El fanatisme son determinades creences i comportaments que allunyen a les persones de la realitat. El fanàtic defensa cegament unes idees i creu que té l’única veritat absoluta, sent intolerant amb els que pensen diferent.

Alguns trets de fanàtic son:

La simplificació de la realitat en bons/dolents: Per un fanàtic el mon es divideix en bons i dolents, no hi ha grisos ni punts intermedis. És una manera fàcil de trobar respostes a un món molt complicat. Per exemple:

Neonazis: Aris (bons) / Jueus (dolents)

Fonamentalistes islàmics (aplicable també a fanàtics d’altres religions): Fidels (bons) / infidels (dolents).

El conspiracionisme: Els esdeveniments importants son obra d’un complot per part d’un grup secret pels seus propis interessos. Les explicacions més acceptades, encara que siguin a través de criteris científics, son falses, estan manipulades per controlar la societat i fer que les elits puguin continuar els seus plans ocults per dominar-nos. No es tracta de dubtar d’una versió acceptada que pot tenir interrogants o que no s’ha acabat de resoldre, sinó de crear una nova explicació amb qualsevol petit detall des d’on s’estira la història conspirativa. La ment conspiracionista rebutja d’entrada les explicacions oficials o més acceptades, únicament pel fet de ser oficials. Hi ha tantes teories de la conspiració com esdeveniments i imaginació humana, clar que amb l’enorme quantitat de teories conspiranòiques alguna acaba sent certa, o més aviat, alguna cosa certa.

Negacionisme: Si la majoria d’estudis històrics han demostrat uns fets exacrables perpretats pels de la “teva corda”, es neguen aquests fets. Es crea una història “revisionista” que concordi amb la bondat dels teus, per exemple en el cas dels nazis els negacionistes de l’holocaust. Però no només aquests, hi ha molts tipus de negacionistes, hi ha també revisionistes marxistes-leninistes que neguen els crims de Stalin, revisionistes de la colonització d’Amèrica que neguen les matances i les tortures dels colonitzadors espanyols sobre les poblacions indígenes i ho anomenen “leyenda negra”, el sionisme que nega que l’estat d’Israel es creés sobre matances de població palestina, etc. Després hi ha una pila de negacionistes vinculats a teories de la conspiració, com els negacionistes del canvi climàtic, els negacionistes de la pandèmia de la Covid, fins i tot hi ha negacionistes de la SIDA, entre molts altres. Internet a fet que es propaguin tot tipus de conspiracions i creences, algunes de molt estúpides (hi ha un youtuber que diu que la crema solar no és sana pels seus components químics, que és beneficiós per la salut prendre el sol sense crema, i un altre que recomana posar l’anus mirant el sol per”nodrir-nos” de la seva energia).

El biaix de confirmació: Només miren, escolten i llegeixen allò que confirma el que ja pensen. En el cas de la història, hi ha suposats historiadors que només agafen aquells documents que confirmen els seus postulats (encara que aquests representin un ínfim percentatge sobre el total) i els que contradiuen aquests, els descarten deliberadament, d’aquesta pràctica de manipulació se’n diu “Cherry Picking”. Un exemple de “Cherry Picking” serien algunes anomenades “investigacions històriques” per part de propagandistes disfressats d’historiadors o experts. Els negacionistes de l’holocaust per exemple agafen el 0,1% d’alguna imatge, documentació o declaració on es posa en dubte algun fet de l’holocaust o hi ha algun error o falsedat, per afirmar que l’holocaust no va existir, deixant de banda el 99,9% restant que mostra que l’holocaust va existir. N’hi ha uns de menys perillosos, els de l’Institut Nova Història (INH), que diuen que pràcticament tota la història de Catalunya ha sigut manipulada i amagada per Espanya i que molts dels personatges i descobriments històrics son obra de catalans o s’hi troba petjada catalana, segons ells, Miguel de Cervantes era català i es deia Joan Miquel de Servent, Leonardo de Vinci té arrels catalanes, les muntanyes que surten en el fons del quadre de la Gioconda son Montserrat, l’expedició de Colom (que era català) cap Amèrica va sortir de Pals i no de Palos, les barres de la bandera d’EUA es basen en les quatre barres catalanes, el conqueridor Hernán Cortez era un noble català que es deia Ferran Cortès, els germans Pinzón que van acompanyar Colom en el primer viatge a Amèrica no serien de Palos de la Frontera (Huelva), sinó de Pals (Baix Empordà), des d’on hauria començat el viatge, etc. Fa anys que l’INH rebia subvencions d’algunes administracions i tenia molts seguidors, fins que els historiadors es van començar a moure per alertar de les seves fal·làcies. Més perillosos son personatges com Pio Moa, exmembre del GRAPO que es fa passar per historiador i ja fa anys que és un propagandista del règim de Franco i acusa a l’esquerra d’haver provocat la Guerra Civil i tot tipus de mals. En realitat, el cervell de Pio Moa continua funcionant igual que quan era del GRAPO, només ha canviat qui son els bons i quins son els dolents. Hi ha persones que tenen tendència als extrems, tret d’algunes excepcions, el camí acostuma a ser de l’extrema esquerra a l’extrema dreta.

És cert que si tens unes determinades idees (prefereixo parlar d’idees que d’ideologia perquè aquesta última és rígida) és comprensible que estudiïs més als de la “teva corda”, el problema és quan negues per exemple els assassinats que van fer els teus, que tot el que van fer va ser excel·lent i per contra, els altres eren tots uns monstres assassins. Quan agafes només aquella documentació que t’interessa i descartes o amagues la que no t’interessa, per tal de mostrar als teus com els “bons” i als altres com els “dolents”. A més, és interessant estudiar i conèixer a persones que pensen i actuen diferent, tant en la vida real com en la història, precisament per comprendre perquè ho fan, fins i tot en alguns casos enriquir-te a nivell personal. No només passa en la història, un altre ofici en què hi ha una pila de propagandistes és en el periodisme, personatges que van de periodistes independents, alguns dels casos més flagrants son V. Quiles o el Bertrand Ndongo.

Ego desmesurat: Una persona fanatitzada creu que és l’única que veu la realitat i que tots els demés son un ramat de xais guiats per les elits. Tots els demés estan enganyats i ell té la veritat absoluta. És molt complicat per no dir impossible (cal moltíssim treball) que cedeixi en els seus postulats i encara més que accepti que està equivocada. El problema de l’excés d’ego és molt habitual, actualment es fa difícil trobar a persones que reconeguin que s’han equivocat o que acceptin que una altra persona té més coneixements sobre un determinat tema que ells. Quantes discussions heu vist a les xarxes socials on algú ha acabat reconeixent que s’ha equivocat? a la vida real ja és complicat, a les xarxes socials encara més, pocs debats reals existeixen, es va més a humiliar al que pensa diferent i a buscar els màxims de “likes” i republicacions (sovint posant fora de context l’altre o tallant les parts d’un video). A més, per escrit i sovint en l’anonimat és més fàcil insultar i intentar deixar en ridícul als que pensen diferent. Per això quan em diuen que “cal donar la batalla ideològica” a les xarxes socials, no ho tinc gens clar, perquè en realitat el que s’aconsegueix és que ens aplaudeixin els nostres, que ja estan convençuts, i que els que pensen diferent encara es reafirmin més en els seus postulats. No passa res per reconèixer que ens ens hem equivocat o per tenir dubtes, dubtar té molts beneficis, com per exemple cercar i trobar altres explicacions que no t’havies plantejat i no ficar la pota d’entrada.

Hi ha una autoritat que és positiva, és l’autoritat del que ha estudiat, investigat i té anys d’experiència en un determinat tema. No totes les opinions valen igual. Per exemple, no té el mateix valor l’opinió sobre una determinada guerra d’un periodista de guerra que ha estat a dins d’aquest conflicte que l’opinió d’un que diu ser expert en conflictes, però en realitat ha vist quatre vídeos del Youtube o ha llegit a uns autors partidaris d’un dels bàndols enfrontats. L’ego fa que persones que no tenen ni idea sobre un tema (més aviat moltíssims temes), opinin i facin afirmacions equivocades, i que tot i veure que s’han equivocat, continuïn amb els mateixos arguments abans que reconèixer que s’han equivocat.

Victimisme/odi: El victimisme és molt comú en les persones i grups fanatitzats. Al presentar-se com els “perseguits” aconsegueixen que posar en dubte les seves creences sigui vist com una agressió injusta de les “elits”, el “sistema”. Així poden justificar més fàcilment qualsevol acció, cridar l’atenció i rebre suport. Aquesta persecució reforça la cohesió del grup al compartir una amenaça comuna. Així mateix, comparteixen l’odi cap a qui consideren que els persegueix. Els nazis odien els jueus, els “incels” les dones, etc. Però què passa quan es diu “odia el feixisme” o “odia els rics”? doncs penso que el feixisme s’ha de combatre i als rics se’ls ha d’obligar a pagar imposts (a tot arreu), que no puguin fer el que els hi doni la gana a costa de l’interès general i almenys aturar l’excés de riquesa a mans de cada vegada menys persones. Però odiar no, no val la pena, primer perquè fa que estiguis malament amb tu mateix, és dur estar sempre enfadat, i segona, perquè res positiu pot sortir de l’odi. Un moment… tampoc dic que s’hagi de ser un “hippie” i posar l’altre galta sempre, un clar exemple és la II Guerra Mundial, al pintor (fracassat) austríac no hagués parat de sotmetre països i pobles si se l’hagués rebut amb abraçades i flors.

Esperit gregari: Tancar files si ho diu una determinada persona que representa un major estatus dins el grup i pensament d’aquest. No posar en qüestió una afirmació o proposta perquè ho diu “l’estrelleta” del grup, encara que molts pensin que és una autèntica bestiesa. Els lideratges existeixen, hi ha persones que tenen més capacitat d’oratòria, més capacitat per convèncer als demés, però en aquest cas és un lideratge negatiu, ja que s’obeeix per no fer-lo enfadar, no posar-lo en dubte davant els altres i acabar sent marginat.

En grups molt fanatitzats les conseqüències de seguir cegament a un líder poden ser terribles, hi ha molts exemples de sectes on els seguidors han acabat cometent assassinats o suïcidis col·lectius.

Proselitisme: Buscar nous simpatitzants per una causa política, ideològica o religiosa. Això no necessàriament significa ser un fanàtic, a vegades com a molt és un simple pesat que està tot el dia parlant de la seva causa i et vol convèncer perquè t’hi uneixis, no és un perill pels altres (l’únic perill és la tabarra que et pot donar). El problema és arribar a creure’s l’escollit per salvar als altres de les elits/dolents que els manipulen, fet que portat a l’extrem del fanatisme pot arribar a justificar assassinats i matances. Això es pot veure en diferents grups o persones que utilitzen el terrorisme, de terrorisme també n’hi pot haver-hi de qualsevol ideologia o religió, i el pot cometre tant una persona (llop solitari), un grup enfrontat al poder/estat o practicat per un estat.

Redempció: Es tracte de sacrificar-se per la causa que es considera superior, aquest sacrifici pot suposar deixar les aficions, una feina que t’agrada, les amistats, canviar de residència, etc. per aquesta causa, sacrificar tot el que tens per aquesta causa superior, en alguns casos arribar a sacrificar la pròpia vida. La redempció actualment la podem veure en les matances dels atemptats suïcides perpetrats per fonamentalistes islàmics o en els atemptats de supremacistes blancs, els quals molts d’ells s’acaben suïcidant després de perpetrar-los. Parlo d’aquests dos tipus de terrorisme perquè des de mitjans dels 90 aproximadament son els majoritaris, no perquè altres religions o altres tendències polítiques no hagin fet servir el terrorisme, el fanatisme i la violència (arribant a la pràctica del terrorisme) no és cosa d’una determinada ideologia o religió, sinó perquè actualment son els que tenen més força.

Algunes d’aquestes actituds de fanàtic que hem vist, ens hi podem sentir identificats en algun moment, però això no ens fa uns fanàtics. La suma d’aquestes actituds i fins a quin punt es duen a terme si que ens va acostant cap el fanatisme.