La construcció cultural de la masculinitat ens ha “maxacat” en què l’home ha de ser el “fort”, el caçador (proveïdor), figura dominant i autoritat, en oposat a un sexe femení que s’encarregaria de la cura dels fills, les tasques de llar, i representaria la tendresa i l’emotivitat, despectivament anomenat sexe “dèbil”. També caldria preguntar-se què és ser fort i què és ser dèbil… Tot i que en els últims temps s’ha intentat i en alguns casos s’ha aconseguit canviar aquests estereotips i normalitzar que hi ha homes i dones que no tenen res a veure amb aquests rols “innats”, continua sent una visió bastant “normalitzada” del que ha ser un home i una dona i del seu rol en la família i societat. A Espanya trobem la figura del “macho ibérico”, hi ha qui considera que està en perill d’extinció (veure: https://antropologoprincipiante.com/el-macho-iberico/), jo penso que ha mutat físicament, ara ja no veu “carajillus” (cigalons, en català correcte) a la barra del bar i mostra orgullosament el seu pèl, sinó que es troba entre els “gymbros” que es depilen, fan peses i cuiden la seva salut (molts no beuen alcohol, però alguns d’ells s’injecten i es prenen altres drogues per estar més forts…).

L’antropologia ha donat diverses explicacions sobre la continuïtat d’aquests rols i estereotips fins a l’actualitat. Des de l’antropologia clàssica es defensava la divisió del treball segons el sexe, com he dit els homes haurien sigut els caçadors i les dones s’haurien dedicat a tasques com la cura dels infants, la llar i recol·lecció d’alguns fruits. En aquesta assignació de rols hi va va tenir molt a veure el fet que la immensa majoria d’investigadors eren homes i projectaven els rols de gènere de les societats industrials on l’home era el que treballava i proveïa i la dona cuidava la llar. A mesura que l’antropologia ha anat avançant aquests rols de gènere han estat descartats, s’han trobat restes de dones caçadores i en la majoria de societats estudiades la dona participava en la caça, a més que en diverses societats la dieta depenia més de la recol·lecció de fruits de les dones que de la caça. Els rols i estereotips no son innats sinó que son diferents en cada societat. Cal diferenciar el sexe (biològic, físic) del gènere (construcció social i cultural). Els homes i dones hem anat repetint aquests rols de gènere generació rere generació per no “desencaixar” en la societat, no ser criticats, marginats o menyspreats. Aquest tema dona per molt i hi hi ha una pila de bibliografia sobre ell, i tampoc en soc expert, així que no m’allargaré més…

Durant l’adolescència i ja passat forces anys d’aquesta, amb els amics no explicàvem mai les nostres problemàtiques personals ni mostraven tristesa. Quedar amb els amics equivalia a sortir de festa, parlar d’algunes inquietuds, pel·lícules, converses on arreglaven el món, etc. si algú tenia un dia trist o problemàtiques personals no les explicava als altres. Si amb els amics no es mostren emocions com la tristesa és molt important tenir una altra xarxa de suport on agafar-se, sigui pare, mare, algun familiar, parella, un amic íntim, etc. El problema és quan no es fan servir aquests suports perquè els homes ens han “matxacat” en què mostrar sentiments com la tristesa o la tendresa és de “dèbil” i un home ha de ser “fort”, o bé no es tenen aquests suports o només hi son en “teoria” però en realitat qui hauria d’ajudar-te fa que empitjoris. El fet de no expressar aquests sentiments, l’autoimposició per exemple de no plorar quan és necessari, pot provocar que surtin per una altra banda, per exemple en episodis de ràbia i/o violència. No és l’únic motiu de la major incidència entre els homes d’aquests episodis, també hi ha les diferències en el processament cerebral, com la testosterona; però el fet de que sigui mal vist que els homes expressin determinats sentiments, és un motiu molt important en la major incidència d’aquests episodis. I no només això, també és un dels factors que fa que la taxa de suïcidis sigui més alta en els homes al no voler demanar ajuda professional per “no ser dèbil”.

Hi ha una altra factor important en la dificultat d’accedir a tractament psicològic i que afecta tant a homes com a dones, és la falta de recursos econòmics. Fins i tot en això els rics juguen amb avantatge, tot i que malalties mentals com la depressió i l’ansietat poden afectar a tothom independentment de la seva classe social (els rics també ploren), els que tenen més recursos econòmics tenen més facilitat per accedir a teràpia, i si un psicòleg o teràpia no els hi funciona, sempre poden canviar-lo per uns altre, fins a trobar l’adequat. En canvi qui no té recursos ha d’anar a la sanitat pública on falten psicòlegs i massa sovint la solució que es dona és només a base de pastilles. Estic d’acord en què hi ha gent que arribat a un punt o segons quines malalties necessiten també tractament psiquiàtric, el problema és que la falta de recursos i la falta de psicòlegs i diferents teràpies a la sanitat pública, fa que només els “empastillin” i la medicació per si sola no cura per si sola les malalties mentals, en tot cas poden ajudar a sortir-se’n o estar “més estable”. També hi ha gent neuròtica que no els hi ha passat res greu i de tot en fan un drama, entenc que sigui complicat mantenir una relació amb una persona que sempre està amb els seus drames, però son una minoria. És cert que hi ha un factor genètic que fa que hi hagi persones que siguin més propenses a tenir una malaltia mental, però això no vol dir que obligatòriament l’hagin de tenir o que l’única causa sigui desajustament d’uns neurotransmissors del cervell, etc. Tradicionalment s’ha dit que les dones son més neuròtiques i/o histriòniques que els homes, però no és cert, un home també pot ser neuròtic i/o histriònic, el que passa és que no ho expressa o ho fa d’una altra manera “menys detectable”. També cal diferenciar el caràcter d’una persona, de la malaltia mental que pateix, hi ha persones que no és que siguin neuròtiques o tristes, sinó el contrari, però estan malament de veritat i ho amaguen, continuen treballant, relacionant-se i fins i tot per fora poden semblar alegres, però per dins poden estan passant un infern.

És molt important tenir una xarxa de suport on poder explicar els teus problemes i expressar els teus sentiments. Parlo de xarxa perquè també és important no dependre només d’una sola persona o un sol grup, ja que si aquest falla cal tenir un altre suport on poder-se agafar. Conec més d’un cas de persones que s’han quedat sense parella, i que a l’estar molts anys relacionant-se únicament amb aquesta i deixar de banda els amics, quan la relació s’ha trencat han quedat ben sols. El fet de tenir algú amb qui compartir els sentiments i problemàtiques diguéssim “més personals”, a part d’evitar l’aïllament i donar-li masses voltes al “coco”, fa que escoltis opinions diferents i potser vegis que tens pensaments i comportaments equivocats preestablerts i que les coses no són com tu les veus o no únicament com tu les veus.