Passejant per ciutats diferents cada vegada tinc la sensació que totes s’assemblen més. Places dures de formigó o ciment, cadenes de cafeteries (vivari, 365, Starbucks, etc) i després hi ha una sèrie de cadenes segons la moda del moment, per exemple ara es porten molt els salons d’estètica d’ungles vietnamites o les hamburgueseries. A Sabadell amb les hamburgueseries es van passar de frenada obrint-ne una pila en poc temps i havent de tancant-ne alguna poc després. No totes les ciutats son completament iguals, a ciutats amb edificis bonics i històrics, aquests no es tiren a terra ja que interessa mantenir-los en peu on hi vagin els turistes perquè es gastin els calerons, calr que segons quin tipus de turistes només beneficien a “quatre hotelers”, ja sabeu que en els últims temps s’ha obert el debat de totes les problemàtiques que pot comportar el turisme massiu: L’augment de preus dels habitatges, treballs precaris, comerços només centrats en el turisme a preus desorbitats, expulsió dels veïns, etc. Es parla de canviar de model econòmic, el que passa és que si algun govern si vol posar de debò, en una economia que depèn tan del turisme, els canvis trigaran molt temps a començar-se a veure, i de moment no es va per aquí, sinó més aviat el contrari…

Hi ha ciutats com per exemple Barcelona, Roma, París, Lisboa, etc. que tot i aquesta homogenització de comerços i urbanisme, continuen i continuaran mantenint certa personalitat, perquè surt més a compte mantenir el patrimoni, viuen en gran part (pot ser massa?) del turisme. Però hi ha ciutats com Sabadell que tenen la part positiva de no tenir turisme de masses, i el negatiu de que s’han carregat força patrimoni històric (la destrucció de patrimoni a Sabadell ve de lluny i és per estirar les orelles a diferents governs, uns més que altres això si). Hem conservat algunes xemeneies d’antigues fàbriques, algunes antigues seus d’importants entitats (poques), tenim algunes cases de fabricants, algunes cases angleses de treballadors del tèxtil (ara algunes reformades per dins que valen un ull de la cara), edificis institucionals, la torre de l’aigua (quan era petit la tenia en un pedestal, fins que vaig anar a París i vaig pujar a la Torre Eiffel), etc. Però vaja, això no ens converteix en un pol d’atracció turística (i que no sigui així, té la seva part positiva) per molt que es vagi obrir una oficina de turisme i el “visit Sabadell”, els turistes que venen aquí ho fan més perquè estan a prop de Barcelona i els hi pot sortir més barat. Tot i això Sabadell s’està “barcelonitzant” en segons quins comerços “chics” del centre et poden clavar una bona castanya.

Penso que “antas” hi havia més varietat en l’estètica i formes de pensar, d’estils musicals, formes de “viure”, etc. per exemple en els adolescents (és una afirmació una mica de pureta, ho sé, però crec que tinc força raó). Hi havien “tribus urbanes” o grups diferenciats: heavis, punkis, skins, hippies,”pealos”/quillos, pijos, skaters, i no només era una qüestió estètica, sinó que tenien gustos i formes diferents de compoartar-se i de viure. A Sabadell va existir una forta presència important de quillos i pijos (també caps rapats nazis durant una època) es podia veure en les diferents discoteques de la zona hermètica, cada una destinada a algun dels dos col·lectius, era la divisió més comuna, la resta també n’hi havia però eren més minoritaris. I també passava que es podia donar per exemple un skater pijo o un quillo que en realitat era un pijo o un pijo que anava de quillo, per exemple a causa de la influència de grup d’amics. No és que ara tots els adolescents vagin igual i facin el mateix però si que veig que la homogenització és més gran, el tall de cabell “mullet”, els diferents degradats, el regetón i el trap (el reguetón fa molt anys que s’arrossega), hi ha més fatxa, tot i que això no és només cosa dels adolescents és cosa de l’onada dretanosa general, una part -no tota (com diuen alguns per excusar-se que “s’han tornat” uns reaccionaris que tot és culpa de l’esquerra o millor escrit “””l’esquerra”””). Alguns llocs on han arribat a governar partits ultradretenosos ja han sigut expulsats del poder després dels desastres provocats, i com totes les onades passaran a la història (esperem que ràpid), a més encara hi ha una part important de d’adolescents i joves en causes ecologistes o pel dret a l’habitatge, o si més no conscienciats en aquestes problemàtiques. existeix una part de joves important que tira cap a l’esquerra, encara hi ha esperança.

Al final el tema és que en general la cultura i els gustos son de masses, no és nou. Independenment de la capacitat econòmica, classes social, etc. compartim uns mateixos espais d’oci i sociabilització. Als mitjans i indústries els interessa que el màxim de persones els hi agradi un mateix producte per produir-lo més fàcilment i vendre’n el màxim de nombre possible. La publicitat ja existia però s’ha anat “afinant” i tant aquesta com les xarxes socials fan que s’estenguin uns determinats gustos i cultura (occidental). Desapareixen o es massifiquen llocs idilics o singulars, s’extingeixen cultures més petites a favor de les més grans, els estandards de bellesa son els mateixos, etc. Tot això no es nou, el que passa és que amb l’extensió de l’accés a internet i les xarxes socials s’ha accelerat, a més estem donant una pila de dades que fan que sàpiguen els nostres gustos i per on ens poden engatussar.

La homogenització no només es dona en règims dictatorials (sempre es posa l’exemple de Corea del Nord, tots caminant igual, tots amb els mateixos pentinats, tots desfilant i comportant-se igual, etc.), sinó també es pot donar en societats democràtiques, no d’una manera tan descarada des de l’estat, sinó més subtilment a través de la publicitat, entre altres.