Història i pensaments

Com cada matí abans de la dura jornada laboral a l’oficina, el Kevin realitzava el seu ritual dedicat al que més estimava d’aquest món, ell mateix. Començava amb un centenar de flexions mentre escoltava un famós coach d’entrenament personal o música de motivació Un cop a la dutxa, s’aplicava un gel activat per aigua, després un sabó corporal d’avena netejador de porus, i per la cara, un gel exfoliant.  per acabar, es posava una crema hidratant especial que li havien fet a la farmàcia. Mentre es mirava al mirall i començava el seu procés d’automotivació, tocant-se suaument la cara i posteriorment picar-se al pit com un goril·la en zel mentre cridava: – Has nascut per guanyar! Ets un llop! Es vestia ràpidament , es pentinava amb laca i s’aplicava una màscara uns deu minuts, a vegades es pentinava primer i altres cops, anava primer la màscara i després pentinar-se. Just abans de marxar es bevia dos batuts amb tres clares d’ou i una beguda florescent que l’ajudaven a mantenir el volum corporal o això li deia el seu entrenador. A vegades s’havia deixat posada la màscara, fet que provocava els crits de la veïna de baix que aquella hora escombrava el portal.

Un cop acabats tots els rituals, agafava el seu esportiu nou de trinca, que havia adquirit feia pocs dies amb tots els estalvis (que havia anant guardant a base de fer nombroses hores extres i d’una alimentació basada en pasta, arròs i pollastre d’oferta), i es dirigia cap el cap el club natació. Tot i que aquest es trobava a deu minuts caminant des de casa seva, li agradava aparcar davant la porta del gimnàs o prop d’aquesta, i mostrar el seu cotxe i el cutis brillant a tots els usuaris, i sobretot usuàries. Normalment primer anava a la piscina, on feia unes dues-centes sèries i després a la sala de peses a fornir especialment els abdominals, pectorals i bíceps. Però aquesta vegada va decidir canviar d’hàbits i començar per la sala de musculació. Cada vegada havia anat augmentant més les peses que feia a les màquines. A la de pectorals les posava totes i la gent que hi havia al gimnàs es girava a l’escoltar els seus gemecs guturals provocats per l’esforç de voler ser un triomfador. En el seu cervell tenia la sensació que cada vegada més noies es fixaven en el seu cos. I pensava: – És normal, els triomfadors cridem l’atenció, som l’enveja dels gimnasos, les platges, piscines, i en definitiva de tot arreu per on passem.

Aquell dia, potser es va passar amb el temps que va aixecar peses al gimnàs, normalment hi estava quaranta cinc minuts, però aquesta vegada havia fet exercici sense pesar durant dues hores pel cap baix posant el seu cos al límit. A més també havia fet cames, ja que estava preocupat per reduir el seu aspecte de croissant. Al baixar cap els vestidors, notava que li costava més de l’habitual moure els braços i les cames, aquestes últimes li feien molt mal al baixar els esglaons en direcció al vestuari. Tot i això va decidir fer unes piscines, més que res perquè el socorrista veies el cos que ell mai tindria.

Quan s’estava apunt de dutxar-se abans de tirar-se a l’aigua, se li va fer estrany que dues noies el miressin i assenyalessin rient, mirades que anaven dirigides a la zona de l’entrecuix. Però no en va fer gaire cas, només volia passar per davant seu i clicar-lis l’ullet, però aquestes van marxar ràpidament en direcció al vestíbul femení. També hi havia un grup d’adolescents que tenia la sensació que també se’n reien d’ell i anaven comentant alguna cosa entre ells, com si se’n fessin mofa. El Kevin els hi va clavar la mirada amb cara de males puces, la que ja tenia de naixement, i aquests van parar de riure de cop. Però un altre adolescent del grup que encara no s’havia incorporat al grup li va fer la traveta per darrere. L’impacte va ser molt dur ja que que resulta que s’havia deixat el banyador al vestuari, i sense adornar-se de la situació així va continuar. Els testicles van impactar directament a l’aigua. Els nens van córrer cap els vestuaris i el socorrista que havia passat aquella estona menjant xips i mirant el seu mòbil va córrer cap el Kevin cridant: Però què fas sense banyador, animal de granja! En Kevin va aconseguir incorporar-se amb molt d’esforç fora de la piscina, però quan semblava que ja estava dret va relliscar i caigué de nou a la piscina. L’abús de aixecament de peses li va impossibilitar moure els braços i les cames, era com si una roca de cent kilograms hagués caigut en una bassa. El socorrista es va dirigir cap a ell per rescatar-lo, però tot d’una, es va parar, va mirar al seu voltant, i va pensar:

– A la piscina només queda aquest gamarús prepotent i jo, el qual li tenia especial animadversió ja que feia fora a les velletes i als nens que nedaven pel mateix carril seu a base de dissimulades coces. Més d’un usuaris se li havia queixat per aquest fet, però en Kevin sempre ho negava i no hi havia proves més enllà d’algun blau a la cama de les víctimes. A més, sempre em mirava malament amb el nas arrufat i mirant-me per sobre l’espatlla amb menyspreu. Va arribar a la conclusió que si el Kevin s’ofegava, hi hauria un ambient més agradable al Club i segurament el món seria un lloc millor.

Així doncs, va decidir tranquil·lament, esperar uns minuts abans de tirar-se a la piscina per rescatar-lo, i va observa com el cos inert d’aquell ésser despreciable s’enfonsava, tot comprovant al mateix temps que ningú entrés a la piscina, i finalment va aconseguir el seu objectiu, que en Kevin no pogués  sortir de l’aigua i veure com el seu cos inert s’anava enfonsant.