Història i pensaments

Joan Peiró va néixer el 18 de febrer de 1887 en una família obrera de barri de Sants de Barcelona. Des dels 8-9 anys començà a treballar en la indústria del vidre, primer a Sants, després a Poble Nou i finalment a Badalona. Fins els 15 anys va ser analfabet i tenia afició per la tauromàquia, però la vaga a l’empresa “Costa i Florit” on treballarà i els fets de la “Setmana Tràgica” de 1909 el portaren a defensar al sindicalisme i la defensa dels drets de la classe treballadora.

A nivell familiar, el 1907 es va casar amb Mercè Olives, treballadora de l’Espanya Industrial que havia residit temporalment al Poble Nou, amb qui tindrà deu fills, en van sobreviure set; tres fills, Joan, Josep i Llibert; i quatre filles, Aurora, Aurèlia, Guillermina i Mercè.

Sindicalista, articulista i polemista

El 1908 es va traslladar a Badalona, on treballà com ajudant de vidrier de l’empresa “Costa i Florit”. Les condicions de les empreses de vidre i cristall al conjunt d’Espanya, eren dures. Els obrers treballaven a preu fet i els aprenents en prou feines aconseguien un jornal, perquè eren remunerats amb una mena de propina pels mestres vidriers, els quals les repartien de manera capritxosa i sovint injustament. A més, els mestres vidriers i els ajudants tenien una societat de resistència, però els aprenents i els obrers hi estaven exclosos.

La primera quinzena del juliol de 1908 va secundar la vaga a l’empresa “Costa i Florit” i protagonitzà la seva primera intervenció pública, favorable a una millor organització sindical dels obrers. La vaga rebé el suport de “Solidaridad Obrera” de Badalona, la “Societat de Paletes” i la “Junta Local de Reformes Socials”. El dia 17 de juliol es publicà la resolució del conflicte amb el triomf obrer,

El sector professional dels mestres vidriers va críticar en una assemblea al president de la “Societat de Vidriers de Badalona”, Jaume Pladevall, acusant-lo de beneficiar més al col·lectiu d’ajudants i aprenents que a ells. Peiró intervingué a l’assemblea defensant a Pladevall i la importància d’organitzar-se conjuntament perquè tots els obrers de la industria vidriera milloressin les condicions generals de treball. La seva intervenció va ser molt aplaudida per la resta d’obrers.

Com hem dit al principi, una altra vivència important que va marcar la seva trajectòria, van ser els fets de la “Setmana Tràgica” l’estiu de 1909. A causa d’aquests va ser empresonat a Badalona amb dos obrers més, sent condemnats a mort i finalment indultats. Durant aquest període va aprendre de manera autodidacta a llegir i escriure.

El 5 de març de 1910 va escriure el seu primer article, titulat “Del enemigo al consejo”, on defensà les escoles laiques i denuncia la brutal repressió després de la “Setmana Tràgica” amb l’assassinat del pedagog Ferrer i Guàrdia. El segon article el va escriure a “Juventud Rebelde”, el 26 de novembre de 1910, titulat “Democracia Neroniana”, on criticà el president de govern José Canalejas, ja que segons ell permetia els abusos de la burgesia, mentre els obrers tenien uns salaris de fam, l’article també recolzava els vaguistes de Sabadell. El tercer article, publicat el 6 d’abril de 1912, titulat “Moral de redención. El bombre” (el primer d’una sèrie d’articles) defensà la bondat primogènita de l’home i criticà les manipulacions de les religions. En els dos articles següents escrigué sobre el concepte de llibertat.

Després de teoritzar sobre les llibertats, va publicar tres nous articles de la sèrie “Moral de Redención” amb el títol “Problema urgente“, en el primer defensa el dret de les dones treballadores amb infants a poder deixar la feina (ja que havien de portar als seus fills amb elles a les fàbriques, sovint insalubres), en el segon aprofundeix en les condicions laborals de les dones; i en el tercer i últim article afirma que l’emancipació dels treballadors ha de ser obra dels treballadors mateixos. Un cop acabada la sèrie “Moral de redención”, analitzà críticament la societat, establint una connexió directa amb la conflictivitat laboral i social del moment.

Va polemitzar amb els articles “los mujerzuelas” i “los puercos”, de “Sol Ixent”, òrgan d’expressió local de la Lliga Regionalista, a causa d’un article difamatori contra ell, denunciant les desigualtats socials i a les autoritats per defensar-les i posicionar-se en contra dels obrers, així com la necessitat d’aquests a organitzar-se i sindicar-se per defensar els seus drets, també denuncià als esquirols.

El 1915 va unir els sindicats badalonins en una Federació Local i funda el seu portaveu, “La Colmena Obrera”, de 1916 a 1920 fou secretari general de la Federació Espanyola del Vidre i un any després, redactor del diari “El Vidrio”.

El 1917 va defensar en una conferència les tesis anarcosindicalistes i el 1918 assistí al Congrés de Sants. Com hem vist, el seu treball teòric el va desenvolupar a través de diferents periòdics, cal destacar la sèrie d’articles a la “Colmena Obrera” l’any 1919, titulada “La democracia y el sindicalismo”, que seran els seus primers escrits seriosos sobre els principis i tàctiques del sindicalisme revolucionari i els seus fins. El 1920 es va traslladar a Sants, organitzant el congrés nacional vidrier, patí dos atemptats i fou empresonat a Sòria i Vitòria per reunió clandestina.

Cooperativista i secretari general de la CNT

El 1922 es va convertir en secretari general de la CNT, any en què tingué lloc la Conferència de Saragossa on després de l’informe de Pestaña del seu viatge a Rússia, el sindicat decidí abandonà la Intersindical Sindical Roja i entrar a la reconstituïda Associació Internacional dels Treballadors (AIT). A Mataró es va mostra a favor dels drets dels vidriers participant en diversos mítings, destacant per la seva aportació en el cooperativisme, creant el 1925 la cooperativa de producció “Cristalleries de Mataró”, la cooperativa del vidre més important de Catalunya.

Durant la dicatadura de Primo de Rivera la CNT fou il·legaltizada, seves publicacions censurades i molts dels seus militants detinguts, Peiró va ser detingut els anys 1925, 1927 i 1928. Va criticar la UGT per defenar els jurats mixtos de la dictadura. Així mateix, va defensar una organització sindicalista de masses enfront les tesis insurreccionalistes de la FAI. El 1928 i 1929 va tornar a ser secretari general de la CNT, a finals de 1929 va polemitzar amb el també cenetista Ángel Pestaña, rebutjant la CNT com un simple recipient, condemnant el corporativisme i reivindicant l’acció directa, acció directa en clau anarcosindicalista, sense intermediaris. El 1930 en el diari confederal de Vigo, “¡Despertad!”, va escriure “Problemas del sindicalismo y el anarquismo”, inspirant-se en la carta del sindicalisme revolucionari francès que el 1906 havia fet la seva declaració de principis al Congrés d’Amiens, defensant que el sindicalisme necessitava l’anarquisme per avançar cap el control obrer de la producció i l’ideal de societat sense estat. Aquest mateix any, va firmar el “Manifiest d’Intel·ligència Republicana”, publicat al diari “L’Opinió” de Barcelona el maig de 1930, aquest proposava un seguit de principis per arribar a un acord de mínims entre les forces republicanes catalanes, la firma li va comportar moltes crítiques i l’acabà retirant.

En el Congrés de Madrid de la CNT el juny de 1931, va aconseguir que el sindicat aprovés les Federacions d’Indústrie. En aquest mateix congrés va donar suport la ponència “Posición de la CNT ante las Cortes Constituentes”, aquesta defensava que la proclamació de la República podria significar un avenç per la classe treballadora. A l’agost del mateix any va firma el “Manifest Trentista”, contrari a les tesis insurreccionalistes de la FAI i abandona la direcció del periòdic de la CNT “Solidaridad Obrera” a causa de pressions de la FAI. El 1932 va ingressar a la Federació Sindicalista Llibertària i el 1934 va criticar durament la creació del Partit Sindicalista d’Ángel Pestaña i apostà per la reunificació confederal (la unió dels sindicats d’oposició trentistes amb els de la CNT-FAI) que no tingué lloc fins el 1936.

Guerra Civil

Iniciada la Guerra Civil va ser un dels dos vicepresidents del Comitè de Salut Pública de Mataró, abandonant-lo a mitjans d’agost per dedicar-se al periodisme, va escriure una sèrie d’articles que el novembre de 1936 van ser publicats com a llibre amb el nom de “Perill a la rereguarda” on criticava les accions dels “incontrolats” durant els primers mesos d’esclatar la guerra, amb els assassinats de capellans i gent de dretes. Va col·laborar amb “Solidaridad Obrera“, afirmant que la guerra s’havia de guanyar per l’economia, defensant un règim de transició: guanyar la guerra era el més important, unitat sindical amb la UGT i presència de la CNT al govern. Considerava que la CNT tot i ser la primera força sindical, si ves olia guanyar la guerra, i no perdre les conquestes socials assolides, havia de col·laborar amb la UGT i els partits republicans d’esquerres.

A l’octubre va ser escollit delegat del Consell d’Economia de la Generalitat, i el novembre ministre d’Indústria del Govern Central. Des d’aquest, va elaborar el decret de confiscacions i intervenció en la indústria i va projectar la creació d’un banc de crèdit industrial. Després dels “Fets de Maig” de 1937 demana la dimissió però li és rebutjada i crítica en una sèrie d’articles el procés del PCE contra el POUM. El 1938 va entrar en el nou govern presidit per Negrín, però amb un càrrec no com a ministre, sinó com a comissari general d’Energia Elèctrica, des d’on va fer crides a lluitar contra el derrotisme i analitzant i revisant el paper de la CNT durant la revolució i la Guerra Civil.

Després de passar pel govern, dirigí el diari “Catalunya”, publicació de la CNT íntegrament en català. Entre 1938 i 1939, els seus escrits mostren la desolació davant els esdeveniments de la guerra: considera que la CNT no hauria d’haver col·laborat de manera directa amb el govern, desconfiança de la UGT i defensa de les col·lectivitzacions. Considerava que la CNT havia cedit massa enfront el govern i la UGT i havia pagat un preu molt alt.

Exili, captura i assassinat

El 5 de febrer de 1939 va travessar la frontera francesa, sent breument detingut a Perpinyà, des d’on es dirigí cap a Narbona per reunir-se amb la seva família. Més tard va marxar a París, on col·laborà amb la Junta d’Ajuda als Refugiats Espanyols (JARE), per tal de treure els militants cenetistes dels camps de concentració francesos i facilitar-los-hi el trasllat a Mèxic.

La policia francesa el va detenir i règim de Vichy el va entregar a la GESTAPO el novembre de 1940, el 27 de gener de 1941 aquesta va rebre una sol·licitud d’extradició del Ministerio de Asuntos Exteriores en mans de Serrano Suñer, i el 19 de febrer de 1941 el van entregar a les autoritats franquistes a Irún, incomplint les lleis franceses i internacionals. Se’l va traslladar a la Dirección General de Seguridad de Madrid, on va ser torturat, perdent unes quantes dents. L’abril de 1941 el traslladaren a València i el desembre d’aquest any es va obrir el procés sumari , on van declarar a favor seus diversos testimonis de gent de dretes, a qui havia salvat la vida. Però al negar-se a l’oferiment de dirigir el sindicat vertical franquista va acabar sent condemnat a mort el 21 de juliol. El 24 va ser afusellat amb sis cenetistes més al camp de tir de Paterna (País Valencià, Horta Nord).

Algunes de les seves obres i articles son:

• Trayectoria de la Confederación Nacional del Trabajo (1925).
• Ideas sobre sindicalismo y anarquismo (1930)
• Perill a la retaguarda (1936)
• De la fábrica del vidrio de Mataró al Ministerio de Industria (1937)
• Problemas y cintarazos (1938)
• El misteriosos Proceso del POUM (1938)

‘El consejo de guerra contra el dirigente cenetista catalán Joan Peiró en 1942. Un caso representativo y a la vez singular‘ Albert Balcells, UAB, Publicat a Hispania Nova, núm. 2. 2001-2002

ALBADALEJO, Jordi i ZAMBRANA, Joan (2005) Inicis d’un sindicalista llibertari, Joan Peiró a Badalona 1905-1920. Edicions fet a mà

GARAU Rolandi, Miquel (2011) Joan Peiró i Belis. Ed. Cossetània. Col·lecció cooperativistes catalans núm.17

IÑIGUEZ, Miguel (2001) Esbozo de una enciclopedia historica del anarquismo español. Fundación de Estudios Libertarios Anselmo Lorenzo. Pàgs. 466-467