Història i pensaments

Ens venen constantment que tots podem ser emprenedors (entrepeuners, que es veu que tot queda més “cool” en anglès), però no és així. Tots les persones que han obert un negoci que he conegut, ho han fet gràcies a l’herència o l’ajuda dels pares. No estic jutjant, ni dient que sigui una cosa mal feta, segurament jo faria el mateix si tingués un negoci i/o el meu fill en volgués obrir un, però que no ens prenguin el pèl. Dels que treballant molt i molt o a partir d’una “gran idea” han aconseguit obrir un negoci, existeixen, però son molts menys.

Evidentment hi ha persones que reben una herència o ajuda i aconsegueixen tirar endavant el negoci o ampliar-lo, però per començar aquest negoci, per ser ells els “amos” han hagut de rebre aquesta ajuda o herència. Sobre les herències, l’impost de successions teòricament és una mesura de redistribució de la riquesa, es tracta de que l’administració a través d’aquest impost inverteixi en educació, sanitat, doni oportunitats d’incorporació al món laboral a aquells que no en tenen, entre altres. La seva utilitat dependrà de com inverteixi l’administració aquest impost. A part de “l’eficiència” de l’administració alhora d’invertir els imposts en mesures que millorin la vida i donin igualtat d’oportunitats als que no en tenen, és evident que si s’eliminen molts imposts, per molt “eficient” que sigui l’administració no hi haurà recursos per invertir en polítiques públiques.

El discurs contra els imposts, “antipaguitas”, “xiringuitos” (que és cert que n’hi ha i cal denunciar-los i eliminar-los) pot semblar molt atractiu, però sense imposts no hi ha serveis públics. Aquest discurs d’eliminació d’imposts l’ha agafat l’extrema dreta, en part per culpa d’una part de “l’esquerra” que ha acabat fent de l’activisme una forma de viure, el que no diu l’extrema dreta és que ells també viuen de subvencions, que molts d’ells (com Abascal) no han treballat en la seva vida o que quan deixen la política acaben endollats al consell d’alguna important empresa (això també passa amb alguns “d’esquerres”). El discurs “liberal” no seria incorrecte en una societat on tots partíssim amb les mateixes possibilitats, però no és així, i el que aconsegueix si es porta a l’extrem és enriquir als que més tenen i deixar a l’estacada a gran part de la població, acaba convertint-se en “la llei de la selva”.

Son molt pocs els casos de persones que treballant molt han aconseguit obrir un negoci i ja no dic crear un “imperi”… i ens volen fer tragar que tots tenim les mateixes oportunitats, que “si vols pots”. A base de repetir constantment el “mantra” de l”entrepeuner “fet a si mateix”a través dels mitjans de comunicació, xarxes socials, anuncis, etc han aconseguit que moltes persones s’ho creguin.

El discurs del “si tu vols pots”, té una part molt nociva a través de les xarxes socials. Aquests missatges poden generar molta frustració quan no s’aconsegueix ser un “triomfador”, ric, famós, envoltat de dones joves i guapes, etc . Portat a l’extrem, trobem l’influencer Amadeo Llados que ha fet un negoci piramidal amb els seus cursos per ser un “triomfador” i que ha enganyat a milers d’adolescents i joves, alguns acabant aïllant-se de familiars o amics i completament arruïnats. Un sociopata, però n’hi ha molts que no es veuen tant…

És dolent muntar un negoci? No, sempre i quan paguis el que has de pagar als treballadors, no li facis fer hores extra sense cobrar-les, no li canviïs l’horari o el facis anar a treballar quan et doni la gana, etc. que almenys compleixis la llei, vaja. I si, també hi ha treballadors ganduls, el que passa és que l’empresari sempre està en una posició de superioritat, té la seva assessoria, té més poder per imposar determinades condicions o si treballa en el mateix lloc del treballador/a assalariat té la possibilitat de no fer brot. La força del treballador per negociar amb més igualtat serà pel seu propi caràcter de reclamar els seus drets, de no deixar-se esclafar o d’associar-se amb altres treballadors/es a través d’un sindicat. Un govern pot fer polítiques per millorar les condicions i drets laborals, però sense que els treballadors/es reclamin els seus drets, sense inspeccions de treball… les empreses que es salten la llei (que no son totes, però si forces, sobretot en determinats sectors més precaris), ho seguiran fent.

El problema del capitalisme, entre molts altres, és que fomenta la COBDÍCIA, aquesta gent que no es conforma mai amb el que té, que crea “imperis” a base d’explotar, especular, carregar-se el mediambient… Al no existir cap limitació per estar “forradíssim”, fa que hi hagi gent amb tal poder d’influència per comprar polítics (també n’hi ha que es deixen comprar més fàcilment), gent tan rica que pot comprar voluntats, que el fet de tenir tanta riquesa i per tant influència, fa que siguin ells, una minoria, els que tinguin més capacitat de decisió. També ens hauríem de preguntar si és ètic adquirir enormes propietats o comprar-se rellotges, iots de luxe, etc. en un mon on hi ha tantes persones que amb prou feines poden sobreviure. I d’altra banda, els rics també son els que contaminen més, per una cosa ben senzilla, consumeixen molt més que la resta. Està bé reciclar, però no és el mateix el que contamina segons quina indústria o les persones amb un alt nivell adquisitiu que la resta d’humans. Odiar els rics tampoc serveix de res, no es construeix res de profit des de l’odi (tampoc donant abraçades als malparits) i et fas mal a tu mateix, és un sentiment que se’t va menjant per dins. Hi ha gent molt rica que mai és feliç (tampoc fa feliç ser pobre). Ara bé, com estan les coses, penso que els rics a part de viure al seu món, tenen un problema de creure’s Déus i una personalitat sociopàtica, clars exemples coneguts son Elon Musk i Donald Trump, i aquests no els convencerem a base d’abraçades, per desgràcia. I no només son ells, aquests son els més “famosos”, els que veiem.

Pedro Vera “Saliendo de la zona de Confort”. #Ranciofacts 4: