Història i pensaments

La bogeria és definida i tractada a cada cultura i a cada època històrica, de manera particular, d’acord amb les idees hegemòniques de l’època. La bogeria no és una dada objectiva, sinó una dada històrica i social. A finals del s. XIX s’abandona el terme bogeria, en ser considerat despectiu, i s’usa el terme malalt mental o ja més actualment el de trastorn mental, així es separa el trastorn de la persona, del seu caràcter i les seves vivències pròpies

La bogeria a l’antiguitat

Els antics creien que la bogeria era sagrada, que era obra de déus o dimonis. Les divinitats enviaven la bogeria com a càstig o com a venjança. En aquesta època, les persones no eren culpades pel trastorn; sinó que eren considerades víctimes innocents de forces sobre les quals no tenien cap control.

A Mesopotàmia, Israel i Pèrsia,  es consideraven els trastorns mentals com a possessions demoníaques.

A Egipte, abans que els grecs, van reconèixer el cervell com “la localització de les funcions mentals”, descrivint el trastorn emocional, anomenat després com a “histèria” pels grecs, atribuint-lo a una mal posició de l’úter, per la qual cosa fumigaven la vagina com a tractament, amb la intenció de tornar-lo a la seva posició original.

A l’Índia,  la meditació budista es feia i encara es fa servir com una forma de psicoteràpia per a trastorns mentals, així com d’ajuda per superar les dificultats de la vida diària.

A Grècia, els grecs van ser els primers a estudiar els trastorns mentals des d’un punt de vista científic, separant l’estudi de la ment de la religió, van ser els més avançats a aplicar tècniques que es desenvoluparien més endavant com ara el diàleg amb el pacient, o la interpretació dels somnis. La medicina grega va cercar lleis universals que poguessin constituir la base d’una ciència real dels trastorns, investigant a fons les lleis que governen les malalties i cercant la connexió entre cada part i el tot, la causa i l’efecte. A més dels tractaments somàtics de l’escola hipocràtica, els grecs van fer servir tres tractaments psicològics: inducció del somni, interpretació dels somnis (a càrrec de sacerdots) i el diàleg amb el pacient. Hipòcrates va sostenir que les malalties es produïen per un desequilibri dels quatre humors essencials: flegma, bilis groga, bilis negra i sang. Petits excessos d’aquests tres humors i de sang donaven lloc a personalitats flemàtiques, colèriques i sanguínies. Hipòcrates va ubicar al cervell la capacitat per pensar, sentir o somiar. Va ser el primer a proposar que els somnis són expressió dels nostres desitjos que accedeixen al coneixement quan s’eliminen les demandes de la realitat. També va ser el primer a descriure i classificar racionalment malalties com l’epilèpsia, l mania, la paranoia, el deliri tòxic, la psicosi puerperal, les fòbies i l’histèria.

A Roma, van seguir les filosofies gregues estoica i epicúria, que van postular que les passions i desitjos insatisfets actuen sobre l’ànima produint malalties mentals, aquestes es poden controlar assolint un estat mental sense pertorbacions o ataràxia.

Cels, va dividir les malalties en locals i generals, dins d’aquestes últimes va incloure les malalties mentals, que al seu torn les dividí en febrils (deliris) i no febrils (bogeria) Considerà necessari el confinament i els procediments restrictius (fam, cadenes i grills) per al control de la violència, recomanant els esglais sobtats com a tractament.

Galè, considerava que el cervell és el centre de les sensacions i els moviments, i que l’ànima és inseparable dels centres nerviosos. Va descriure dos tipus d’ànimes: animal o racional (al cervell) i irracionals (al cor i fetge). Va dir que el clima influeix en les característiques psicològiques. Amb la seva mort va començar l’era de l’obscurantisme religiós medieval.

La bogeria a l’Edat Mitjana

Amb l’adveniment del cristianisme, la bogeria va ser conceptualitzada com a sinònim de pecat i defecte mortal. La bogeria es va considerar el resultat d’una possessió o un pacte amb el diable, com un efecte de la bruixeria. El “boig” era algú considerat controlat per les forces del mal, es va utilitzar l’exorcisme per extirpar el diable del cos de les persones presumptivament posseïdes.

A l’Edat Mitjana el “boig” no podia fer promeses, ni tenir paraula, ni testimoniar. A nivell jurídic no podia disposar dels seus béns; aquests pertanyen als seus familiars o tutors. No podia testificar davant dels tribunals, ni establir contractes. A canvi, els parents del boig havien d’assegurar la seva subsistència i guarda. Els “bojos” estrangers eren expulsats, de vegades després d’haver estat assotats.

TTambé orgeix un enfocament “mèdic” de la bogeria. Amb la creença que els “bojos” tenen una pedra al cap (la pedra de la bogeria), que origina el seu mal, es realitzen operacions quirúrgiques per extreure-la.

La bogeria al renaixement

Amb l’arribada del renaixement, s’acabaren els exorcismes i les trepanacions de cranis. S’optava per eradicar els “bojos” directament, traient-los de la ciutat, dels carrers, de l’espai públic. Se’ls deixava en camps apartats i altres són col·locats en vaixells sense timó al mig del mar. Encara que també es demana als governants que proveïssin de mitjans per gestionar els pobres, dements i malalts, és el cas del franciscà Francesc Eiximenis que el 1385 va escriure un Regiment de la cosa pública destinat als Jurats de la Ciutat de València en què s’establia la responsabilitat dels governants per proveir-los de mitjans. A la Corona d’Aragó, al Nord d’Itàlia i a l’Europa Catòlica, moltes d’aquestes institucions ja eren al segle XV civils i controlades pels municipis. El 1567 Bernardino Álvarez, soldat retirat, inaugurava el primer centre d’aquestes característiques d’Amèrica, a Mèxic. També s’estén per Europa aquesta política de confinament: a Anglaterra Enric VIII inaugura el primer hospital per a bojos, el Bethlem Royal Hospital.

Per aquest canvi, serà clau la figura de Joan Lluís Vives i March, humanista, filòsof i pedagog valencià d’origen jueu, autor del tractat D’anima et vita (Basileae, 1538) on apuntava diversos aspectes de psicologia i psicopatologia i negava categòricament l’origen sobrenatural de la bogeria.

Als estudis de Vives cal afegir els de Jean François Fernel (1485-1558), aquest descriu diverses capacitats de la ment com la memòria, la intel·ligència, o el sentit comú, i que es reafirma en l’origen natural de la malaltia mental. Johann Weyer (1515-1588), metge i humanista, i alguns altres metges com Corneli Agripa, Girolamo Cardano, Arnau de Vilanova (1238 – 1311), Andrés Laguna, Amato Lusitano o Lavinio Lemnio, s’oposen a que els bojos siguin cremats a la foguera i reivindiquen l’origen mèdic de la bogeria. Tot i que en molts d’aquests autors es continua barrejant la bogeria amb el dimoni, la bruixeria o l’alquímia.

El 1511 Erasme de Rotterdam publica Elogi de la bogeria, un assaig escrit en forma de sàtira en què crítica les supersticions i les pràctiques pietoses de l’església catòlica, així com de la pròpia bogeria. Tot i ser més una crítica sobre les pràctiques del catolicisme contra la bogeria, va exercir una gran influència en la visió de la malaltia mental durant bona part del renaixement.

La bogeria a l’Edat Moderna

Foucault assenyala que des del segle XV el “boig” era considerat portador de certa saviesa, fins al moment en què tant el “boig”, com el delinqüent i tots els marginats de la societat ocuparen l’espai dels leprosos, dels empestats socials, comportant l’augment de reus a les presons de a França del segle XVII.

Hi havia molts llocs reservats només pels “bojos” com l’Hotel Dieu o el Londres Bethlem on acceptaven únicament uns tipus de bojos determinats.

Van augmentar els tancaments als asils i als hospitals generals. Els metges comptaven amb pocs coneixements sobre la “bogeria” i els espais institucionals especialitzats no existien. Els “bojos” havien de compartir espai amb delinqüents, desertors, prostitutes, borratxos, etc.

A l’Edat Moderna es classifica els “bojos” en tres grups: furiosos, deprimits i tranquils. Als furiosos se’ls intenta calmar amb dejunis, pals i dutxes d’aigua freda. Els deprimits són aïllats en habitacions del domicili familiar, separats de la resta de membres i sovint se’ls amaga de les relacions socials. Els “més tranquils” alternen amb la família i les amistats, perquè no constitueixen un perill.

L’època de la il·lustració

En el sege XVIII comença a donar-se un tracte teòricament més humà als malalts mentals. A París, Philippe Pinel, director de l’asil de La Salpetrière, allibera de les cadenes els malalts engabiats i confinats. Pinel, és considerat el pare de la psiquiatria moderna, explica l’origen de les malalties mentals per l’herència i les influències ambientals, en el seu Tractat de la bogeria va classificar les malalties mentals en quatre tipus: mania (deliri generalitzat amb agitació), malenconia (simple, deliri parcial, juntament amb depressió), mutisme (no parlen i tenen tendència a acabar amb la seva vida) i demència (pèrdua de les funcions mentals). Pinell malgrat donar un tracte més moral als malalts mentals, com la supressió de les cadenes, continua utilitzant les camises de força i les dutxes gelades per “tractar” els “alienats”.  Un altre psiquiatre, Samuel Tuke ficava els bojos en asils i els aplicava càstigs fins que aprenguessin a actuar amb normalitat, és a dir de manera submisa i ajustada a allò que la societat considerava “normal”. Això sí, comencen a investigar-se i a donar-se avenços en el coneixement de les malalties mentals.

El segle XIX

En el segle XIX, no paren d’augmentar el nombre de manicomis, aquests disfressaven la tortura com una forma de curació, un dels tants casos va ser a l’hospital psiquiàtric Charenton a París, on s’aplicaven com a tractament: mantenir-los lligats, aplica’ls-hi aigua freda a pressió, cops i submergir-los tot el cos o el cap en una banyera. Als manicomis anglesos utilitzaven un dispositiu rotatori en què feien girar el pacient a una velocitat vertiginosa, un altre tractament consistia a marcar-li el cap amb un ferro vermell roent perquè el boig recuperés el sentit.  Tot això per tal d’anul·lar les idees i les il·lusions, considerades anormals.

El segle XX

Durant el segle XX es desenvolupen dues concepcions diferents de la malaltia mental:

Una concepció biologicista: Les malalties són provocades principalment per trastorns biològics i genètics (Kraepelin, Bleuler).

Una concepció psicologista: Les malalties mentals són trastorns psíquics, desequilibris que han de ser tractats amb mitjans psicoterapèutics, encara que també hi pugui haver una base biològica (Jaspers, Freud). Freud s’enfronta al biologisme, creant un nou rol pel metge, aquest ha d’escoltar el pacient i a partir d’aquí trobar els motius dels símptomes.

La concepció biologista juntament amb el Darwinisme social defensat per la ideologia nazi va suposar l’esterilització i l’extermini de milers d’alemanys amb trastorns mentals o minusvàlies, un total de 300.000 persones van ser assassinades mitjançant el programa T-4 o se’ls hi aplicava “eutanàsia” als malalts per allunyar-los de puresa genètica ària.

Un altre exemple del mal ús de la psiquiatria quan està sota les ordres d’una ideologia és el psiquiatre franquista Antonio Vallejo-Najera que “estudià” 297 brigadistes internacionals empresonats a Burgos i publicà els resultats en Biopsiquisme del fanatisme marxista,  on segons ell demostraven la inferioritat mental dels partidaris de la igualtat, social i política, la seva feblesa, brutalitat del seu fanatisme i fins i tot la seva lletjor. Les conclusions de les seves obsessió anticomunista es poden trobar a la seva obra La locura y la guerra: psicopatologia de la guerra española, en què advocava per la separació dels fills dels pares dels “rojos”, ja que “la segregació d’aquests subjectes des de la infància podria alliberar la societat d’una plaga”.

També en la lluita contra el comunisme, però durant la Guerra Freda, entre els anys 1957 i 1964, la CIA va dur a terme el projecte MK-ULTRA, dirigit per Donald Ewen Cameron, el primer president de l’Associació Mundial de Psiquiatria i exmembre del Comitè Professional del Tribunal de Nuremberg que va jutjar els nazis. El projecte MK-Ultra pretenia trobar la manera de controlar la ment humana. Mitjançant la Conducció Psíquica, es creia possible corregir la bogeria, esborrar la memòria existent i reconstruir la psique del tot. Alguns dels experiments realitzats a aquest efecte, aplicats a persones sense el seu consentiment, van ser la radiació, els psicodèlics, la injecció simultània de barbitúrics i amfetamines i les descàrregues elèctriques al cervell.

L’antipsiquiatria

Malgrat els avenços en psiquiatria al segle XX, molts malalts segueixen patint les pràctiques i medicació inadequada. En els anys 60 sorgeix un moviment anomenat anti-psiquiatria que s’oposa a que els malalts mentals estiguin tancats contra la voluntat.

La psiquiatria oficial finalment ha acceptat alguns postulats de l’antipsiquiatria, la lobotomia va ser eliminada, igual que els comes insulínics, encara que encara s’utilitza l’electroxoc en alguns casos i la contenció mecànica. La psiquiatria accepta que les persones amb trastorns mentals han de ser reincorporats a la societat, molts manicomis van acabar tancant. Actualment hi ha hospitals de dia i les estades a hospitals psiquiàtrics teòricament es reserven per a moments de crisi o per a persones sense suport familiar.

El DSM (Diagnostic and Stadistical Manual of Mental Disorders)

El DSM és un manual de classificació dels trastorns mentals que proporciona descripcions i diagnòstics per tal que els psicòlegs, psiquiatres i investigadors en salut mental puguin diagnosticar, estudiar i intercanviar informació i tractar els diferents trastorns. La seva primera edició va sortir el 1952 com una variant del CIE-6. Va ser creat per l’Associació Nord-americana de Psiquiatria (APA) i l’Acadèmia de Nova York.

Una de les crítiques que es fa al DSM és la seva rigidesa a l’hora de classificar els trastorns mentals, de fet hi ha trastorns de personalitat que no es poden classificar d’una manera clara. També hi ha el perill de classificar les persones segons el trastorn mental, quan cada persona pot viure el trastorn mental a la seva manera, sense que coincideixin els mateixos símptomes amb una altra persona que pateix el mateix trastorn. 

La indústria farmacèutica

A partir dels anys 60 hi ha un creixement espectacular dels psicofàrmacs. La prescripció d’antidepressius, ansiolítics, anti-psicòtics i estabilitzadors no ha parat de créixer. Hi ha una crítica per exemple de l’ús a llarg plaç dels ansiolítics, ja que poden perdre la seva eficàcia i a més poden causar addicció. Fa temps existeix un “debat” entre alguns psiquiatres i usuaris sobre si hi ha un excés de medicació i si no seria més efectiu que juntament amb el tractament psicofarmacològic la sanitat pública proporcionés més eines per prevenir els trastorns mentals i per donar suport psicològic a les persones que es tractin o no amb psicofàrmacs.

Hem fet un repàs breu des de l’antiguitat al tractament de la bogeria a Europa, faltaria per analitzar molts països on encara es practiquen mètodes inhumans a les persones amb trastorns mentals. A Europa s’ha avançat en el tractament de les persones amb trastorns mentals encara que encara queden moltes llacunes, per exemple, encara que hagi disminuït molt respecte al segle XIX i part del XX, es continua aplicant l’electroxoc, la contenció mecànica i l’ingrés forçós. A més a més de la sobre-medicació que poden rebre alguns pacients i l’augment espectacular del consum de psicofàrmacs.

L’estigmatització

Tot i els avenços en el tractament dels trastorns mentals, el que pateix un trastorn i ho fa públic o no pot amagar els efectes del trastorn o la medicació, continua estant estigmatitzat. És difícil que una persona hagi declarat públicament que està diagnosticada amb un trastorn mental trobi feina, pis, parella, sigui acceptada pels amics, veïns, etc. Sovint la persona amb un trastorn mental és desvaloritzada i menyspreada a la nostra societat. Es veu exposat a les emocions negatives que desenvolupen moltes persones davant seu: por, irritació, excés de compassió. Hi ha trastorns mentals com l’esquizofrènia que es relacionen directament amb un comportament violent, altres com la depressió sovint es considera que el malalt és així perquè vol, perquè no s’esforça. La persona que pateix un trastorn mental s’enfronta amb dos problemes: El trastorn mental i els problemes derivats de l’estigma.

Sobre la violència i els trastorns mentals les estadístiques diuen el contrari del que mostren algunes pel·lícules o titulars de notícies; les persones amb trastorns mentals no són més violentes que la resta i en alguns casos com les dones que pateixen trastorns mentals són elles les víctimes de la violència.

Tenint en compte que segons els experts una quarta part de la població patirà algun trastorn ansiós-depressiu durant la seva vida, seria interessant començar a posar fi a algun d’aquests clixés que vinculen la malaltia mental amb la violència o amb una incapacitat total.

Hi ha també un estigma en positiu de les persones que pateixen un trastorn mental, com que són més creatives o intel·ligents. El trastorn el que pot provocar és que la persona trobi en l’art un punt de fuga per expressar els seus sentiments i fer més suportable la seva vida, però un trastorn mental no converteix les persones a ser més creatives, amb la quantitat de persones amb trastorns mentals estaria ple de Van Gogh’s, Edvard Munch’s, Séraphine Louis, etc. i no és el cas.

 FOUCALT, Michael. Història de la bogeria a l’època clàssica.

Història Virtual deL Holocausto ‘Eutanasia: asesinato legal’ < http://www.elholocausto.net/parte03/0309.htm >

‘Un marxista és un débil mental Investigación: Manipulación psiquiatrica”. El Mundo  < http://www.elmundo.es/cronica/2002/111/1011609459.html > 20 de gener de 2001-Número 11

‘Els nens perduts del franquisme’ (1a part). Montse Armengou i Ricard Belis. Assessorament històric: Ricard Vinyes. Producció: Muntsa Tarrés  TV3, 30 Minuts< http://www.tv3.cat/pprogrames/30minuts/30Seccio.jsp?seccio=reportatge&idint=333 > 20 de gener de 2002

‘Una sociedad dopada: España bate récords en consumo de Ansiolíticos y pastillas para dormir’. Natalia Pérez. Psicología y mente, 18 de desembre de, 2024 – Actualizat el 15 de gener de 2025 <https://psicologiaymente.com/social/sociedad-dopada-espana-bate-records-consumo-ansioliticos-y-pastillas-dormir

‘¿Son violentos los enfermos mentales?’  Javier Jiménez. Magnet  <https://magnet.xataka.com/preguntes-no-tan-frecuentes/son-violentos-los-malalts-mentals >, 27 d’agost de 2015