Història i pensaments

La distòpia relata mitjançant la ciència ficció, possibles societats futures no desitjables, caracteritzades per la seva alienació moral, el control i el càstig a les emocions humanes, regides per l’homogeneïtat i el pensament únic. El terme distòpia prové de l’antagonisme amb l’obra de Tomàs Moro anomenada “Utopia” (1516), on narra una societat pacifista, on la propietat és comunal i es prenen les decisions entre tots els seus membres.

Les distòpies van aparèixer a la primera meitat del segle XX i pretenien alertar-nos del futur que ens podria portar el “desenvolupisme” capitalista amb la societat de consum i l’alienació de la feina que suposava la cadena de muntatge, els perills de la carrera armamentista nuclear, la fe acrítica en la tecnologia, o la manipulació dels mitjans de comunicació i la publicitat, al donar més valor a la imatge i l’espectacle que en analitzar el contingut.

La trama argumental acostuma a començar amb un protagonista principal que li ocorre un fet vital (fortuït o no) que li provoca el descobriment del veritable funcionament del món on viu i es rebel·li contra ell, i en alguns casos fins i tot acabi liderant la resistència. Tot i el seu caràcter pessimista, en moltes de les distòpies, hi ha un grup de resistents que s’oposen al sistema i viuen (o intenten viure) al marge, com per exemple els homes salvatges a “Un món feliç” (Aldous Huxley) o els homes-llibre a “Farenheit 451” (Brad Bradbury). Els dissidents deixen entreveure un petit bri d’esperança enfront les societats totalitàries i homogènies en què viuen.

“Nosaltres” (Yevgueni Zamiatin) i Aelita, 1924 (Jakov A. Protazanov)

“Nosaltres” es tracta d’una novel·la publicada el 1924 als Estats Units, ambientada en una societat futura on l’estat controla totalment a la població. La novel·la narra el diari personal de D-503, el constructor d’una nau espacial que ha de portar la raó a tot l’univers que s’enamora, en una societat on l’amor és prohibit. D-503 viu a la ciutat de cristall i acer de l’ Estat Únic, aquesta està separada per un mur infranquejable del món salvatge, on la vida i els homes nòmades viuen al marge de les dures regles de la ciutat-estat.  La ciutat és governada per un únic home, anomenat “El Benefector”, a qui les persones li deuen total obediència, els humans ja no tenen noms i cognoms sinó que se’ls identifica mitjançant un número, vesteixen igual i mengen el mateix, treballen i fan la seva vida en estrictes horaris fixes, no tenen cap tipus de privacitat ja que viuen en edificis de vidre, i el “jo” ha sigut prohibit i substituït pel “nosaltres”. Les relacions sexuals han quedat regulades pel Departament de Qüestions Sexuals, i els nadons al néixer passen a ser propietat de l’estat.

“Nosaltres” és una crítica al nou estat bolxevic sorgit de la revolució de 1917, l’autor, Yevgueni Zamiatin, va viure la revolució russa i es va desil·lusionar amb ella en veure la repressió i la manca de llibertat del nou govern, va ser empresonat pels bolxevics el 1926. La novel·la “Nosaltres” va ser prohibida a la Unió Soviètica i no es va permetre la seva publicació de nou fins el 1989.

La pel·lícula muda “Aelita”, també de 1924, adaptació d’una novel·la d’Alexei Tolstoi, parent llunyà de Lev Tolstoi, estén la revolució bolxevic fins a Mart.  L’acció es manté paral·lela entre Rússia i Mart, la reina de Mart demana ajuda a la Terra. L’enginyer Loss, el soldat Gusser i un comissari, acudeixen en la seva ajuda, i li transmeten l’ideal revolucionari, però l’avisen que la revolució pot fracassar si la dirigeix la persona equivocada. Aelita només s’aixeca per enderrocar el seu pare i una vegada guanyada la revolució amb la força dels obrers, ordena als soldats que se’ls emportin sota terra, i instaura una dictadura social, recordant-nos com una revolució pot convertir-se en una dictadura.

“Un món feliç”, 1932  (Aldous Huxley)

“Un món feliç” ens situa al Londres de l’any 2540 (en el llibre 632 dF, després de Ford), en una societat perfecte, feliç, o això sembla… En aquesta societat s’ha eliminat la conflictivitat social gràcies a la divisió genètica de la humanitat en quatre classes: Alfa, Beta, Gamma i Delta. Els Alfa són els més bells físicament i superiors a nivell intel·lectual, i ocupen els llocs del govern. Els darrers, els Delta, s’encarreguen dels treballs més pesats. Cap classe inferior als Alfa considera la possibilitat d’ascendir a una classe superior, ja que des del naixement se’ls ha inculcat uns patrons conformistes.

El matrimoni i la parella estable no existeixen, l’intercanvi sexual amb diferents parelles i les orgies són vistes com un gàbia recomanable per a la salut física i mental. Els anticonceptius són obligatoris i les dones ja no pareixen nadons, sinó que aquests son concebuts mitjançant tècniques de reproducció artificial. Com a “Farenheit 451”  de Brad Bradbury, tampoc existeixen llibres, perquè està prohibida tota expressió que pugui posar en dubte el sistema de valors dominant.

1984, 1949 (George Orwell)

George Orwell a 1984  no només fa una crítica a l’estalinisme, sinó també als perills que pot comportar un capitalisme sense oposició. L’any 1984  els membres del “Partit Interior”, els privilegiats, són conscients del seu paper coercitiu dins del sistema i de la necessitat de manipular la informació per sotmetre a la resta de la societat mitjançant la propaganda i la “neollengua”: “La Guerra és pau”, “la llibertat és esclavitud”, “la ignorància és força”. Aquesta “neollengua” també es va produir després dels atemptats de l’11S als EUA i altres atemptats a països europeus, com l’11M a Madrid, on els EUA i els seus aliats europeus van justificar les intervencions militars a l’estranger (Iraq, Afganistan, Síria), per “garantir la pau” o “defensar la democràcia”.

“1984” ens presenta una societat totalment sota la vigilància del “Gran Germà”; una crítica que també ens assenyala el present, ja que amb l’excusa de la seguretat hem anat acceptant un nombre més gran d’instruments de control, com ara càmeres de vigilància a la via pública (Londres seria la ciutat paradigma de la videovigilància), mòbils amb GPS, el rastre que deixem en navegar per Internet, o simplement la informació que deixem voluntàriament a les xarxes socials.

La “neollengua” orwelliana, on les paraules perden el sentit per poder manipular la població, pot assemblar-se al nostre actual sotmetiment al llenguatge políticament correcte, on donem més valor a com parlem que a les nostres accions reals. Un altre element orwellià és la “postveritat” que representa el falsejament de la història i del present. 

1984 ha estat portada al cinema i a la televisió quatre vegades. Les tres primeres als anys 50, enmig de la Guerra Freda: CBS’s Studio One: 1984, 1953 (Paul Nickell); Sunday Night Play: 1984 , produïda per la BBC l’any 1954 (Rudolph Cartier); l’estatunidenca 1984, 1956 (Michael Anderson) ; i l’última és “1984 Nineteen Eighty-Four” (Michael Radford),  estrenada el mateix any que el nom del títol.

A Sunday Night Play: 1984, 1954 (Rudolph Cartier) , el motiu que sembla originar una societat totalitària és la por de la població a una guerra nuclear i la confiança en un govern fort que imposi seguretat i mà dura davant la delinqüència. El Partit Interior no és un cos social mogut per un propòsit, sinó la representació del mal de la condició humana. Sunday night Play va tenir un gran èxit a la Gran Bretanya, amb set milions d’espectadors. Els britànics es sentien identificats amb les pors que mostrava l’obra, ja que la Gran Bretanya després de la II Guerra Mundial es trobava endeutada, amb nombrosos conflictes socials i racials, que havien causat la victòria del conservadorisme amb Winston Churchill com a primer ministre el 1951; fet que va provocar encesos debats parlamentaris sobre la moralitat de l’obra.

L’estatunidenca 1984 de Michael Anderson es va estrenar en plena Guerra Freda i de la Caça de Bruixes instigada pel senador republicà McCarthy, així que el film es limita a estereotipar al rival comunista de l’època. Anderson ens mostra un Londres on els seus habitants vesteixen tots amb uniforme, caminen i parlen com robots, i obeeixen cegament al “Gran Germà”, mentre els seus dirigents viuen en luxoses mansions. Anderson a més, vincula el comunisme amb el nazisme; els dirigents del “Partit Interior” vesteixen amb un uniforme molt semblant al de les SS; durant els “Dos minuts d’odi”, la població ha de mostrar el seu menyspreu cap als enemics i traïdors, mentre que l’orador que enardeix les masses gesticula igual que el ministre de Propaganda nazi Joseph Goebbeles. 1984 s’inscriu en la campanya anticomunista estatunidenca, igual que moltes altres pel·lícules de l’època, com The Iron Curtain, 1948 (William A. Wellman); The Red Menace , 1949 (RG Springsteen); I was Communist for the FBI, 1951 (Gordon Douglas); Walk East on Beacon , 1952 (Alfred L. Welker); Red Planet Mars, 1952 (Harry Corner) o la versió cinematogràfica i reaccionària de la novel·la “La Guerra dels Mons” de 1953, dirigida per Byron Haskin.

La versió de l’any 1984 de Michael Radfor , es va estrenar en un món més allunyat de l’obra d’Orwell, però guardava algunes similituds, com la divisió del món en blocs antagònics o la ferotge campanya anticomunista de Ronald Reagan, qualificant la Unió Soviètica com “l’Imperi del Mal” i reactivant la carrera armamentista. A la Gran Bretanya es va iniciar la vaga dels miners que pretenia evitar el tancament i la privatització de les explotacions, vaga aixafada per Margaret Tatcher que va iniciar les polítiques neoliberals de privatització. 1984, té un discurs subtilment antitatcherià, els membres del Partit Exterior vesteixen unes granotes molt semblants a les dels miners i viuen amuntegats en apartaments de barris deprimits. Les pors de la Guerra Freda havien deixat de ser l’argument principal de l’obra, ara ho eren les conseqüències de les polítiques neoliberals sobre la població, l’individualisme dominant i el menyspreu envers les classes més baixes. A la pel·lícula no sabem si el “Gran Germà” existeix de debò o és un mite, igual que Goldstein, el seu antagonista de la resistència. En aquesta versió de 1984  el “Partit Interior” alimenta la desigualtat simplement per satisfer el “Gran Germà”.

Una pel·lícula curiosa, amb un discurs anticomunista, però més subliminal que altres pel·lícules amb la mateixa finalitat, és “L’invasió dels lladres de cossos”, Invasion of the Body Sanatchers, 1956 (Don Siegel), on unes estranyes vaines copien i substitueixen als humans reals.

Els replicants malgrat tenir el mateix aspecte físic que els homes reals, han anul·lat tota decisió autònoma, no mostren cap mena de sentiment, no pensen per si mateixos i actuen només col·lectivament i de la mateixa manera. Tampoc sabem si les baines provenen de l’espai o són obra d’algun humà, per tant el missatge que ens vol fer arribar és que hem d’anar en compte amb tothom, ja que fins i tot un veí o un familiar podrien ser uns invasors de cossos, és a dir, uns comunistes.

Fahrenheit 451 , 1953 (Ray Bradbury)

El seu títol es deu a la temperatura a la qual es creu que crema el paper: 451 graus Farenheit, uns 433,2 graus centígrads. En un futur proper que a la novel·la inicial era 1960 i que en les següents versions s’ha anat modificant, els llibres estan prohibits. Un grup especial de bombers s’encarrega d’entrar a les cases on hi ha llibres, incautar-los i cremar-los. Bradbury ens mostra un món que va camí cap a l’esclavatge i el pensament únic, a causa de la mort de la cultura, una societat que prefereix missatges televisius simples i ràpids que el descobriment i l’anàlisi. No és el que també està passant ara amb els missatges populistes d’alguns polítics o les Fake News a través de altres xarxes socials? O en preferir una sèrie d’imatges d’ Instagram o les recomanacions d’un influencer, que llegir, debatre i comparar diferents fonts?

Guy Montag, el protagonista de la història, és un bomber “crema-llibres” que compleix la seva feina, pensant que la crema de llibres és necessària pel bé de la humanitat. Però un dia Montag s’enamora de Clarisse, i encara que està casat, prefereix l’amor de Clarisse que l’introdueix a descobrir la literatura prohibida, que a la seva dona, Millie, totalment dòcil i obedient. Montag després de ser denunciat per la seva dona, inicia una fugida cap a un lloc on s’amaguen els “homes-llibre”, persones que memoritzen llibres per poder-los transmetre oralment als seus descendents. 

La pel·lícula Farenheit 451, 1966 (François Truffaut), és fidel a l’obra original i ha sobreviscut força bé al pas dels anys, encara que com és lògic es nota l’estètica seixantera, a diferència del llibre que es pot pensar que està escrit fa poc temps.

Metropolis , 1927 (Thea von Harbou): pionera de la distopia al cinema 

El guió va ser escrit per Fritz Lang i la seva esposa Thea von Harbou, inspirant-se en una novel·la de 1926 de la mateixa Von Harbou. L’any 2026 a la ciutat de Metropolis la societat es divideix en dos classes, els rics que tenen el poder i els mitjans de producció, els quals viuen en amplis espais i jardins, envoltats de luxes; i els obrers, reclosos en el profund subsol de la ciutat, on es troben les màquines que fan funcionar-ho tot, i a on treballen en condiciones d’esclavitud. Els rics prefereixen substituir els obrers accidentats per altres obrers que auxiliar-los, per això Freder decideix unir-se a la causa de Maria.

Fredersen ha descobert les activitats de Maria, i per evitar una revolta dels obrers, decideix sol·licitar l’ajuda del científic Rotwang, aquest li mostra un robot antropomorf que ha inventat. El robot pot adoptar l’aparença i la conducta d’una persona, així que decideixen suplantar Maria i li ordenen promoure discursos incendiaris perquè els obrers iniciïn una revolta i Fredersen pugui acabar amb les demandes obreres mitjançant una repressió violenta. Però Fredersen desconeix que el robot conté l’esperit de Hel (la que havia estat esposa de Rotwang, que va tenir un amor amb el director de la ciutat i va morir en donar a llum el seu fill Freder) i que Rotwang utilitzarà el robot per venjar-se de Fredersen, el seu fill, i de tota Metropolis.

Si bé Metropolis es recolza en el marxisme (Fritz Lang era socialista i va haver de fugir d’Alemanya) en representar dues classes antagòniques i en l’alienació del treball en mostrar la feina i la vida dels obrers, tanmateix la pel·lícula té molts més elements conservadors i reaccionaris (Thea Von Harbou codirectora del film i esposa en aquell moment de Fritz Lang, simpatitzava amb el Partit Nazi):

-La solució passa per una “armonització” entre classes socials, en comptes de la lluita de classes. L’androide malèfic que suplanta Maria és el que insta als obrers a rebel·lar-se, mentre que el missatge de Maria seria similar al d’una Santa (representació de la Mare de Déu?): esperar un “Messies” per a la col·laboració de les dues classes i que serveixi per neutralitzar la rebel·lió dels obrers.

-Els avenços científics i tecnològics se’ns mostren com els culpables de l’esclavització de la majoria dels humans (obrers) o que són creats per gent maligna com l’inventor Rotwang que vol destruir la ciutat.

-La pel·lícula a més té un missatge antisemita ja que Rotwang és jueu, apareix amb l’estrella de David, igual que algunes portes de les cases i aparadors dels rics

Pel seu caràcter corporativista i antisemita, els sectors que millor van acollir la cinta van ser els propers al partit nazi, si bé els nazis tenien una ideologia profundament reaccionària, van utilitzar la tecnologia i la ciència per construir la seva societat i eliminar aquells que consideraven inferiors. Això no treu reconèixer de l’obra els efectes especials innovadors, edificacions grandioses, maquetes detallades, filmacions en stop-motion i combinacions d’imatges basades en il·lusions òptiques.

Distopies ecologistes

No blade of grass , 1970 (Cornel Wilde)

Film pioner en tractar les distòpies sobre problemes mediambientals. La cinta comença bé, amb un recorregut documental mitjançant una successió d’imatges de la contaminació que causem al nostre planeta, mentre una veu en off ens adverteix que ens queda cada cop menys temps per revertir la situació. Al final, la veu en off ens informa que uns pesticides han provocat una infecció sobre les collites a nivell mundial. Posteriorment l’acció es trasllada a un restaurant de luxe, on els comensals contemplen la notícia sense pràcticament immutar-se, segueixen cruspint-se grans filets mentre la televisió anuncia el creixement de la fam . A partir d’aquí, la pel·lícula baixa el seu interès en picat, narrant les peripècies d’un exmilitar, John Custance (Nigel Davenport), amb la seva dona Ann (Jean Wallace) i la seva filla Mary (Lynch Frederick), acompanyat de Roger (John Hamill) un jove investigador amic de John i nuvi de la seva filla. Davant la pròxima manca d’alimentació i del col·lapse, s’intentaran refugiar al camp, on la contaminació encara no ha arribat. En aquesta fugida s’hauran d’enfrontar a una revolta urbana, aprovisionar-se d’armes i lluitar amb un grup de militars i un grup de motoristes “macarres”. La pel·lícula que durant els primers 15 minuts podia semblar interessant es converteix en una pel·lícula d’acció sèrie B (en el pitjor sentit del terme).

Silent Running,  1972 (Douglas Trumbull)

En el segle XXI, la vida vegetal s’ha extingit de la terra, la humanitat ha salvaguardat la flora que quedava en tres naus espacials botàniques situades a l’òrbita de Saturn. Amb l’esperança dipositada que algun dia es pugui repoblar de nou el planeta amb les poques espècies existents a les naus, el botànic Freeman Lowell (Bruce Dern) es responsabilitza de la cura i el manteniment d’una, el  Valley Forge , fins que rep la inesperada ordre de destruir totes les espècies i tornar a la Terra.

Davant aquesta situació Lowell desesperadament acabarà per segrestar la Valley Forge, matant la resta de la seva tripulació i emprenent una fugida més enllà dels anells de Saturn en companyia de Huey i Dewey, dos robots de manteniment que acaba reprogramant per a les tasques de jardineria entre moltes altres, en la seva aventura espacial per defensar els últims recursos naturals.

El fonament de la història té un caire conservacionista, fet influït per l’època del seu rodatge, en la qual el conservacionisme va començar a tenir cert pes en el cinema de ciència ficció i es va manifestar de manera força clara en moltes de les seves produccions d’aquella dècada, de manera reivindicativa i preocupada pel que pogués succeir.

Lowel és un home que estima la natura, i farà tot el possible per preservar el que en queda, optant per preferir assassinar els seus companys per salvar-la, abans que col·laborar en la seva extinció. Els seus companys actuen egoistament i de forma inconscient, no els importa destruir el poc que ha quedat de la natura.

El protagonista intentarà humanitzar els dos robots de manteniment per combatre la soledat després d’acabar amb la vida dels seus companys i per treure’s la mala consciència dels assassinats. Tot i que els assassinats que ha comès han estat per salvar la naturalesa, el missatge de la pel·lícula és que cap assassinat està justificat.

Una altra pel·lícula més recent i en versió infantil (encara que perfectament apta per a tots els públics) però que també té un missatge anti-humà (més dissimulat) és  Wall E, 2008 (Andrew Stanton). Si a Silent running , eren els robots els que acabaven cuidant la flora, aquí el robot Wall s’encarrega de netejar el “Planeta Escombraries”, abans conegut com a Planeta Terra que ha quedat fet un abocador per culpa dels humans; aquests s’han convertit en uns éssers grassos i “patosos” en vies d’extinció. A Wall-E  les màquines són capaces d’enamorar-se i de salvar la terra tornant a fer créixer plantes.

Soylent Green,  1973 (Richard Fleyser)

Adaptació cinematogràfica del llibre Make Room! Make Room! de Harry Harrison. L’industrialització del segle XX porta a l’amuntegament, la contaminació i l’escalfament global a causa de l’efecte hivernacle. L’any 2022, la ciutat de Nova York està habitada per més de 40 milions de persones, físicament separades en una petita elit que manté el control polític i econòmic, amb accés a certs luxes com verdures i carn, i una majoria amuntegada en carrers i edificis on malviu amb aigua a garrafes, i dues varietats d’un “producte  comestible”, ja que els aliments naturals són un privilegi només a l’abast de les classes dominants. La companyia  Soylent  és una empresa que fabrica i proveeix els aliments processats de concentrats vegetals a més de la meitat del món. Soylent verd és el nou producte alimentari que ha tret aquesta companyia al mercat, segons la publicitat de l’empresa, està extret del plàncton. El film no gosa arribar als extrems pessimistes del llibre, on els humans per sobreviure arriben a practicar el canibalisme.

Un detectiu anomenat Robert Thorn (Charlton Heston), conviu amb el seu amic Sol Roth (Edward G. Robinson), un ancià exprofessor i ajudant seu que investiga els llibres del passat per demostrar que hi va haver una època en què el planeta era més habitable i el menjar arribava a més persones. Thorn no s’acaba de creure les històries dels llibres del seu company, ja que ha viscut tota la vida en un planeta esgotat ecològicament.

A partir de la investigació de l’assassinat d’un dels principals accionistes de la companyia Soylen, William R. Simonson, a casa seva, descobreix aparells i comoditats que mai no havia vist, com una nevera o una dutxa d’aigua calenta, així com una biblioteca.

Durant la Guerra Freda i amb l’auge del comunisme als països asiàtics, a la dècada del 1960 i fins al 1980 es va estendre als Estats Units l’obsessió pel perill d’un creixement sense fre de la població en aquests països, que podia acabar amb els recursos del planeta, però especialment del perill que suposava per al mode de vida estatunidenc el creixement d’aquests països.  El missatge conservacionista de la terra d’aquest film, en realitat, és amb l’objectiu de conservar el mode de vida estatunidenc i els seus privilegis respecte a altres països.

Futurs postapocalípitcs i postnuclears

on the beach, 1959 (Stanley Kramer)

És una adaptació cinematogràfica de la novel·la postapocalíptica de Nevil Shute, anomenada On The Beach (1957). Després de la III Guerra Mundial, el món ha quedat devastat a causa de les bombes atòmiques llançades a l’hemisferi nord, encara que el núvol radioactiu produït per una bomba de cobalt va arribant a Austràlia, on es troba la població supervivent, per evitar el dolor d’una mort lenta, el govern reparteix verí per suïcidar-se. És un film pessimista que ofereix una visió sense esperança sobre el futur de la humanitat. La novel·la i el film, en sortir als anys 50, en plena Guerra Freda, fa una crítica i ens adverteix del tràgic final que pot portar la carrera armamentística nuclear entre els Estats Units i la Unió Soviètica.

La Jetée, 1962 (Chris Marker)

És una pel·lícula de només 28 minuts, explicada a través de fotos fixes acompanyades d’una narració. Narra la història d’un presoner que en un món devastat després de la tercera guerra mundial, aquest és utilitzat per un grup de científics del bàndol vencedor per viatjar en el temps i trobar una solució que posi fi a la devastació present. En el viatge, el presoner intentarà reconstruir el record de la seva estimada. Una altra pel·lícula distòpica és 12 Monkeys , 1995 (Terry Gilliam), es va inspirar i va agafar diversos conceptes de la Jetée .

Antiracisme i lluita de classes: La saga de “El planeta dels simis“

La idea original va partir de la novel·la “El planeta dels simis”, La Planète des singes, 1963 (Pierre Boulle), i el 1968 va ser adaptada al cinema a la pel·lícula “El  planeta dels simis“, Planet of the Apes de Franklin Schaffner. George Taylor (Charlton Heston) és un astronauta d’una nau espacial que s’estavella en un planeta desconegut. Talylor descobrirà que el planeta està governat per uns simis intel·ligents que tenen esclavitzats els humans, aquests a diferència dels simis no tenen la capacitat de parlar. El líder dels simis, el Dr. Zaius veu horroritzat com Taylor és capaç de parlar, i decideix acabar amb ell, ja que suposa una amenaça per a la dominació simiesca.

El film va tenir un gran impacte i ha generat nombroses seqüeles, sèries de televisió, un  remake, un  reboot, alguns dels quals poc o res tenen a veure amb la novel·la i pel·lícula original.

La societat simiesca destaca per la seva desigualtat, basada en el darwinisme social, plena de prejudicis racials i religiosos i contrària al racionalisme. S’organitza mitjançant una teocràcia que estableix la seva forma de govern a partir dels “Sagrats Pergamins” , llegats per l’anomenat “Legislador”, un mico semblant a un profeta a l’estil Moisès. Els texts tenen com a fi mantenir la societat simiesca allunyada de la influència dels homes. A “El planeta dels simis” i “Retorn al planeta dels simis” aquesta teocràcia simiesca representa una paròdia dels orígens dels Estats Units. Un altre missatge de “El Planeta dels Simis” serà l antiracisme, els goril·les que cacen els humans fan servir les mateixes tàctiques que utilitzaven els negrers sudistes per capturar els esclaus fugitius de les seves plantacions  .

A “Batalla pel Planeta”, 1973 (J. Lee Thompson), el que més destaca és la divisió de la societat simiesca en diferents classes socials: Els orangutans (vestits de color taronja) ocupen la part més alta de la piràmide, el poder polític, científic i religiós; els goril·les (de negre), són els aliats dels orangutans i s’encarreguen de la policia i l’exèrcit; finalment els ximpanzés (de verd), són científics de baix rang, comerciants, funcionaris i agricultors. A “El Retorn al planeta dels simis”  Beneath the Planet of the Apes , 1970 (Ted Post), els ximpanzés al ocupar el rang més baix, tenen unes idees més progressistes i seran oprimits per la resta. Al film, com als Estats Units, el racisme també és una qüestió de lluita de classes.

A La rebel·lió dels simis, Conquest of the Planet of the Apes 1972  (J. Lee Thompson) ens trobem als Estats Units el 1991, on després de que una epidèmia mati a tots els gats i gossos, els homes creen un centre per ensinistrar mitjançant tortura els micos salvatges i convertir-los en els seus esclaus. Armando ha criat en secret Cèsar, aquest descobreix el que fan amb els de la seva espècie i es mostra disconforme públicament, i s’ha d’amagar. Quan descobreix que es pot comunicar amb els seus telepàticament, comença a organitzar una insurrecció.  És segurament el film amb un missatge més antiracista de la saga.  En aquest film els simis són utilitzats com a mà d’obra barata, com la majoria dels negres quan existia l’esclavitud als Estats Units. A la part final de la pel·lícula veiem les escenes de la insurrecció dels simis, al·ludint als diferents episodis de disturbis racials que es van produir als Estats Units a l’època -York (1969), Candem (1971)-. El missatge del film va haver de suavitzar-se, per exemple en el discurs final de César, líder dels simis, repeteix la paraula “revolució”, es van tallar algunes escenes de tortura als simis ja que els membres de la Motion Picture Association of America (MPAA) creia que s’assemblaven massa a tècniques policials oficials d’alguns estats del sud.

The war game , 1965 (Peter Watkins)

Documental fictici produït per la BBC sobre les conseqüències d’un atac termonuclear contra la Gran Bretanya. El govern britànic va prohibir la seva estrena per televisió, però es va poder exhibir en nombrosos cinemes, obtenint l’Òscar al millor documental de l’any.

El documental comença amb una sèrie d’advertiments amb una veu en off simulant un reportatge, sobre la possibilitat d’una imminent guerra entre les potències occidentals i la Unió Soviètica, utilitzant imatges del Berlín controlat per occident, on l’escalada de tensió entre els dos blocs provoca l’abandonament del diàleg i fa aflorar el patriotisme més primitiu, els entrevistats són partidaris de respondre amb un atac atòmic igual o més gran al que ha patit la Gran Bretanya.

Per narrar l’atac nuclear i les seves conseqüències, Watkins utilitza imatges reals de la ciutat alemanya de Dresden, totalment arrasada després dels bombardejos aliats (bombardeig de càstig sobre la població civil que es va produir quan els nazis ja estaven pràcticament derrotats). És un documental amb imatges dures, de cossos mutilats i desfigurats per la radioactivitat que a més seran rematats per les forces de l’ordre perquè no pateixin més, o la repressió d’aquestes cap a les persones que assalten comerços a causa de la manca d’aigua i aliments. Un altre element que utilitzarà per donar veracitat al documental, són les entrevistes a polítics, ciutadans i eclesiàstics britànics ficticis però que utilitzen frases i arguments plens de prejudicis que s’escoltaven a l’època. 

“El joc de la guerra” era un advertiment de les conseqüències desastroses que comportaria una guerra atòmica, aquest advertiment no era perquè si, hem de tenir en compte que el documental va sortir el 1965, en plena Guerra Freda. 

Màquina contra home o màquina i home

Llei i ordre: Robocot , 1987 (Paul Verhoeven)

Encara que hi hagi tres pel·lícules de Robocop, la primera és l’única que considero que val la pena veure. El film comença amb un llarg pla aeri de la ciutat de Detroit, on observem una ciutat semi-abandonada, la joia de la indústria automobilística nord-americana, es troba a les hores més baixes. Els noticiaris mostrant la visió de Detroit de la Corporació OCP, amb les continuades interrupcions d’anuncis animant la població a consumir, es tracta d’una ciutat en mans del capitalisme més salvatge, com si fos una advertència de les conseqüències que podien comportar les polítiques econòmiques de Ronald Reagan, president el 1987 quan va sortir la pel·lícula.

Els directius de la corporació OCP que governa la ciutat, saben que els problemes de delinqüència són causats en gran part pel desmantellament industrial, però prefereixen incrementar la seguretat en comptes de crear llocs de treball i serveis públics, ja que amb la fabricació de robots-policia a més d’enriquir-se, mantenen a la població sotmesa.

Robocop, era anteriorment Alex J. Murphy, un agent de policia casat i amb un fill, que és transferit a un districte perillós de Detroit sense ser avisat, durant la seva primera patrulla ell i la seva companya persegueixen una perillosa banda de criminals fins a una zona industrial abandonada, allà Murphy es separa de la seva companya i és atacat i assassinat. El seu cos és lliurat a l’OCP per experimentació, essent reactivat el seu cervell sense memòria i convertit en el primer prototip exitós del projecte RoboCop, amb una força sobrehumana, visió tèrmica, reconeixement de veu, un radio-transmissor, i amb accés a diferents sistemes informàtics.

RoboCop  està programat per seguir quatre directives:

1. Servir el bé comú
2. Protegir l’innocent
3. Preservar la llei
4. No oposar-se ni atacar directius de l’OCP

La quarta directiva va ser programada per protegir els directius d’OCP, impedint l’arrest d’algun executiu de la companyia. Per controlar-ho millor se li van programar més de 600 directives noves, però Robocop va prenent consciència de si mateix i aconsegueix esborrar-les, a la tercera pel·lícula, li insereixen de nou la quarta directiva, finalment a Robocop 3, 1993 (Fred Dekker) es converteix en un membre de la resistència contra OCP i la quarta directiva és esborrada per sempre.

Altres pel·lícules, com Terminator, 1984 (James Cameron) i les seves seqüeles, també tracten la relació conflictiva entre home i màquina, encara que en aquest cas són les màquines que vénen del futur per evitar l’apocalipsi o per posar-lo en marxa, el futur distòpic se’ns mostra a través de texts i algunes poques imatges.  A  “Terminator II: el dia del judici final”, 1991 (James Cameron), trenca amb la frase de “segones parts mai van ser bones” en superar la primera, en totes dues a Arnold Schwarzenegger li va com a anell al dit el paper de cyborg “repartint xarop d’estopa” contra els dolents. A Terminator II destaquen els efectes especials del dolent, el cyborg T-1000 (Robert Patrick) encarregat d’eliminaramb el T-800 (Arnold Schwarzenegger) i assassinar el líder de la resistència que protegeix, que es pot transformar en qualsevol tipus de material metàl·lic.

Matrix,  1999 (Lana Wachowski, Lili Wachowski)

The Matrix agafa idees del llibre “Un món feliç” d’Aldous Huxley i les posa en marxa mitjançant espectaculars efectes especials. La humanitat no viu el 1999 (any en què va sortir la pel·lícula) com creu, sinó el 2199, on després d’una guerra entre la nostra espècie i unes màquines intel·ligents, aquestes últimes vencen i converteixen els humans en bateries orgàniques que es troben en enormes collites, el món que és mostrat com a real, no és res més que un somni col·lectiu, amb unes regles establertes per dites màquines, les quals eviten que la humanitat coneixi la seva situació i es rebel·li.

“Matrix” ens narra la lluita contra l’absolutisme de les màquines. Neo, Morfeo i Trinity (Carrie-Ann Moss), han aconseguit escapar mentalment de Matrix, modificant les seves regles preestablertes. En un món real devastat, Neo preferirà poder transitar per “Matrix”, tenint ple coneixement de com funciona i sent capaç de modificar-lo. “Matrix” filosofa sobre la nostra corporeïtat i la nostra raó de ser, i com cada vegada per viure, som més dependents d’aparells i programes .

La distopia crítica amb el neoliberalisme i el nostre sistema de valors

“La fugida  de Logan”, 1967 (William F. Nolan i George Clayton Johnson)

El 1976 va sortir la seva versió cinematogràfica sota la direcció de Micahel Anderson. Ens presenta una humanitat jove i hedonista, refugiada a unes ciutats cobertes de cúpules, ja que es diu que l’exterior és inevitable. Com a “Un món feliç” d’Aldous Huxley, es tracta d’un món molt liberal respecte al sexe i les drogues. Aquesta societat s’organitza mitjançant una màquina anomenada el “Pensador” i té com a norma que en complir els 30 anys els habitants han de posar fi voluntàriament a les seves vides, (encara que el govern diu que alguns es salven, Logan descobrirà que tampoc és així) aquest sistema es justifica en el control de la població i per evitar la malaltia i la dependència. El control de l’edat s’efectua mitjançant una flor implantada a la mà de cada persona en néixer, aquesta canvia de color fins arribar al negre que significa l’edat màxima permesa.  Els ciutadans que eviten la mort als 30 anys són perseguits i eliminats pel cos de policia, del qual Logan forma part fins que comença a dubtar del sistema i a creure que fora de la cúpula hi ha un lloc anomenat “El Santuari” on es pot viure fins a morir de vell.

El 1965 quan va aparèixer la novel·la, en alguns països i especialment als Estats Units es debatia sobre el control de la natalitat, també van aparèixer els primers superordinadors. El film a banda de mostrar ambdós fenomens, també crítica el culte a la imatge (només viuen els més joves i aquests poden modificar-se el cos mitjançant modernes tècniques de cirurgía estètica), avançant-se al culte a la imatge i al cos que es va estendre més endavant.

THX 1138 , 1971 (George Lucas)

Es tracta del primer llargmetratge de George Lucas, les temàtiques que planteja i com va realitzar la pel·lícula sense un gran pressupost, són interessants, però la pel·lícula es fa massa monòtona. A THX 1138 , la humanitat viu en ciutats sota el subsòl; les drogues són acceptades i distribuïdes pel sistema, ja que així la població no es qüestiona aquest i a més aconsegueix una major concentració en fer la feina; totes les persones van rapades i vestides amb unes bates blanques, eliminant la diversitat entre els individus. 

El pilar fonamental de la societat és l’economia, el sistema incita als ciutadans a treballar i a consumir durant tota la vida .

L’amor, la diversió i tot allò considerat perjudicial pel compliment del treball, és considerat immoral i prohibit. Tot el que ens fa humans s’ha perdut, no tenim capacitat d’escollir. El protagonista de l’obra que porta el mateix nom que aquesta, THX 1138, s’enamora de la seva companya d’habitació, LUX, ja que ella li retira la medicació perquè pugui sentir. Mantenen relacions sexuals i són condemnats en descobrir-se que LUX es troba embarassada, a la presó THX s’uneix a un altre reu, STR, i junts aconsegueixen iniciar una fugida.

La pel·lícula recull crítiques que ja van fer altres obres distòpiques, com el control governamental de “1984” o “Nosaltres” , o el tema de l’ús de les drogues per calmar i tenir satisfeta la població de “Un món feliç”. No recomanable per a qui busqui una pel·lícula de ciència ficció amb acció, es pot fer feixuga de veure.

El còmic V de Vendetta, 1982-1985 (Alan More) i la pel·lícula de V de Vendetta , 2005 (James Mc Teigue)

El còmic d’Alan Moore i il·lustrat per David Lloyd, es va publicar originalment a l’analogia de Warrior i més endavant l’editorial DC Comics en va treure una nova edició. A l’estat espanyol va ser publicada per Ediciones Zinco i posteriorment per Planeta d’Agostini. 

El còmic és una resposta a l’autoritarisme del tatcherisme que es vivia a la Gran Bretanya a principis dels anys 80. Estem en un futur proper al que es va escriure la novel·la, a finals dels anys 90, a la Gran Bretanya, on un partit feixista ostenta el poder. Un revolucionari anomenat “V”, amaga el seu rostre sota la màscara de Guy Fawkes (un conspirar anglès que formava part del grup de la conspiració de la pólvora, un intent de volar la Cambra dels Lords a Londres el 1605), inicia una sèrie d’accions violentes contra el govern per incitar la població a la subversió. Els actes terroristes els aconsegueix sense ser descobert gràcies al fet que pirateja un programa d’ordinador que s’encarrega de controlar Anglaterra.

L’autor del còmic, Alan Moore, va rebutjar aparèixer als crèdits de la pel·lícula a causa dels canvis en el guió respecte l’obra original, en va canviar l’il·lustrador David Lloyd, el qual si que hi va participar. Moore es va queixar que en el guió de la pel·lícula de les germanes Wachowski havien eliminat les referències a l’anarquisme, per centrar-se en un context nord-americà de lluita entre el liberalisme i el neoconservadurisme. A la pel·lícula el missatge anarquista queda més difuminat, encara que va ser ben rebuda per part d’ells, també va ser aplaudida per alguns neoliberals i anarcocapitalistes per la seva crítica a l’estat autoritari davant del poder de la iniciativa individual de V. Però sobretot va ser aplaudida per moviments de protesta com el 15M o Anonymous , aquest últim en els seus comunicats, fan servir la màscara de V que també és un hacker. Tanmateix, el missatge del còmic és crític tant amb l’autoritarisme estatal com amb el capitalisme, especialment en la seva versió neoliberal, de fet Alan Moore es declara anarquista. El V de la pel·lícula, tot i ser un revolucionari impecable, també es mostra més sentimental, arribant a mostrar la seva preocupació per la pèrdua d’una vida humana, cosa que no passa amb el del còmic. A la novel·la es parla que una guerra nuclear fora de Gran Bretanya ha provocat un hivern nuclear, causant fam i inundacions, així que la població opta per un govern feixista a causa de la por al caos, mentre a la pel·lícula es fa referència a una Guerra Civil nord-americana.

They live, 1988 (John Carpenter)

Carpenter va escriure el guió de la pel·lícula sota el pseudònim de “Frank Armitage”. El film que combina el thriller amb dosis d’humor negre, es basa en un relat del 1963 de Ray Nelson titulat  Eight O’Clock in the Morning .

A They Live (en castellà anomenada “Están vivos”), un treballador sense llar que aconsegueix una feina a la construcció, “John Nada” (Roddy Piper), troba fortuïtament unes ulleres que permeten veure les persones com són en realitat, descobrint que rera el sostre de part dels ciutadans, polítics de relleu i famosos es troben uns extraterrestres amb aspecte de calavera. Carpenter ens llança el missatge que els que ens governen no són com nosaltres, no són humans, sinó éssers que s’alimenten de nosaltres. En posar-se les ulleres també s’adona que els extraterrestres han inundat el món de missatges subliminals perquè l’home es converteixi en un esclau que només produeixi i consumeixi.

Darrere de l’argument del film s’amaga un rerefons de crítica a la societat contemporània de l’època: la por a una recessió econòmica (que ja es vivia a l’època als Estats Units, les referències a l’atur i a uns paisatges urbans desolats), la crítica al capitalisme salvatge (les parts de la ciutat on viuen els treballadors estan abandonades pel govern) i al consumisme (actuem i comprem productes per impuls publicitaris i pel que ens diuen els mitjans) sense pensar si els necessitem).El protagonista, “John Nada,” descobreix què amaguen els missatges publicitaris en posar-se les ulleres

Gattaca , 1997 (Andrew Nicol)

En aquest film, les diferències de classe queden ja establertes des del néixer, mitjançant el determinisme genètic . Com en “Un món feliç” o THX 1138, els nens son engendrats artificialment. A Gattaca l’enginyera genètica permet seleccionar el sexe dels nens, el seu aspecte físic, millorar la salut i dotar-los de més capacitat intel·lectual per tal que arribin a ser escollits com astronautes i colons espacials. 

Vincent (Ethan Hawke), un nen nascut de manera natural, haurà de lluitar per fer-se un lloc entre els que van ser concebuts artificialment i van rebre ajuda genètica, entre ells, el seu propi germà, el favorit dels seus pares. Vincent neix amb una deficiència cardíaca que fa que només li donin 30 anys de vida, i només aconseguirà feines de baixa qualificació, però un dia treballant en la neteja d’una acadèmia de formació d’astronautes coneix un home que li dóna l’oportunitat de suplantar la identitat de Jerome Morrow (Jude Law), un esportista d’elit que va quedar paralític, així intentarà esquivar els controls del sistema.

Battle Royal, Battle Rowairu , 1999 (Takaaki Kou)

Novel·la que el realitzador japonès King Fuk va portar l’any 2000 a pel·lícula de culte. La distòpia de Battle Royal es tracte d’un Reality Show on els concursants reben armes i han de seguir unes “normes” en un combat a mort per a la supervivència. Japó és representada per la República de la Gran Àsia, en la qual el govern ostenta el poder al costat de l’exèrcit. Cada cert temps i per evitar insurreccions, es trien joves a l’atzar per portar-los a un entorn controlat on es veuen obligats a matar-se entre ells, fins que només quedi un supervivent. La democràcia liberal encara ha d’aparentar igualtat d’oportunitats entre els seus habitants, així l’instructor del joc, quan presenta les regles entre els joves, els hi diu que al camp de batalla tots tindran les mateixes oportunitats, però la veritat és que en sortir a camp obert, s’adonaran que ni tots estan igual de ben armats ni entrenats per a la batalla. 

Minority Report, 2002 (Steven Spielberg)

La pel·lícula està basada en un relat curt de 1956 de Philip K. Dick (famós escriptor de ciència ficció) anomenat “L’informe de la minoria”. Com altres distòpies que hem vist, THX 1138, Gattaca, “Un món feliç”, etc. on un determinisme genètic impedia a l’home ser lliure per triar el seu destí, a Minority Report un sistema permet veure els crims que es tindran lloc al futur. L’obra ens trasllada a Washington l’any 2054, el capità John Anderton (Tom Cruise) és el cap del departament de policia “PreCrime”. Aquest departament funciona gràcies a tres mutants “Precognitius”, dos germans bessons homes i una dona, amb habilitats per descobrir els futurs crims i els seus culpables. Els “Precognitius” aconsegueixen evitar molts assassinats i empresonar als futurs assassins. El director de” PreCrime”, Lamar Burgess (Max von Sydow), pretén que el sistema s’instauri a tota la nació. Per aprovar aquesta operació, el Departament de Justícia ordena a un representant anomenat Danny Witwer (Colin Farrell), inspeccionar el sistema, però una misteriosa predicció de la precog Àgatha, “minoria d’informe” sobre l’assassinat de la seva mare (una exdrogadicta), podria posar en dubte  la infal·libilitat del sistema…

The island, 2005 (Michael Bay)

Com a Fahrenheit 451,  THX 1138 , “La fuga de Logan” o Gattaca, es tracta de la fugida d’un protagonista (en aquest cas, dos) que busca escapar d’una vida predeterminada pel sistema i poder triar per ell mateix quina vol. “L’illa” afegeix també el tema ètic del clonatge, encara que en ser el director Michael Blay, no és com la soporífera THX 1138 (que no és una mala pel·lícula, però es fa dura de veure tota) ni tampoc com la primera de Matrix, sinó que es tracta més d’una pel·lícula d’acció (sobretot la segona part), cosa que de vegades també s’agraeix.

El film ens situa al 2019, Lincoln Sis-Echo (Ewan McGregor) i Jordan Dos-Delta (Scarlett Johansson) viuen en una mena de recinte vigilat, sotmesos a dures restriccions que anul·len la seva autonomia com a persones. L’única esperança per a totes les persones que viuen en aquesta “macropresó” és ser escollits per anar a “l’illa”, teòricament l’únic indret de l’exterior que no està contaminat. Lincoln, a qui la vida se li fa cada cop més difícil, comença a preguntar-se si tot el que li han explicat de l’exterior és cert, arribant a descobrir la veritat de perquè són reclosos en aquest recinte.

Extraterrestre de l’apartheid:  Districte 9, 2009 (Neil Bloomkamp)

Que el film estigui ambientat a la capital de Sud-àfrica, país que va viure l’apartheid, no és casualitat. Es tracta d’una crítica al racisme i la xenofòbia, utilitzant l’antiespecisme. En el film seran els extraterrestres que van arribar 28 anys abans a la ciutat, els que patiran l’apartheid, sent apartats de la humanitat i presos en un camp anomenat Districte 9. 

Districte 9 també critica l’avenç de les polítiques de privatització i el poder de les corporacions i les empreses militars sobre els governs, en referència a corporacions nord-americanes com Black Water o Halliburton. Un advertiment dels perills en què ens enfrontem si el poder passa en mans de corporacions privades sense cap tipus de control.

Blach mirror  (Charlie Brooke)

La sèrie que desperta els nostres temors envers l’avenç tecnològic, és sens dubte Black Mirror.  Hi ha excepcions,: El primer capítol de la primera temporada, “El himno nacional”, és una d’elles , ja que  no es tracta de la relació amb la tecnologia sinó de fins on pot arribar el “morbo” televisiu. A “Cállate y baila”  (tercera temporada) uns desconeguts accedeixen a la càmera de l’ordinador de dues persones i els amenacen de revelar els seus secrets més íntims si no segueixen les seves ordres. “Sant Juperino”  (tercera temporada), no es tracta d’una distòpia, sinó d’una utopia, on allò que ens hagués agradat fer en vida, però no hem pogut fer a causa de les circumstàncies, ho podrem fer en una altre “vida” després de la mort.

Altres capítols ens apropen a un futur no tan distant al nostre: “Caiguda en picat” (tercera temporada) , ens mostra un món on les persones som valorades en tots els nostres àmbits a través de la puntuació que rebem a una xarxa social, provocant una obsessió i estrès brutal a la protagonista per estar per sobre d’altres persones; o “Oso Blanco” (segona temporada), on la justícia s’ha convertit en un Reality Show on pot participar qualsevol ciutadà i gravar-lo amb el dispositiu mòbil. La veritat és que cada capítol de Black Mirror dóna per a un debat i la sèrie per a un article sencer o més aviat un llibre, així que no m’estendré més.

Hi ha altres sèries distòpiques interessants com “El cuento de la criada”,  The Handmaid’s Tale, 2017, protagonitzada per Elisabeth Moss i  basada en el llibre de 1985 de Margaret Atwood. Ens trasllada en un estat ultraconservador, masclista i feixista, on les poques dones fèrtils que queden són utilitzades com a criades (en realitat esclaves sense cap mena d’autonomia) i per engendrar els fills dels homes rics, els quals les seves dones no poden donar a llum.

Mentre hi hagi humanitat les distòpies que denuncien i ens conviden a reflexionar sobre el poder dels estats i les corporacions, l’ús de la tecnologia per controlar la població, els problemes mediambientals, el racisme, la xenofòbia, el masclisme, l’especisme, i tantes altres problemàtiques, continuaran.