent independentment de la seva classe social es “culturitza” mitjançant els mitjans de comunicació, la publicitat, les xarxes socials i els esports de masses.

• Ha augmentat espectacularment el desenvolupament i l’accés a les Tecnologies de la Informació (informàtica, Internet i comunicacions), així com l’ús de les xarxes socials des d’on es propaguen les Fake News per tal d’aconseguir que la població es cregui un determinat discurs. La dreta populista i l’extrema dreta utilitzen les xarxes socials per difondre Fake News i propagar els missatges d’odi, però no son els únics, també ho fan governs de diferents colors i les corporacions.

• L’acceleració del canvi climàtic, amb més fenomens climàtics extrems, l’augment de la temperatura, la desforestació del pulmó de la selva amazònica, el desglaç del pol nord, etc. Seran clau les polítiques a implementar per fer-lo front, polítics populistes com Trump o partits i líders de l’extrema dreta en diferents països, neguen o menystenen el canvi climàtic. La contaminació també té a veure amb la desigualtat, segons Intermon-Oxfam 50 dels milmillonaris més rics del món emeten, una mitjana, més carbó a través de les seves inversions, avions privats i iots en poc més d’una hora i mitja que una persona de mitjana tota la vida.

L’error del determinisme històric

La idea de la fi de la història, el determinisme històric, no és nou, Hegel va utilitzar el llenguatge de la ciència social moderna ja que creia que l’home era producte del seu entorn social i històric concret, però pensava que la història culminava en un moment absolut en què triomfava una societat i un estat racional. Marx va descriure la història com una sèrie d’etapes on l’home s’havia adaptat al medi social per una interacció de forces materials. Per a Marx, les darreres etapes històriques serien la dictadura del proletariat, necessària per acabar amb la burgesia, i l’extinció de l’estat que suposaria la implantació del socialisme. Tots els determinismes històrics han fallat en les seves prediccions, ja que la història futura és impredictible, mitjançant les problemàtiques presents es poden “apuntar” les que podrien ser les principals problemàtiques futures, però no afirmar que la història ha acabat, ja que mentre hi hagi humanitat, el motor, o millor dit, els motors que mouen la història, continuaran movent-se.

---

E. HOFFMAN, David (2003) Los oligarcas, poder y dinero en la nueva Rusia. Ed. Mondadori

FUKUYAMA, Francis (1992) El fin de la historia y el último hombre. Ed. Planeta.

HOFFMAN, David E. (2003) Los oligarcas: Poder y dinero en la nueva Rusia. Literatura Random House

HOSBAWN, Erich, (2011) Historia del siglo XX. Ed. Crítica

HUNTINGTON, Samuel P. (2015) El choque de civilizaciones y la reconfiguración del orden mundial. Ed. Paidós Ibérica.

KLEIN, NAOMI, (2012) La doctrina del shock. El auge del capitalismo del desastre. Ed.Planeta

LOZANO, Álvaro, (2007). La Guerra Fría. Melusina

MAMMARELLA, Giuseppe, (2006) Historia de Europa contemporánea desde 1945 hasta hoy. Editorial Ariel

POCH de Feliu, Rafael. (2003). La gran transición 1985-2002. Barcelona: Editorial Crítica.

TAIBO, Carlos, (1995) Crisis y cambio en la Europa del Este. Carlos Taibo. Ed. Alianza Editorial.